Luisotti contra Wagner

La Manon Lescaut, de Puccini, apuntava a extraordinària: primer, per ser l’òpera que inaugurava la temporada del Teatro Real; després, pel seu secular silenci al ‘Foro’ i, finalment, per una estrella com Sondra Radvanovsky al capdavant de la funció. Es va quedar, però, en un “no està malament”, però, sobretot, en un “molt millorable”. Segurament, el màxim responsable d’aquest ‘vols i dols’ fos el director artístic de la coproducció amb l’Oper Köln, Carlos Wagner. No tant per una posada en escena que resulta més estètica que funcional, com per una direcció d’actors que va fer que res s’aguantàs amb un mínim de solidesa; no per la impostura a cada gest, que també, sinó per una concepció pàrvula dels personatges. Contra el veneçolà Wagner va lluitar Nicola Luisotti amb el seu eficaç i silenciós instrument. Tant és així que l’aplaudiment més gran de la vetllada va ser per a ell i l’orquestra del Teatro Real tot just després d’interpretar el famós Intermezzo, el qual han traslladat del principi del tercer acte al començament del quart, amb una projecció de la mar gran, com a element visual amb el qual deixar constància del viatge que fan Des Grieux i Manon cap al seu desèrtic i nord-americà destí. Aquest màgic moment va fer esclatar un Teatro Real ple de gom a gom, que semblava que fos per desfermar les ganes d’aplaudir del respectable, que havien estat minses, i les que varen sorgir, una mica massa apaivagades.

Pel que fa al Des Grieux de Michael Fabiano, encarregat de substituir Brian Jagde, va quedar clar que el personatge li quedava una mica ample, ja des del complicat i exigent Donna non vidi mai, que va resoldre amb alguna empenta i una interpretació dramàtica molt elemental que feia poc probable la seva credibilitat en el rol d’un seductor. No cal dir que Sondra Radvanovsky va complir la seva comesa amb nota, amb una Sola, perduta, abbandonata de gran nivell, però no és menys cert que el vestuari que li varen adjudicar en el segon acte no sols no li feia cap favor, sinó que evidenciava i accentuava que l’edat de la cantant no es corresponia, no sols amb el personatge, sinó tampoc amb les maneres, ni encertades, ni molt manco, versemblants. Millor en el dibuix, tant de Lescaut, interpretat per Lucas Meachem, i, fins i tot, el Geronte de Pietro Spagnoli. El cor va haver de fer massa coses a banda de cantar, fet que tampoc no ajudava a fer que el conjunt deixàs de ser tan postís.

Podríem continuar gratant, sobretot en la posada en escena, amb una ridícula seqüència de barra americana de vergonya aliena i una referència a Els senyors prefereixen les rosses, la qual pretenia fer de Manon una impossible Lorelei Lee. I així, successivament.