Lluís Soler: “El Lluís Soler d’’el Crac’ diu tot el que jo penso”

BarcelonaDesprés de destapar a El crac la seva faceta més àcida, Lluís Soler (Manlleu, 1954) es torna a posar la capa d’actor teatral i es retroba amb els escenaris. L’intèrpret donarà vida diumenge a El comte Arnau de Josep Maria de Sagarra al Teatre Grec, una obra que va estrenar el 2005 i que ara reprèn. La passió de Soler pel vers i pels clàssics és tan irrefrenable que, fins i tot, treu importància a un problema d’esquena que aquests dies li fa la murga, però que no el preocupa en excés. “Quan ets allà dalt recitant et passen tots els mals”, afirma convençut.

A banda d’encarnar els personatges d’El comte Arnau, ha versionat el text per ajustar-lo a una funció teatral. Què queda dins i què queda fora de l’obra?

És una adaptació que vaig anar fent al llarg del temps. El poema de Sagarra és una monstruositat de 10.000 versos, i en l’obra els hem reduït a 1.500. L’argument s’embolcalla amb tota una sèrie de personatges i d’històries. Si ho hagués de recitar tot, seria impossible d’aguantar per a l’orella humana. Per això, el que he fet és agafar el relat principal, que explica la història del triangle amorós entre el comte Arnau, la seva dona i l’abadessa de Sant Joan, que és l’amant.

Els versos de Sagarra no són els primers que passen per les seves mans. També va adaptar als escenaris Canigó de Jacint Verdaguer, Odissea d’Homer i la poesia de Joan Vinyoli. Què l’atrau del vers?

És una partitura. El poeta et diu com l’has de dir, no pots recitar sense tenir-ho en compte. Potser perquè tinc formació de teatre amateur, la passió cap al vers no se’m va despertar fins que vaig fer El mercader de Venècia. El Sergi Belbel ens va explicar com s’havia de recitar, quines síl·labes havíem de remarcar. Em fascina perquè és exactament com els músics: no pots sortir de la partitura, no pots dir un vers trencant-ne el ritme o la musicalitat. Això m’encanta i em dona seguretat.

Vist des de fora, una obra en vers sembla més difícil d’interpretar que no pas una en prosa. És així?

El vers és pur artifici i, com a tal, ha de provocar-te plaer en sentir-lo. Quan el domines, al cap d’una estona provoca un benestar en aquelles persones que t’estan escoltant, fins al punt que a vegades no importa el que dius. Si et quedes en blanc i no estàs pensant, sinó disfrutant, pots canviar una paraula i no passa res. La que hi posaràs, automàticament, tindrà les mateixes síl·labes i estarà accentuada al mateix lloc. Segurament no significarà el mateix, però si ho saps fer bé no canviaràs la música del vers. Això és el que m’atrau.

Fa pocs mesos va acabar la segona temporada de la sèrie El crac de TV3, on s’interpretava a vostè mateix. El seu personatge va causar furor per dir coses com que “per culpa dels sentiments, l’espècie humana s’ha convertit en una plaga per al planeta” o que “els homes som tots uns miserables”. On acaba el Lluís Soler fictici i on comença el de debò?

Quan utilitzes el teu nom a l’argument d’una sèrie o una pel·lícula no menteixes, fas servir la teva manera de ser. El Lluís Soler d’El crac diu tot el que jo penso. Això pot sorprendre la gent que no em coneix, perquè una cosa és el Lluís Soler actor amb la seva personalitat i la seva timidesa i l’altra és el meu rerefons, que només coneix la gent més propera. Però encara que pugui semblar estrany, firmo totes les frases que va dir el meu personatge a El crac. La sèrie va saber fer-me una fotografia correcta.

A nivell interpretatiu, què va suposar haver d’encarnar-se a vostè mateix?

El Lluís Soler d’ El crac queda una mica més lluny de les fronteres amb què normalment jugo a l’hora de preparar-me els personatges. Quan agafes un personatge i el treballes des de tu mateix pots arribar a uns llocs o a uns altres en funció del que ets capaç d’eliminar de les teves barreres personals. A El crac, com que les barreres ja me les van treure l’Héctor Claramunt i el Joel Joan, no em costava gens dir certes coses. Aquí davant teu potser em costaria, però allà era molt natural. El personatge m’anava a mida i m’estalviava de crear una ficció o d’aproximar-me a algú que no conec.

Des de fa anys combina les diferents disciplines escèniques. Ha fet cinema, televisió i teatre. En quin territori se sent més còmode?

El teatre i el cinema són més gratificants com a actor. Al cinema treballes amb càmeres, com la tele, però normalment tens més temps i pots treballar d’una altra manera. Els guions t’arriben abans i et pots preparar bé el personatge. Tot i això, en termes de qualitat les sèries s’han acostat al cinema. Ara fer una sèrie pot ser més o menys igual que fer un film.

Tot i això, el teatre i la televisió tenen més pes en la seva trajectòria professional que no pas el cinema. Per què?

En el cas del cinema he passat més desapercebut, però treballar-hi m’ha servit per veure fins on pot arribar el plaer d’interpretar per a la càmera. És un món més dur i competitiu, tot i que, si em ve a buscar, estaré encantat de la vida. Segurament si ara tingués 20 anys potser voldria fer més pel·lícules, però les coses han anat com anat. És un llenguatge diferent del teatral, però és un món molt dur de perseguir i on és molt difícil sortir-te amb la teva. Has de ser molt valent.