Luz Casal: “No hi ha un mur entre la meva vocació i la meva vida més íntima”

Luz Casal (Boimorto, la Corunya, 1958) publica el disc Que corra el ai re (Warner) cinc anys després d’ Almas gemelas, i prepara una gira que a l’abril passarà per Girona (Festival Strenes), Barcelona (Suite Festival, al Liceu) i València (Palau de les Arts), i al juliol pel Festival de Cap Roig.

¿Per què ha trigat gairebé cinc anys a treure un disc amb cançons no ves?

Perquè sí. Perquè a vegades les coses per molt clares que les tinguis necessiten una mica de temps, d’anàlisi, per veure si realment és això el que vols mostrar.

Quin és el missatge que vol transmetre amb aquest disc?

La importància del temps i de no perdre’l. Que és important compartir el temps amb qui tu vols i que és tòxic compartir-lo amb qui no vols. I el que també vull dir és que a pesar de tot val la pena ser-hi i val la pena viure.

Com sorgeix la idea de parlar sobre el temps?

Sorgeix perquè sí. Les meves lletres són producte de la casualitat, de les vivències d’un moment concret. És per aquest motiu que jo no tinc cap problema per moure’m dins dels estils que siguin necessaris perquè jo considero que me’ls està demanant una història o un determinat sentiment.

¿Creu que aquest és el seu treball més personal?

No, personals ho són tots. Però sí que aquest és un treball que està molt ben fet. Escric millor, componc millor, canto millor i, a més, tinc la sort de tenir un molt bon equip. Ara mateix, per a mi, aquest és el meu millor treball.

Quan està satisfeta d’un disc?

Quan li dono voltes i veig que no es pot millorar. Per a mi un disc té un temps d’inici, un temps de maduració o de repòs, i un temps en què penso que això es podria cantar millor; però ara mateix, no. Si el toco més, el disc perdria l’essència.

És un disc trist?

No, no hi ha tristesa en el disc. Jo penso que les cançons més tristes són Amores i Morna.

¿I a Meu pai i Lucas tampoc hi ha tristesa?

No. Hi havia tristesa a Entre mis recuerdos, que també parlava sobre el meu pare, però no hi ha tristesa a Meu pai. Per a mi, és la declaració d’amor definitiva. Sé que ho vaig ser tot per a tu i que, d’alguna manera, en la meva manera d’estimar soc com tu.

Què va representar el seu pare en la seva carrera musical?

Res rellevant [riu]. Ell considerava que estava molt bé que estudiés música, però això que anés a cantar amb un grup o un altre mentre les altres nenes anaven al cinema, no li agradava. Pensa que jo vaig començar molt jove. En canvi, la meva mare m’estimulava i m’ajudava.

¿La seva vida està lligada a les seves cançons?

Absolutament. Jo he viscut a través de les cançons més que privadament o íntimament. No hi ha un mur entre la meva professió, la meva feina, o entre la meva vocació i la meva vida més íntima. Visc a través de la música. Per a mi la música és essencial.

S’emociona cantant?

Esclar, si no, com pots emocionar la gent? Només emociones, i sobretot amb cançons tan diferents, si existeix una emoció. Si no, és impossible. Només amb la implicació de l’intèrpret es pot emocionar el públic.

Com ha afectat la seva música el càncer que ha patit?

M’ha fet més forta i més comprensiva, i tinc més fortalesa emocional i anímica. No soc gaire poruga, així que no l’he viscut amb pànic. Vaig proposar-me seguir amb la meva vida. La música va ser, no la taula de salvació perquè queda molt cursi i perquè tampoc seria exacte al 100%, però sí que em va ajudar molt.

Quina relació té amb Catalunya?

Molt intensa. La meva relació amb Catalunya sempre ha sigut de rebre tant que acabo tenint la sensació que rebo més del que dono. Tinc la sensació de ser molt ben acollida aquí. Conservo un molt bon record de totes les actuacions que he fet aquí. A més a més, hi tinc molts seguidors a Catalunya des de fa molts anys, i són un públic molt fidel.

Va adaptar la cançó de Boig per tu de Sau. Com la va conèixer?

A través d’un amic que em va ensenyar el disc. Al sentir-la vaig pensar que era molt maca. Vaig conèixer el Pep Sala i li vaig demanar permís per adaptar-la.

De fet, va cantar-la en català en un homenatge que es va fer a Carles Sabater l’any 1999.

Sí, va ser una nit memorable, sobretot per com vaig arribar al concert [riu].

Com va arribar al concert?

Corrent, literalment. Estàvem fent un concert a Saragossa. Vaig agafar un avió i després quan vaig arribar a Barcelona vaig agafar un cotxe i, amb els policies a les motos, vam anar a tota velocitat. Quan vaig arribar vaig pujar corrent la rampa de l’escenari. I aleshores el Pep va dir: “I caiguda del cel, Luz Casal”. Va ser molt emocionant.