Música

Maria del Mar Bonet: “L’extrema dreta sap que sense llengua no hi ha Països Catalans”

Cantautora. Actua amb L’Arpeggiata al Festival de Torroella

4 min
La cantautora mallorquina Maria del Mar Bonet.

BarcelonaFa temps que la cantautora Maria del Mar Bonet (Palma, 1947) i el conjunt de música antiga L’Arpeggiata se segueixen la pista, però fins ara no havien coincidit mai dalt d’un escenari. El diumenge 6 d’agost tindran l’oportunitat de materialitzar aquesta complicitat al Festival de Torroella de Montgrí. Sota la direcció de Christina Pluhar, i amb el sopranista Vincenzo Capezzuto, faran plegats un recorregut per les músiques de la Mediterrània, des de Mallorca fins al sud d’Itàlia. El dimarts 8 presentaran el mateix repertori al Festival de Pollença, i el dijous 10, al Festival Sagunt a Escena. 

L’Arpeggiata és una de les formacions de música antiga i tradicional més reconegudes internacionalment. Com va sorgir aquesta col·laboració?

— La directora de L’Arpeggiata, Christina Pluhar, coneix bé els meus discos des de fa anys. I jo els seus. Ens feia molta il·lusió tocar juntes, i finalment s’ha produït aquest petit miracle. Cada vegada que dos músics es troben per fer un projecte conjunt és un petit miracle. 

Compartiràs escenari amb el sopranista Vincenzo Capezzuto, que interpretarà cançons tradicionals italianes. ¿Sents que compartiu una mateixa essència mediterrània?

— El mar Mediterrani és com un país. Al llarg de tots aquests anys, he cantat cançons italianes, gregues, sirianes, egípcies… Fins i tot amb músics turcs. I no m’he sentit mai estrangera, sinó d’un país semblant. 

Com seria la teva música si no haguessis nascut a prop del mar Mediterrani?

— Si no hagués nascut a Mallorca, si hagués nascut al Pirineu, per exemple, faria música de muntanya. O no, potser no faria música, no ho sé. Soc una cantant popular que té una geografia concreta. També he cantat cançons cubanes, però sempre he pensat que la meva geografia és la Mediterrània. 

Quina és la cançó que tens més ganes de cantar amb L’Arpeggiata?

— Mira, penso que Dansa de primavera és una cançó molt propera a la música que toca L’Arpeggiata. Va recollir-ne la melodia Gregorio Paniagua, que també es dedica a la música antiga. 

A Torroella també cantaràs La cançó de na Ruixa Mantells i Lo pi de Formentor, amb lletres de Miquel Costa i Llobera. Què suposa, per a tu, aquest poeta mallorquí?

— És un poeta excels. Un dels millors escriptors dels Països Catalans. I un gran pensador. Va escriure coses que són difícils de trobar en altres poemaris. Jo diria que és un poeta de tot el món. 

Estrenaràs Fandango mallorquí amb una lletra nova que has escrit tu mateixa. ¿La gràcia de la música tradicional és que cada generació pot reinterpretar-la, afegir-hi una mirada pròpia?

— És que, si no, no la farem viure. La música popular, tradicional, s’ha de mirar en funció de cada època. Si no, faríem música de diccionari, de manual. I per això ja existeixen els manuals. Les cançons de feina, els boleros, les jotes... han de tenir vida pròpia. Els cantants han d’innovar, han d’impregnar-les de la seva personalitat actual. 

El projecte conjunt amb L’Arpeggiata és fruit d’una coproducció del Festival de Torroella, el Festival de Pollença i el Festival Sagunt a Escena. ¿Creus que aquests últims anys s’ha perdut el marc cultural comú dels Països Catalans?

— Sí, sí, s’ha perdut una mica. Hem d’insistir més en els Països Catalans. Que hi hagi més comunicació entre territoris, que es construeixin més espais per a la cultura que ens agermana. La nostra llengua, les nostres cançons, el nostre teatre, el nostre cinema. Tot això és importantíssim per als Països Catalans. I perilla bastant. Si hi ha poca cosa i a sobre hi afegim encara més obstacles… La cultura ha d’estar per damunt del color polític de cada moment. Els polítics no han de remenar la llengua d’una manera negativa. Seria un desastre. És… És un desastre. 

¿Et preocupa, que la dreta hagi recuperat el poder a les illes Balears?

— Esclar. Sobretot em preocupa que la nostra cultura se'n vegi molt afectada. Què seríem, els Països Catalans, sense la llengua? Això l’extrema dreta ho sap perfectament. Ataquen el que els fa més mal, que és la llengua que uneix els Països Catalans. Els fa molta por, la nostra llengua, a aquesta gent. 

Al febrer, quan va morir Josep Maria Espinàs, un dels impulsors dels Setze Jutges, molta gent va dir que amb ell se n’anava tota una època. I quan va morir Pau Riba, l’any passat, el sector cultural també ho va viure com la pèrdua d’una figura central del segle XX. ¿Tens la sensació que hi ha un món que s’acaba, una manera de fer les coses que està desapareixent?

— L’Espinàs i els altres Setze Jutges vam aconseguir d’una manera magistral que es cantés en català. I en Pau, que va començar més tard, va fer una carrera musical i poètica molt important. Però jo penso que no s’acaba res. Cada artista aportarà coses diferents. Sempre hi ha una renovació. Es faran noves cançons, hi haurà nous artistes. Ara veig molts joves que agafen les cançons d’Ovidi Montllor i se les fan seves. Joves que coneixen el que ha fet l’Espinàs, el que ha fet en Pau. Estic molt esperançada. Davant tants bons mestres, el que no podem fer és oblidar la feina feta. Al contrari: hem d’ensenyar-la, perquè les noves generacions la coneguin i puguin agafar el relleu. 

El 2019, el grup Manel va incorporar un fragment d’Alenar a la cançó Per la bona gent. ¿Et va agradar, sentir la teva veu amb música electrònica? 

— Jo, personalment, no faig aquest tipus de música. Però sí, em va fer il·lusió. Els Manel són músics respectuosos. Em va agradar molt el collage musical que van fer. 

¿A part del concert amb L’Arpeggiata, tens altres projectes en marxa?

— D’aquí poc cantaré al Marroc, amb un grup de músics àrabs que fan música tradicional marroquina. I també estic preparant un nou disc. Tinc ganes que surti aviat. 

stats