PalmaManacor.- Guillem Clua, abans de rompre motlles i constatar la seva qualitat i perícia teatral amb Smiley, ja havia donat mostres de la seva versatilitat i de la torrentada d’històries que li brollaven sense aturar amb Marburg, un fantàstic mosaic dirigit per Rafel Duran, amb escenografia de Rafel Lladó i la participació entre molts d’altres de Santi Pons –per fer país–, que vàrem poder veure i gaudir tan sols al TNC. Tot just després arribà aquesta història d’amor i moltes coses més protagonitzada per Àlex i Bruno, una parella enamorada, embruixada, atreta i enfrontada per les seves absolutes diferències. Una cronologia que ens va seduir sense remissió i que ens va fer riure i entendrir des de la primera escena. Per al mateix Clua i els seus estereotipats personatges han passat gairebé deu anys per sobre i, per tant, si al primer capítol d’aquesta història –que pot durar fins quan l’autor vulgui–, tenien trenta anys i la vida per davant, ara ja han complert els quaranta, que tots els que no hi han arribat diuen que és una edat crítica.
Una trobada fortuïta entre ambdós protagonistes és el McGuffin que utilitza Clua a Smiley. Després de l’amor per a tornar a parlar de relacions i sentiments en fase d’hibernació, de desitjos i records que semblaven no ser ni caliu, i de sobte es converteixen en incontrolable fogatera. D’aquesta pira, que diria Il Trovatore, sorgeixen tot un seguit de dubtes, sensacions i situacions que segurament no pocs s’hi podrien reconèixer. Algunes molt més intenses del que pugui semblar amb una lectura ràpida i d’altres que transcorren pels indrets de la comèdia esbojarrada, com és el cas dels fantasmes, el del passat, del present i del futur, en clara referència a Dickens i el seu Conte de Nadal. O la historieta, una mica ficada amb calçador, del guàrdia urbà el qual el dia que es van conèixer els va multar per besar-se enmig del carrer i provocar un embós a la calçada. Pinzellades anecdòtiques sense massa importància per molts de motius, com per exemple i, sobretot, per l’autèntica raó de ser de la història, aquest paisatge emocional que dibuixa Clua amb precisió i desenvolupen amb total eficàcia i credibilitat Albert Triola i Ramon Pujol. Llarga vida a l’emoticònica comèdia romàntica.
Trui Teatre/Auditori Manacor.- Tan sols amb el bis ja ens hauríem pogut conformar. Potser perquè el canvi de programa havia fet sentir algun petit retret en forma de pregunta al pati de butaques. Mendelssohn en lloc de Paganini? No és menys cert que el Concert per a violí del primer l’havíem pogut escoltar no feia gaire al mateix indret per obra i gràcia de Franz P. Zimmermann. Les queixes amb la boca petita en forma de sorpresa per l’alteració quedaren ben prest sense arguments. Amb la boca closa que de seguida va quedar oberta i amb no poques dificultats per fer-la tornar al seu lloc. Rere una interpretació magistral de la peça de Mendelssohn arribà la propina amb Paganini, el Caprice 24. El darrer d’una sèrie que l’indiscutible i més llegendari de tots els violinistes havia dedicat el conjunt a “tots els artistes” i cadascun dels Capritxos a un en concret, reservant-se el darrer per a ell mateix. “A Nicolo Paganini sepolto pur troppo”. La intervenció final del solista oferí el mosaic inabastable de la composició, un compendi de tot el que es pot aconseguir de l’instrument amb infinites dificultats, i no tothom, ni d’un bon tros. Per exemple, resulta gairebé inversemblant escoltar dues melodies alhora interpretades amb dues cordes i que sonin en consonància o l’elegància amb el copejament de l’arc o uns registres aguts que semblin impossibles o… Sis minuts d’un nivell que no es compra al mercat. Sis minuts farcits de salts mortals amb incomptables tirabuixons que segurament deixaran aquest concert cisellat a la memòria de no pocs espectadors per molts anys.
Val a dir que no serà així tan sols per això. Seria injust no destacar el Concert per a violí i una altra exhibició del talent de Krylov amb una Simfònica encomanada que es va agradar i ens va entusiasmar. Delicat, intens, dibuixant la bellesa de la partitura amb l’elegància que es mereix i les dificultats que implica, amb la qual cosa quedava contestada i oblidada la interpel·lació inicial mentre s’obria un nou interrogant: Quan el podrem tornar a escoltar?
Per una altra banda, va ser Paganini el causant indirecte que Robert Schumann es decidís per la música en comptes de la literatura. El dubte existencial va quedar resolt quan a Frankfurt va escoltar un concert del virtuós i va concloure que el seu camí seria el del pentagrama, tot i que no deixaria mai d’escriure encara que fos sobre música. Ell va ser qui després d’escoltar Chopin va exclamar: “Descobriu-vos. Tenim un geni entre nosaltres”. El varen acomiadar per haver escrit aquesta “bajanada” en un diari seriós. La Simfonia núm. 4 en Re menor va ser en realitat la segona que va compondre i una de les més innovadores a l’hora de recrear el tema principal i capgirar-lo un cop i un altre fins a deixar-lo gairebé irrecognoscible. Mielgo, exultant, va conduir la Simfònica pels camins de la maduresa i l’excel·lència perquè aquest exercici de funambulisme funcionàs a la perfecció, il·luminant tots els matisos d’aquesta absoluta i precisa metamorfosi. Tot plegat una sobredosi de bellesa. Potser el millor concert de la temporada? Potser.
