Mares, despropòsits i redempció a la Berlinale

Enviat Especial A Berlín“La meva mare era una puta. Totes ho són”, li diu Alba Rohrwacher a la seva filla en un moment de Figlia mia. La nena, Vittoria, encara no sap que Rohrwacher és la seva mare biològica, però alguna raó l’empeny a visitar aquesta dona caòtica i incapaç de cuidar-se d’ella mateixa, un cas perdut que cada nit s’emborratxa al bar d’un poble pesquer de Sardenya i es refrega amb qualsevol home que la convidi a una copa. Res a veure amb el perfil maternal i religiós de Valeria Golino, una mare adoptiva sempre al damunt de la nena, tant que potser no li deixa espai per respirar i fer-se gran.

Figlia mia és el retorn a la Berlinale de la directora italiana Laura Bispuri, que ja va col·laborar amb Rohrwacher a Vergine giurata (2015). El més interessant d’aquest triangle de mares i filla és potser l’impacte positiu que la irresponsabilitat vital i la sexualitat anàrquica de la dona té en una nena que aviat enfilarà el camí cap a la pubertat. Per a les mares, tot plegat és un terratrèmol: l’adoptiva tem que si la nena es desvia del camí que li ha traçat marxarà del seu costat, i la biològica s’adona que estimar-la la fa susceptible que li acabin trencant el cor. Llàstima que Bispuri ho filmi tot des d’un realisme tirant a sòrdid que no treu partit del paisatge de Sardenya. L’elegància i subtilesa de, per exemple, El país de les meravelles, d’Alice Rohrwacher, queda molt lluny.

Desintoxicat per la gràcia de Déu

La competició no va viure ahir una jornada gloriosa. A La prière, Cédric Kahn contempla com un jove intenta fugir de l’addicció a l’heroïna unint-se a una comunitat religiosa dels Alps francesos integrada per toxicòmans en rehabilitació i dirigida per un empàtic i afable Àlex Brendemühl. El jove hi troba un espai ideal per deixar enrere les drogues: aire pur, regles estrictes, pregàries a dojo i un ambient tan fraternal i amorós que frega l’artifici. És lloable que el director francès contempli el viatge de redempció del protagonista sense fer judicis, però el seu retrat peca de benevolent i per moments cau en el full parroquial. Una cosa és mirar-se el proselitisme religiós amb respecte i una altra que els ionquis de la pel·lícula semblin tots els del càsting de la paròdia cristiana Amo a Laura.

Però el despropòsit de la jornada -i segurament de la Berlinale- va arribar de Suècia amb The real state. Anunciada entre els distribuïdors com “la bomba del festival”, l’únic que va fer esclatar la pel·lícula va ser la paciència dels acreditats amb les peripècies d’una jubilada que hereta un edifici i s’enfronta a la seva família per la mala gestió de la finca. És difícil saber si els directors Axel Petersén i Mans Mansson volien fer una crítica de l’especulació immobiliària, una excèntrica història d’empoderament femení -per la via de la metralleta- o un psicodrama de la societat sueca. I en el fons tant se val, perquè la lletjor amb què ho filmen tot i l’absurda barreja de tons que domina el relat acaben per desactivar les seves intencions, fossin les que fossin.