Música
Cultura 03/03/2022

Lluís Gavaldà: “Quan vaig tenir un brot depressiu no volia escoltar música”

9 min
Lluís Gavaldà en una imatge promocional de 'Sona la cançó' (Rosa dels Vents)

BarcelonaLi truco al mòbil anglès, però en Lluís Gavaldà (Constantí, 1963) és a Guissona, al Teatre de Cal Eril, a mig enregistrar el nou disc d'Els Pets, que sortirà aquest 2022. "Ara només falta que no el desgraciï gaire quan em toqui cantar –diu, animat–. Quan fas un disc estàs en una bombolla i et penses que estàs fent el Sgt. Pepper's. Estem en aquell punt d'eufòria tan bonic". Abans, el músic acaba de publicar Sona la cançó (Rosa dels Vents), una mena de banda sonora de la seva vida a través de 60 cançons que l'han marcat, on tant s'hi pot degustar la seva melomania patològica com descobrir alguns episodis biogràfics mai explicats. El llibre és una versió contemporània d'aquells cassets que elaborava per als amics, o com un programa especial d'El celobert (iCat). La tria va de Los Sírex a Fiona Apple.

La teva llista de 60 cançons reuneix Abba, Bob Dylan, Frank Sinatra i Sisa. Has seguit aquell consell d'un amic que et va dir que havies de netejar-te els prejudicis de les orelles.

— Jo era el típic nen adolescent, esnob, que només escoltava música complicada, cançons amb quatre canvis de tempo i tres harmonies diferents. Després em vaig adonar que, de vegades, les coses més senzilles són les que t'arriben més. I des d'aquell moment escolto les cançons pel que són i no pel que toca. En el món dels escoltadors de música pop moltes vegades ens agraden les coses que només coneixem nosaltres, i això sempre m'ha fet molta angúnia. Soc dels que pensen que si una cançó és popular, per algun motiu deu ser. I si un artista no l'escolta ningú, també deu ser per algun motiu. Hi ha cançons de Mecano que m'emocionen i no tinc cap mania per dir-ho. Sempre estic a la recerca de la cançó que encara no he sentit i que em tocarà aquesta fibra que fa que tingui un vincle molt emocional amb la música.

Descobrim Ella Fitzgerald, Serrat i els Sírex entre els pilars familiars.

— El cotxe dels pares és el primer lloc on veus que la música uneix, que és un idioma ideal per comunicar-te amb la gent que t'estimes. Al principi et vas amarant dels gustos dels pares, en el meu cas del meu pare, que era molt eclèctic, i de mica en mica la germana gran, o tu, intenteu anar introduint el vostre criteri. I són cançons que et queden impregnades a la pell per a tota la vida. És sentir-les i et ve l'olor d'aquell cotxe.

El local de la teva colla del poble es deia El Setè Cel, un Sisa, malgrat que la cançó catalana de la Transició gairebé no hi és, a la llista.

— Vaig fer la tria a raig, i en un punt em va començar a preocupar que certs segments no estaven prou representats: les cançons en català, les cançons en castellà i la presència femenina (11 de 60). Però no volia fer quotes ni una tria políticament correcta, sinó ser honest. La meva base és música anglosaxona, feta per homes blanquets, i no hi puc fer més. Havia de reflectir-ho malgrat que no quedi bé i no sigui just pel que fa a representativitat.

Llach, Raimon, els Setze Jutges, no et van marcar?

— Molt. Però jo soc més serratià, no perquè jo arribi a la seva excel·lència, sinó perquè sempre m'he sentit més còmode amb el vessant costumista. I per això el poso a ell, perquè és un abans i un després, un referent. Jo sempre he tingut debilitat per les lletres, i Serrat és com el Dylan català. Més enllà del component extramusical, les lletres catalanes arriben amb ell a la majoria d'edat, incontestablement.

Hi ha noms poc coneguts i d'altres d'inqüestionables (Beatles, Elton John, Springsteen, Joni Mitchell), però la majoria de temes no són gens tòpics. Hi té a veure aquella escolta concentrada que fèieu amb els amics, reproduint els discos mil vegades, en l'era pre-Spotify?

— Eren discos que memoritzaves, perquè eren la inversió de la teva paupèrrima economia adolescent i hi havia vegades que t'obligaves que t'agradessin. Era una experiència molt tàctil, disseccionàvem el disc. Ens hi passàvem moltes hores, de manera reverencial, en silenci.

