Mallorca, l’altra illa d’Amèrica

PalmaVingueren a Mallorca perquè era barata, paradisíaca i hi vivia gent interessant. Primer, a començament del XX, a la Valldemossa de la família Sureda, Rubén Darío i, ara fa un segle, Jorge Luis Borges. Després, cap als anys setanta i vuitanta, Mario Benedetti -que aquest dilluns 14 hauria complit cent anys-, Cortázar, Vargas Llosa, Donoso i altres, a la casa de Deià de Claribel Alegría, Can Blau. Barcelona en fou un altre referent essencial, en aquells anys de l’anomenat boom hispanoamericà.

L’uruguaià Mario Benedetti (1920-2009) i la seva esposa, Luz, varen viure a Palma del 1980 al 1983 i després varen passar cada estiu a Pollença, fins al 2001. “La presència dels seus estimats amics Claribel Alegría [poetessa nicaragüenca, 1924-2018] i Bud Flakoll [el seu home, nord-americà] a Mallorca l’atreu cap a l’illa”, explica la periodista Hortensia Campanella. Mallorca era “un dels llocs més barats d’Espanya”.

Inicialment, els Benedetti s’instal·laren a Gomila. Després estigueren a l’actual carrer del Port de Cariño, a Palma, fins que es traslladaren a Madrid, a causa de l’asma de l’escriptor, a qui convenia un clima més sec. El 1980, la dictadura militar de l’Uruguai perdé un referèndum constitucional. “El vespre d’aquest diumenge Mario era tot sol al seu apartament de Palma, escoltava la ràdio i plorava, per primer pic en molt de temps”, conta Campanella.

Carlos Coco Meneses, escriptor i periodista peruà resident a l’illa des del 1964, que ens ha deixat recentment i una altra figura clau en la galàxia iberoamericana a Mallorca, recordava el 2006 al Diari de Balears les seves trobades al desaparegut cafè Miami, al Born de Palma, on parlaven “sobretot de futbol”, passió de Benedetti. Era un home “molt agradable, que no actuava amb vanitat i que no posava distàncies. Era molt senzill”. Al Miami, el poeta sovint compartia taula amb Luz: “Mantenien xerrades llarguíssimes com si no s’haguessin vist des de feia anys”. La llibretera Glòria Forteza-Rei, d’Embat, recorda Benedetti com “una persona molt discreta i senzilla”. S’hi acostava “un pic cada mes o cada quinze dies” per cercar-hi llibres. “Ell agraïa molt que tinguéssim un bon fons de literatura iberoamericana”, conta, i la seva dona s’intercanviava novel·la negra amb Francesc Sanchis, també d’Embat.

A Mallorca, Benedetti redactà la novel·la Primavera con una esquina rota, a més d’articles, contes i poesies. El 1985 compartí amb l’escultor uruguaià Enrique Broglia, resident a Mallorca, un projecte per fer un llibre de bibliòfil al taller 6A. Continuà passant cada mes de juny a l’hotel Sis Pins, de Pollença, fins que fou venut a una empresa holandesa i es trobà amb totes les habitacions plenes, en el moment de fer la seva reserva habitual, assenyala Campanella. Al seu conte Los Williams y los Peabody (Despistes y franquezas, 1989), aquests són dos matrimonis que estiuegen al Port de Pollença. “Tres anys abans, els Peabody havien passat l’agost a l’Arenal, però tant la bullícia nocturna com la multitud (…) els va fer fugir espaordits”. Després de trobar-se amb un taxista amb habilitats de sociòleg, Peabody “entenia per què sempre havien vingut a Mallorca tants d’escriptors estrangers: la Mediterrània, amb les seves aigües transparents, els seus niguls lents i cotonosos, estimulava sens dubte la imaginació”. A Andamios (1996), el protagonista, Javier Montes, fa diners gràcies a la venda de quadres d’Anglada Camarasa. “Em vaig convertir en un especialista (a Palma hi ha un museu excel·lent amb bona part de la seva obra [el CaixaFòrum] i tan bon resultat em va donar aquest filó…”. “A la cerveseria alemanya que té un andalús / al Port de Pollença / hi ha un ocellet que canta com els déus”, escriu cap als 90.

Cortázar i els pits de Peri Rossi

“Prenc el sol i vi blanc a les Balears”, escriu l’argentí Julio Cortázar (1914-1984) al periodista Ricardo Bada, que es refereix com a Claribud a Claribel Alegría i Bud Flakoll, hostes del novel·lista. L’escriptora uruguaiana Cristina Peri Rossi recorda que Cortázar, Flakoll i ella, a Deià, “passàvem gairebé tot el dia plegats, tots tres, estudiant mapes antics, desxifrant codis medievals”. A mitjan horabaixa, l’autor de Rayuela anava a trobar-se amb Carol Dunlop, la seva segona esposa, “per beure un conyac i escoltar, plegats, la seva música favorita”. “Anys després”, afegeix Peri Rossi, “vaig intentar descriure el poble i els seus estranys habitants a la meva novel·la La nave de los locos ”.

