Menorca, a punt de ser russa

PalmaMenorca podria haver estat russa, si l’emperadriu Caterina la Gran hagués acceptat l’oferta dels britànics a canvi de la seva ajuda contra els colons nord-americans revoltats als actuals Estats Units. Però la va refusar. I això que, a terra menorquina, descansaven uns dos-cents mariners de la seva armada, que havien mort d’escorbut uns pocs anys abans, cap al 1770. D’aquella tragèdia, en fa dos segles i mig.

La Menorca dels Jans (de John, Joan), com deien als anglesos, correspon, com és ben sabut, al segle XVIII. Però, de fet, no va ser una dominació ininterrompuda. Els britànics prengueren l’illa el 1708, en principi com a aliats de l’arxiduc Carles, candidat a la corona espanyola a la Guerra de Successió. El tractat d’Utrecht, el 1713, els ratificà la seva possessió, continuada per quatre decennis. Però després anà passant de mà en mà: conquesta francesa el 1756, devolució a Gran Bretanya el 1763, conquesta espanyola el 1781, tornada britànica el 1798 i definitiva devolució al govern de Madrid el 1802.

Així que quan esclatà la Revolució americana -el 4 de juliol del 1776 és la data de la declaració d’independència-, Menorca tornava a ser britànica, després d’un breu parèntesi francès. El governador, James Murray (1721-1794), s’adreçava a les autoritats locals signant com a Jaume Murray, observa l’historiador Miquel Àngel Casasnovas, ja que els ocupants respectaren tant les institucions tradicionals -essencialment- com l’ús del català. Murray havia combatut al Canadà a la Guerra dels Set Anys (1756-1763), de francesos i espanyols contra britànics. Aquest conflicte és a les arrels de la Revolució americana, ja que Londres en volia fer pagar les despeses als colons, i aquests trobaven que prou havien fet en combatre al seu costat.

Per allò que “els enemics dels meus enemics són els meus amics”, francesos i espanyols donaren suport als rebels americans. Així que els britànics necessitaven, també, aliats valuosos. D’aquí que el govern del rei Jordi III oferís la seva possessió mediterrània als russos com a compensació. Ho revela ni més ni manco que Karl Marx al seu estudi Història de la diplomàcia secreta.

Però... quin interès podia tenir l’immens imperi eslau a posseir una illa situada a milers de quilòmetres? Idò, ja des dels temps del tsar Pere el Gran, a començament del segle XVIII, el seu objectiu era accedir a mars càlides, i no a les aigües gelades del Nord. Pere creà una armada, arrabassà als suecs una franja de la Bàltica -on establí la seva nova capital, Sant Petersburg, el 1703- i s’enfrontà als turcs per Azov i Crimea. Els conflictes entre russos i turcs continuaven en aquesta segona meitat de segle, i més quan els tsars es consideraven una mena de ‘germans grans’ de la resta de pobles de creences ortodoxes que, com els grecs, estaven sota el domini dels otomans.

La tomba del fill de l’almirall

Amb destinació a enfrontar-se a l’armada turca, va fer escala al port de Maó l’esquadra russa, dirigida per l’almirall Grigori Spiridov. Però duia 367 mariners malalts d’escorbut: una greu manca de vitamina C que causà estralls al llarg de segles entre els navegants per la falta de fruita fresca a la seva dieta. Es calcula que a Menorca, entre final del 1769 i començament del 1770, en moriren uns dos-cents. Foren inhumats en coves, llevat del fill de l’almirall, Andrei, de denou anys, la sepultura del qual encara es troba a la llavors església “dels grecs” -la comunitat hel·lena d’aleshores-, ortodoxa, de Sant Nicolau; avui és catòlica i es diu de la Concepció. “Tu has mort essent plorat pel teu pare i els teus amics, però les teves despulles estan enterrades a terra amiga. La teva tomba pregonarà les gestes de Caterina [l’emperadriu] i mostrarà la nova via dels argonautes russos”, resa la seva inscripció. El juliol de 1770, ara fa dos segles i mig, Rússia obtenia la victòria de Çesme -a la mar Egea- sobre els turcs.

Quan es complien 50 anys d’aquella tragèdia, el 1820 -fa justament dos segles-, i amb Menorca ja tornada definitivament a la corona espanyola, Froment de Champlagarde, cònsol francès i representant, així mateix, dels interessos russos, ordenà traslladar les despulles dels mariners enterrades a coves al cementeri “dels grecs” de la Mola. També va fer erigir un monòlit en memòria seva, d’onze metres d’altura, amb l’àguila de dos caps dels tsars al frontal. Tres decennis més tard s’aixecava la fortalesa d’Isabel II i el monument fou enderrocat; presumiblement, perquè resultava un referent massa visible, en cas d’un hipotètic atac enemic.