M'ha sorprès, per exemple, que confessessis la teva afinitat amb la Movida.

— La Movida és la principal culpable que jo em dediqui a la música. Perquè abans de la Movida i el punk, la música era exclusivament per a gent que sabia tocar bé, i els discos que escoltava eren de virtuosos com Genesis, King Crimson, Emerson, Lake and Palmer, Mahavishnu, música molt enrevessada. I gràcies a la Movida em vaig adonar que a vegades és més important el que dius que com ho toques. La música pre-Movida per a mi eren uns déus intocables que només podia venerar. Els de la Movida vaig sentir que eren amics meus, coetanis, que eren de la meva quinta i tocaven tan malament com jo. Si no fos per ells no hauria agafat una guitarra.

Vas aprendre a tocar la guitarra fent la mili i escoltant Talking Heads!

— A la mili tot el que fas és per avorriment. Vaig agafar una guitarra atrotinada i vaig aprendre els quatre acords que a dia d'avui toco, encara hi tinc la mateixa destresa.

Bruce Springsteen va ser el teu primer concert. Quina estrena!

— Vaig tenir molta sort. El primer disc que em vaig comprar va ser l'àlbum blau dels Beatles i el primer concert, el primer de Springsteen a Catalunya. Tot el que ha vingut al darrere ha sigut anticlimàtic. El concert del Bruce va ser una epifania: quan va acabar, en Joan [Reig] i jo ens vam mirar i vam dir: "Muntem un grup demà mateix".

I munteu Els Pets. Quan fas música, tot aquest bagatge t'anima o t'aclapara?

— T'anima. En el fons, quan fas cançons fas una macedònia de la música que has escoltat. No hi ha cap cançó meva ni de ningú que sigui totalment original, són petits miralls còncaus o convexos de coses que t'han arribat abans a les orelles. Sempre he reivindicat que s'ha de valorar el fet de copiar. Està molt mal vist però no has de tenir manies. El problema és si copies els dolents, però si copies els bons ja no vas a l'infern. La teva mediocritat ja farà que sigui diferent de l'original, sense voler ja trobaràs el teu propi llenguatge. Sembla mentida, però hi ha molts músics que només escolten la seva música, i es nota. D'altres estan amb les orelles obertes al que està succeint, i jo crec que això t'ajuda a fer cançons i a tenir un so mínimament contemporani.

Amb literatura es diu molt, que és més important llegir que escriure.

— A mi m'agrada molt fer cançons, però si he de triar entre fer cançons i escoltar-les, ho tinc claríssim. Puc estar tres anys sense fer cançons i, de fet, les faig perquè m'obliguen, quan he de fer un disc nou, però no puc evitar escoltar els que en saben. Se sap que soc a casa perquè sona una cançó.

Quan expliques la història de The Beach Boys, hi ha aquella frase que Mike Love va dir a Brian Wilson: "Brian, stick to the formula". Això és una temptació per al músic d'èxit i, a la vegada, la seva mort.

— Quin capullo. Cada artista té una manera de fer cançons. A vegades penso que tenir un estil propi està sobrevalorat. Fins i tot el grup més horrorós del món, què sé jo, La Oreja de Van Gogh, tenen un estil. Això és fàcil. El que és difícil és trobar el punt mig entre no trair-te però intentar rebregar-te. Jo, quan és hora de fer un disc nou, com ara, sempre ho enfoco com un disc que no s'assemblarà gens al que he fet fins ara. I després quan l'escolto, sona a Els Pets. Però com a mínim intenta fer una cosa revolucionària perquè la teva inèrcia farà que no ho sigui, però que almenys sigui una mica diferent. Els artistes som una mica funambulistes, sempre anem per la corda fluixa: si trenquem amb el nostre so tenim el perill que el públic s'allunyi i si repetim el nostre so, el perill que s'avorreixin de nosaltres. És qüestió de trobar el terme mitjà. Has de ser molt bo, com el Bowie, per canviar el llenguatge a cada disc. I amb els anys aprens que hi ha coses que et surten millor que d'altres. Jo, en els primers discos intentava fer coses que no em sortien bé, no tenia ni la veu, ni el talent, ni la capacitat per fer-les, i vaig aprendre que on era més decent era en el pop d'autor, de guitarres, molt melòdic. Això també és un aprenentatge.

Parles de Dylan i com amb Idiot wind va perfeccionar el gènere de la cançó rancuniosa. M'ha fet pensar en el No t'enyoro, nena.