En una excursió a la cala més propera, la revista Interviú captà “unes quantes fotos amb teleobjectiu” de Cortázar i Peri Rossi “que després titularen, ho jur: ‘Julio Cortázar i les mames’, només perquè jo m’havia llevat la part superior del banyador. Segons la revista, era el ‘nou amor’ d’ell, que tractà de contenir el fastigueig d’ella: ‘Deixa’ls. S’han de guanyar la vida. A més, m’agradaria que fos així’. El pitjor era la penosa tornada, a les dues del migdia, ‘amb un sol que rajava les pedres (...)’, Julio em va fer la pregunta definitiva:

- Che, com es diu aquesta cala?

-Jo què sé.

-S’hauria de dir Calamitat.”

Segons el periodista Pere Antoni Pons, Cortázar visità Deià “per primera vegada als anys 60. L’acompanyava la seva primera dona, Aurora Bernárdez [escriptora i traductora], que també acabaria comprant una casa en aquell paradís”. El jazz era una de les seves passions: Claribel Alegría recorda un vespre amb fred, “atapeïts davant la xemeneia escoltant Thelonius Monk, Betty Smith, Charlie Parker, Luis Armstrong, Miles Davis. Ningú no deia una paraula (...) El jazz era un ritu sagrat, el temps no existia, res no existia, llevat de la música”.

Cortázar ambientà al mirador de l’Arxiduc Lluís Salvador, a Son Marroig, El rayo verde, inspirat en la narració de Jules Verne, un altre autor vinculat a les Illes, que surten a les seves novel·les Clovis Dardentor i Héctor Servadac. “I va ser llavors quan va sorgir el raig verd, que no era un raig sinó una resplendor (...) Era una espira intensament verda, era un raig verd tot i que no fos un raig, era el raig verd”. Carlos Meneses va ser l’únic que l’entrevistà a Mallorca. “Record que em va dir que no li agradaven les entrevistes ‘perquè els periodistes venen a parlar avui amb un boxador i demà a fer un reportatge d’un zoo, i no saben res de la meva feina’”, declarava el 2009 a Diario de Mallorca. La seva biblioteca personal va ser cedida per Aurora Bernárdez a la fundació creada pel financer mallorquí Joan March.

Per Can Blau passaren també el colombià Gabriel García Márquez -“una temporada mentre escrivia Cien años de soledad ”, apunta Pons-, el xilè José Donoso (1924-1996) i el peruà Mario Vargas Llosa (1936). L’ara parella d’Isabel Preysler visità Donoso a Mallorca el 1968, quan vivia a Pollença i redactava El obsceno pájaro de la noche, i “revivia i patia en carn pròpia les manies, traumes, deliris i barroques excentricitats dels seus personatges”, relatà a El País el 1996. “Un vespre, a la casa de Bob Flakoll i Claribel Alegría, ens tingué hipnotitzats a una dotzena de comensals, escoltant-lo referir -no, més aviat interpretar, cantar, mimar-, com un profeta bíblic o bruixot en trànsit, històries certes o suposades de la seva família”.

A diverses dècades es remunta la vinculació amb Mallorca de Vargas Llosa, que el 1991, segons el periodista Matías Vallés, cercà infructuosament una casa al municipi de la Serra, ajudat per la seva agent literària, Carme Balcells. En el seu article La trompeta de Deyà reflecteix la seva amistat amb Cortázar i amb Aurora Bernárdez. Va ser en una visita a la Fundació Pilar i Joan Miró, a Palma, el 1993, quan s’assabentà que li havien concedit la nacionalitat espanyola, de boca de la premsa.

Gabriel García Márquez (1927-2014) arribà a Deià el 1969, per invitació del també colombià Plinio Apuleyo Mendoza (1932) -resident a Mallorca tres anys i que ambientà a l’illa Años de fuga -, per escriure El otoño del patriarca, segons narrava el mateix Mendoza a Última Hora el 2014. “Vaig dir a Gabo que Mallorca era el lloc ideal per a un escriptor (...) Claribel i el seu home foren els nostres grans amics (...) Mallorca li encantà”. La uruguaiana Carmen Posadas (1953) ambienta a Mallorca, escenari habitual dels seus estius, la novel·la Invitación a un asesinato.

Segons Matías Vallés, també va pertànyer al cercle d’Alegría l’hondureny Augusto Monterroso (1921-2003), mentre que el peruà Alfredo Bryce Echenique (1939) va escriure en una casa de Formentor No me esperen en abril i La amigdalitis de Tarzán. A La letra e (fragmentos de un diario), Monterroso parla de Ramon Llull com “el primer dietarista espanyol”, de la llegenda de la seva conversió i del seu paral·lelisme amb Rimbaud; es refereix al desig de Claribel Alegría de tornar a Can Blau des de Nicaragua i narra la seva pròpia assistència a un homenatge a Robert Graves a la llibreria Byblos de Palma, el 1984. Assenyala de l’antologia d’Alegría i Flakoll que inclou “tots, o quasi tots, els que han significat alguna cosa en la literatura hispanoamericana d’avui”. Com Mallorca.