No ha estat fins al nostre segle quan la feina del llavors director del Museu Militar de Menorca, Francisco Fornells, ha fet possible localitzar un quadre, conservat a un museu de Moscou, on apareix el monòlit desaparegut. Els dies 29 i 30 de juliol del 2019 passava per Maó l’ambaixador de Rússia, Yuri Korchagin, entrevistant-se amb les autoritats menorquines, amb vista al projecte de reconstrucció del memorial als mariners russos. També va visitar la tomba del fill de l’almirall.

Vendre territoris

La proposta dels britànics a la tsarina per lliurar-li Menorca responia a una pràctica prou habitual a l’època. A aquell segle XVIII, emmarcat entre la Guerra de Successió espanyola -que s’enduria per davant l’autogovern de la Corona d’Aragó- i els conflictes napoleònics, els territoris -amb els seus habitants, és clar- se cedien, venien o permutaven, en funció de les conveniències, els tractats, els matrimonis o les victòries i derrotes. La mateixa Rússia va vendre la seva colònia americana d’Alaska, ja el 1867, als Estats Units, per 7,2 milions de dòlars; segurament se’n penedirien els soviètics, a la Guerra Freda, d’haver perdut un espai estratègic com aquell.

Fou l’ambaixador britànic James Harris qui oferí Menorca a Caterina la Gran -que ni es deia Caterina, ni era russa, sinó que s’anomenava Sofia d’Anhalt i era alemanya, si bé es va canviar de nom quan es convertí a la fe ortodoxa per casar-se amb el tsar Pere III, a qui després va derrocar-. Els britànics confiaven, com a mínim, que Rússia els ajudàs a deixar els rebels sense part de la seves aliances. Sorprenentment l’emperadriu no acceptà la proposta. “La núvia és massa bona per ser obedient”, va respondre, segons el periodista Oleg Yegorov. És a dir: no estava disposada a fer de titella dels anglesos, ni tan sols pel cobdiciat port de Maó. Tampoc no era tan senzill de dur aquest projecte a la pràctica, ja que l’article XI del tractat d’Utrecht, el mateix que cedia “per sempre tot el dret i ple domini sobre l’esmentada illa” a la Gran Bretanya, també establia que “si en qualque temps s’hagués d’alienar (...) se li donarà el primer lloc a la corona d’Espanya sobre una altra nació”. És a dir: se li reconeixia el que ara diríem dret de tempteig i retracte, abans que a un tercer.

El segon intent

No devia ser tan secreta aquesta diplomàcia secreta, ja que se’n va assabentar tothom, com si les corts europees fossin una mena de pati de veïns. I encara pitjor per als interessos britànics: la monarquia hispànica, que mai havia donat per bones les pèrdues de Menorca i Gibraltar a Utrecht, envià un exèrcit comandat pel francès Louis Berton des Balbs, duc de Crillon, que, a començament del 1782, aconseguí la rendició dels cassaques vermelles, com eren també coneguts els jans. El rei Carles III, contentíssim, instituí la Pasqua Militar, que se celebra cada 6 de gener, i concedí a Berton el títol de duc de Maó.

Segons l’historiador José L. Terrón fou justament aquella negociació entre russos i britànics el “motiu urgent” pel qual el ministre Floridablanca ordenà l’atac. Crillon ja era a Menorca quan el comte d’Aranda escrigué a Floridablanca que “corre per París que Anglaterra ven [ara ja era una operació econòmica] l’illa a Rússia així per guanyar-se-la” i “per desfer-se d’aquest destorb”. Sembla com si l’illa ja no resultàs tan avantatjosa. Però el ministre s’hi mostrava escèptic: “És difícil persuadir-se que Anglaterra s’hagués volgut desprendre, només per complaure la tsarina per unes altres mires, de l’únic port bo que tenia al Mediterrani”. Més probable era que, veient que el desembarcament espanyol resultava imminent, “vulgui aparentar que estava presta a cedir-la a una altra potència”.

El 1798 els britànics recuperaren Menorca i el 1802, a la fi, el tractat d’Amiens la tornà definitivament a sobirania espanyola. Després vingué la Guerra del Francès (1808-1814) i, per recuperar-se dels seus efectes desastrosos, el 1817 al nou rei Ferran VII, “amb els comptes exhausts”, diu Terrón, “li passà pel cap canviar uns vaixells de guerra comprats al tsar Alexandre [net de Caterina], cedint a l’Imperi Rus l’illa de Menorca”. Però els vaixells arribaren en tan mal estat, explica, que acabaren de podrir-se a l’arsenal de la Carraca i no es varen haver de pagar. Si bé en aquest cas, segons Casasnovas, no hauria estat tant un lliurament absolut de l’illa, sinó més aviat una mena d’acord perquè els britànics la poguessin fer servir com a base; qualque cosa més o manco semblant a l’acord del 1953 perquè els Estats Units utilitzassin instal·lacions a territori espanyol.