Quan Kane va topar amb l’Església

PalmaTé fama d’haver estat el millor governador que tingué Menorca sota el dominic britànic, al segle XVIII: honrat, benefactor de l’illa i respectuós amb les seves institucions. Però, de fet, fa tres segles, Richard Kane (1662-1736), representant de Sa Majestat britànica, va viure una greu topada amb l’Església catòlica menorquina a conseqüència d’una ordre amb la qual la pretenia sotmetre a la seva autoritat.  

Com és sabut, el Tractat d’Utrecht (1713) reconegué als britànics la possessió de Menorca –un enclavament de gran valor estratègic–, que ells havien pres, en principi, com a aliats de l’arxiduc Carles –un dels dos rivals a la guerra de Successió a la corona espanyola, que justament es donava per tancada amb aquell tractat. L’acord obligava Londres a respectar l’exercici per part dels menorquins de la seva religió. L’‘inconvenient’ era, però, que això suposava la seva subordinació a dues autoritats estrangeres: el papa de Roma i el bisbe de Mallorca –sota l’autoritat de l’altre contendent, Felip de Borbó, el nou monarca–, diòcesi que aleshores englobava Menorca.

Als nostres temps i entorn, en què entenem la religió com una opció i un exercici de caire privat, tal volta això no ens semblaria gaire problemàtic. Però l’Església catòlica, al segle XVIII, constituïa tot un poder dins l’Estat: posseïdora de grans propietats, amb privilegis –com que els clergues només fossin jutjats pels seus propis tribunals– i amb una influència molt poderosa sobre els fidels, en una societat fortament sacralitzada. D’aquí que els monarques de l’època volguessin tenir-la controlada –això es va conèixer com a ‘regalisme’, de ‘rei’. No els llevava la son les qüestions litúrgiques o teològiques; sí, en canvi, a què es destinaven els sucosos ingressos o què es predicava a la trona sobre la submissió –o no– a les autoritats. 

A aquesta actuació, comuna a tot Europa, hi hem d’afegir l’antipatia manifesta dels britànics –anglicans– cap a aquells que anomenaven ‘papistes’. L’oficial John Armstrong, autor el 1740 d’una Història de l’illa de Menorca, a la qual fou destinat, qualifica el clergat de “plaga de llagostes negres”, segons recull l’escriptor Carlos Garrido. Kane, tot i la seva suposada bonhomia, era un “protestant radical”, en paraules de l’investigador Josep M. Quintana: irlandès de l’Ulster –orangista, oposat als catòlics–, rebé la influència, diu el seu biògraf Bruce Laurie, del proselitista Henry Newman, qui l’animà a publicar les Sagrades Escriptures –en la versió anglicana, és clar– en castellà i en italià “per donar-les a conèixer als súbdits de Sa Majestat a Menorca”. Que aquests no parlassin castellà, ni prop fer-hi italià, era un detall –important– que, evidentment, Newman desconeixia.  

El 1714, poc després d’Utrecht, moria la reina Ana, qui, segons un memorial citat per Quintana, havia volgut fer dels menorquins “feliços vassalls (...) i fer de l’illa un lloc més pròsper i florent que mai abans”, i la succeïa un parent llunyà, Jordi I, de la família alemanya Hannover, gens sospitós de simpaties cap als papistes, ja que, justament per l’exclusió dels familiars catòlics de la corona –més pròxims–, era com s’havia convertit en rei.  

Supressió del Sant Ofici

“El clergat menorquí és extremadament ignorant”, afirma, encara el 1786, el pastor alemany Christoph Lindemann. “No tenen altre ensenyament a l’escola que el que fan monjos ignorants i mandrosos”. Pel fet de dependre del Bisbat de Mallorca, “l’illa ha de compartir en la luciditat religiosa el mateix destí que la resta d’Espanya, que no és altre que caure (...) en l’obscuritat”, de la qual la dominació britànica els hauria rescatat.

Ja el 1716, assenyala l’historiador Miquel Àngel Casasnovas, Kane havia tingut una topada amb el Consell General: aquest havia triat un representant propi, Joan de Bayarte, per viatjar a Londres per exposar-hi els seus greuges –com el comportament, no gaire disciplinat, dels soldats britànics. “El governador intentà per tots el mitjans bloquejar la sortida de Bayarte sense èxit i actuà de manera totalment arbitrària, anul·lant els acords del Consell (...), segrestant documentació i amenaçant i humiliant els jurats” –és a dir, els regidors. “Fins i tot arribaren a Menorca rumors que els britànics planejaven l’expulsió dels illencs i la seva substitució per colons anglesos protestants, rumor que es demostrà fals” –però que tampoc no hauria estat sorprenent, ja que és el que feren a Gibraltar, l’altre territori espanyol cedit a Utrecht, aquest fins als nostres dies. Bayarte, per cert, va quedar a Londres anys, sense veure satisfetes les seves reclamacions.

