Per què les llengües no són més fàcils o difícils?

PalmaImaginau-vos aquesta escena: un amic afirma que en només tres mesos ha après a parlar anglès com si hagués crescut a Chicago, mentre que vosaltres, després de diversos anys d’acadèmia, encara teniu dificultats per donar indicacions a un turista. Igualment, segur que coneixeu algú que diu que “el japonès és impossible”, “el francès és molt difícil” o “l’alemany és superlògic”. Però, realment, què fa que una llengua sigui més fàcil o més difícil d’aprendre?

La resposta –per sort o per desgràcia– no té a veure amb la llengua en si mateixa, sinó amb la persona que l’aprèn. Les llengües no són objectivament difícils ni n’hi ha cap que sigui més complicada que una altra. El que realment compta és el punt de partida de l’aprenent, és a dir, quines llengües ja coneix, amb quins sons està familiaritzat, quin sistema d’escriptura utilitza i, sobretot, quin grau de motivació i confiança té. Hi ha qui diu que el castellà és fàcil perquè “s’escriu tal com sona”, però de ben segur que un neerlandès o una japonesa no opinen el mateix. Altres afirmen que el xinès és una tortura per la seva escriptura, però obvien que té una gramàtica sorprenentment senzilla (sense conjugacions verbals ni plurals). Tot depèn del punt des del qual partim.

Distància tipològica

Una de les claus de tot plegat és el que els lingüistes anomenen distància tipològica, que no és altra cosa que el grau de semblança estructural, lèxica i fonològica entre dues llengües. És a dir, com més properes siguin dues llengües pel que fa a l’estructura, més fàcil serà passar d’una a l’altra. Si parlam català i castellà, ens serà molt més senzill connectar amb el portuguès o l’italià: compartim estructures, vocabulari, melodies. Però si parlam només finès o coreà, les llengües romàniques ens poden resultar molt més opaques.

Un altre factor que ens pot fer percebre una llengua com a ‘difícil’ és el sistema d’escriptura. Si estam acostumats a l’alfabet llatí, enfrontar-nos al ciríl·lic, a l’alfabet àrab o als caràcters xinesos pot intimidar. Però això no vol dir que sigui un mur infranquejable. Simplement, el nostre cervell necessita temps per adaptar-se a una nova manera d’associar sons i símbols. Igual com vàrem aprendre a llegir la nostra primera llengua, podem aprendre’n d’altres. De fet, moltes criatures multilingües aprenen a llegir en dos o tres sistemes diferents alhora.

També ens poden fer la guitza els sons. Cada llengua té el seu inventari fonètic i no totes comparteixen els mateixos fonemes. El xinès mandarí, per exemple, és tonal: un mateix mot pot significar coses molt diferents segons el to amb què es pronuncia. L’anglès té una quantitat impressionant de sons vocàlics difícils de distingir per a catalanoparlants. I el francès ens posa a prova amb els seus sons nasals, que semblen un exercici de ioga facial. Tot i així, no hi ha sons impossibles. Només hi ha sons desconeguts que requereixen entrenament. El cervell adult, si rep exposició regular i estímul suficient, és capaç de superar aquests reptes –ho diu la ciència, no només la paciència.

Però el veritable motor de l’aprenentatge no sempre és la fonètica ni la gramàtica: és la motivació. Aprendre una llengua perquè ho exigeix una feina, perquè volem viatjar, estimar o entendre una nova cultura, multiplica les possibilitats d’èxit. Quan tenim una raó clara per aprendre, o quan la llengua té un valor concret per a nosaltres, el cervell es concentra, reté més i persevera.

També és fonamental l’actitud amb què afrontem l’aprenentatge. El lingüista Stephen Krashen ho explica amb la idea del filtre afectiu, un concepte que descriu com les emocions (especialment la vergonya, la por o l’estrès) poden interferir en l’aprenentatge. Si ens sentim jutjats o insegurs, el cervell es bloqueja. En canvi, si ens donam permís per equivocar-nos i jugar amb la llengua, aprenem molt més. L’error no és un fracàs, sinó el camí més directe cap a la fluïdesa. És un element necessari en qualsevol procés d’aprenentatge i, de fet, per a qui ens escolta o qui ens ensenya una llengua és, senzillament, un indicador del punt en què ens trobam.

I què passa amb l’edat? És cert que els infants són especialment receptius a l’hora d’aprendre llengües (especialment pel que fa a la reproducció dels sons d’aquella llengua), però això no vol dir que els adults tinguem el joc perdut. Al contrari: tenim una eina de què els infants sovint no disposen, que és la consciència metalingüística. Això ens permet analitzar millor com funciona la llengua, entendre’n la gramàtica i fer connexions amb altres llengües que ja coneixem. És per això que els adults motivats poden assolir nivells molt alts de competència, especialment si ja parlen més d’una llengua.

Realitat multilingüe

A les Illes Balears, a més, tenim un avantatge enorme: la nostra realitat multilingüe. Moltes persones creixen envoltades de diverses llengües a casa, a l’escola o al carrer. Aquest entorn natural d’exposició fa que el cervell estigui acostumat a alternar estructures lingüístiques, a reconèixer patrons i a ser més flexible. Això ens dona una base excel·lent per aprendre’n més.

Així que, tornem a la pregunta inicial: hi ha llengües més fàcils o més difícils? No. Hi ha llengües més o menys properes, més o menys familiars, però no hi ha una escala universal de dificultat. Tot depèn de qui les aprèn, de com ho fa i del món que ja porta a dins.

Per tant, la pròxima vegada que penseu que “el xinès és impossible” o que “el català és massa complicat”, aturau-vos un moment. La clau no és la llengua, som nosaltres. Aprendre una llengua no és escalar una muntanya, és travessar un pont. I a l’altra banda, hi ha persones, històries, maneres de pensar i viure que potser encara no coneixem, però que poden canviar-nos per sempre.