— No em surt gaire bé, la rancúnia. No perquè no en tingui, però la deixo per a la vida real. No m'agrada fer cançons basades en sentiments foscos i negatius, soc més romanticó, tendret, nostàlgic. No tinc la mala llet de Dylan.

Per això ets més de McCartney que de Lennon?

— Exacte. Crec que les comparacions són injustes perquè Lennon té uns components extramusicals que el fan carismàtic. Era irreverent, barrut, va morir jove, tenia aquest punt genial. McCartney no és carismàtic, és tovet, no és bon entrevistat, però si et fixes només en la música i en les cançons, és Déu Nostre Senyor. És capaç, en una intro d'una cançó, de fer-te un tutorial com a Here, there and everywhere. I mil exemples més. I també és ensucrat i té cançons horroroses, que l'escanyaries, però quan ho fa bé, ho fa tan bé...!

Però si posessis una estàtua a cada poble, seria de Joni Mitchell.

— S'ha de reivindicar abans que es mori. Ja és hora de dir que és la més gran de la història del pop. No es pot comparar amb Bob Dylan, ni amb Neil Young, ni amb Leonard Cohen: els passa la mà per la cara musicalment i pel que fa a les lletres està a la seva altura. I si això no és dogma de fe, és per culpa de l'esperit intrínsecament patriarcal del pop i el rock, i del món en general.

Al llibre hi ha alguns capítols molt personals en què la música t'ha acompanyat en moments dramàtics, com quan vas patir un brot depressiu i Sky blue sky de Wilco va servir per recuperar-te. I després de la mort d'una germana, Nobody, de Mitski, te la recorda.

— La música guareix ferides i a vegades no te les guareix però et fa recer. Hi ha moments que vols una cançó trista per sentir-te acompanyat. Quan vaig tenir aquest brot depressiu el que més va espantar la meva dona és que no volia escoltar música. I amb la meva germana, els últims vincles que vam tenir, quan estava molt fotudeta, va ser escoltar les cançons que escoltàvem plegats de petits.

És curiós com la música és una de les poques coses que no oblidem; ho recordo amb la meva àvia, que tenia demència, però recordava cançons.

— Jo, amb la meva àvia també cantava sempre, i em sé les seves cançons de pe a pa. Em van dir que havia mort mentre escoltava Pedro Guerra i no l'he pogut escoltar mai més. L'apago. La música té molt poder evocador. I és molt incontrolable, el que sents. Amb un llibre o un quadre pots identificar el que t'agrada; amb una melodia no. És esotèric. Jo, que no soc gens místic, només crec en la mística de la música.

La música era una finestra per sortir de Constantí, que descrius com a poble-gàbia, i al final has anat a viure al lloc d'on sortia bona part de la música que escoltaves.

— Amb la música somiàvem i volàvem i sortíem d'aquell tardofranquisme tan fosc. A Anglaterra ara hi soc per això, perquè és el paradís de la música, la casa de xocolata de Hansel i Gretel: cada dia la tens al teu voltant, i no només la música en directe. Quan vaig al súper sona Joni Mitchell, o als taxis, a les parades de bus. La música és un valor de primera magnitud, allà, i això els ho envejo moltíssim.

Aquest llibre és una mena de banda sonora vital, però a la vegada una mena de memòries, tot i que només hi ha rock'n'roll i ens has escatimat el sexe i les drogues!

— No he tingut una vida gaire roquera, em sembla. Estic fet pols, ara que ho dius. Aquests últims anys em dedicaré al sexe i les drogues de forma compulsiva per compensar! [riu] Em sembla que hi ha mites que no són tan reals. Si fos més guapo hauria tingut més sexe, però amb la música he lligat més del que em tocava, així que no em puc queixar. Unes memòries crec que no tindrien interès.

Com és un roquer a la ratlla dels 60 anys?

— Suposo que quan hi arribi em colpirà. Un músic de 60 anys és una relíquia. Però per sort el rock s'ha fet gran amb mi, i ja no és tan estrany escoltar artistes de 70 anys que fan música vàlida. Sents Neil Young o Paul Weller i veus una mica de llum. M'anima que no he perdut la capacitat gairebé infantil d'entusiasmar-me per les cançons i per pujar als escenaris. Però és veritat que físicament ho notes: l'endemà d'un concert és millor que no em vegi ningú.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir 'Sona la cançó' a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

stats