Pel que fa al clergat, afegeix Casasnovas, “des del primer moment fou el centre de la resistència passiva contra els britànics. Amb gran ascendència sobre les consciències, la trona i el confessionari eren eficaços elements de la propaganda contra els heretges dominadors”. Kane optà per la línia dura: confiscà les rendes que suposadament corresponien al Bisbat de Mallorca: prop de 4.000 lliures anuals, una quantitat respectable, que destinà a obres de fortificació, i suprimí el Sant Ofici –el primer territori hispànic a fer-ho, si bé la dissolució definitiva no arribaria fins al 1834. La Inquisició no era tan sols un organisme obscurantista i medieval per al gust britànic, més avançat, sinó que, a més, depenia directament de la monarquia espanyola.

L’1 de desembre del 1721, ara fa tres segles, el governador Kane promulgava una ordre, en desset articles, adreçada directament a l’Església illenca, i en la qual estipulava, entre altres mesures, que els clergues només havien de ser menorquins, i fidels al monarca britànic –per evitar la colonització religiosa espanyola–, com també els seus caps, i que aquests havien de ser designats pel rei, o el seu representant; que només els menorquins podrien predicar, i després d’haver prestat jurament de fidelitat al sobirà anglès; que tampoc no podrien apel·lar a cap autoritat espanyola –tot i que el seu bisbe era el de Mallorca–; que no podien aplicar la seva pròpia jurisdicció criminal, ni concedir refugi als espais sagrats, sinó ser tractats com la resta dels súbdits; que no havien de dissuadir els fills dels menorquins d’aprendre anglès, o d’anar a escoles angleses, ni “ficar-se en coses de religió amb soldats o subjectes britànics (...) sota pena de desterrament”; i que no havien de predicar contra les autoritats.  

Quintana deixa constància del desacord, gairebé total, que aquestes disposicions generaren en l’Església menorquina. Només en el cas de l’aprenentatge de la llengua dels dominadors, el clergat convingué que “no seria dolent per als joves aprendre anglès” –no podien imaginar, ni de bon tros, com seria d’important amb el pas del temps–, sempre que el mestre fos catòlic. També feren propostes de fidelitat al monarca britànic, assegurant que ells no propagaven cap idea subversiva. 

Ara ja no volien bisbe propi

La qüestió no quedà en un intercanvi d’arguments, ja que, com narra Quintana, els eclesiàstics elegiren dos representants –Josep Casals i Joan Faner- per enviar-los a Roma i a Londres i transmetre les seves discrepàncies. El papa “va donar suport als eclesiàstics menorquins” i Jordi I “va creure que el més convenient era prendre un perfil baix i no hi insistí”. Només “es va mostrar inflexible” a quedar amb els ingressos que en teoria havien d’anar al bisbe de Mallorca.  

 Kane no va aconseguir els seus objectius, si bé, a manera de petita venjança, apunta Quintana, va prohibir que Casals i Faner tornassin a Menorca. De totes les seves disposicions, només dues es varen posar en pràctica: el fi de l’acolliment en sagrat i el compromís dels eclesiàstics de “complir les ordres de Kane en tot el que fes referència a qüestions d’ordre temporal”, és a dir, polític. 

La fórmula que hauria agradat al governador, indica l’investigador menorquí, hauria estat el nomenament d’un bisbe propi per a Menorca i, a poder ser, que fos del seu gust i del govern de Londres. Tenia, fins i tot, un candidat: Manuel Mercader, ex vicari general i resident a Londres. L’arquebisbe de Canterbury, Wlliam Wake, anava més enllà: “El govern eclesiàstic de Menorca hauria de recaure (...) en un bisbe d’Anglaterra nomenat pel rei”.

Aleshores, els menorquins, que –puntualitza Quintana– des del concili de Constança, el 1418, havien demanat –sense èxit– la designació d’un bisbe propi al llarg de tres segles, decidiren, amb la mateixa èmfasi, que ja no el volien. El projecte de Kane per aconseguir que, per intercessió del l’emperador alemany –Carles VI, l’antic pretendent frustrat a la corona espanyola–, el papa l’establís no tingué èxit, i la poderosa Corona britànica i el seu màxim representant es varen veure derrotats per un grapat de clergues menorquins.