Julián López passeja per Europa l’humor de l’home infeliç

BarcelonaJulián López és capaç d’explicar el pitjor acudit del món aguantant la mirada al públic, fins i tot quan resulta evident que ningú riurà. És l’humorista que es fa fort en les situacions més ridícules, allà on els còmics de debò es juguen les garrofes. Ho va aprendre en els temps de La hora chanante, tibant la corda de l’absurd i encarnant una galeria de personatges infeliços però sempre somrients, i ho ha desenvolupat en una carrera cinematogràfica que l’ha dut a protagonitzar dues de les comèdies espanyoles d’aquest estiu: Operación Camarón, dirigida per Carlos Therón, i Descarrilados, l’opera prima de Fer García-Ruiz que aquest divendres arriba als cinemes.

“M’ha influït gent com Peter Sellers, Bill Murray i José Luis López Vázquez. De fet, m’agrada redescobrir pel·lícules de López Vázquez. També tinc referents com el Will Smith d’El príncep de Bel-Air, que era un paio tremendament divertit”, explica per telèfon. Nascut a El Provencio (Conca) el 1978, Julián López ha interpretat secundaris que acabaven sent gairebé protagonistes com el Juancarlitros de No controles (2010), o que tenien un paper molt destacat, com el Jaime de Superlópez (2018) i l’etarra manxec de Fe de etarras (2017). Ara, a més d’encapçalar el repartiment d’Operación Camarón, comparteix amb Arturo Valls i Ernesto Sevilla el protagonisme de Descarrilados, una pel·lícula que aplega elements de la saga Ressaca a Las Vegas i de les comèdies de xoc cultural tipus Perdiendo el norte (on també actuava López) i Ocho apellidos vascos. “Dins d’una comèdia molt esbojarrada i gamberra, el meu personatge és el més assenyat dels tres, una mica el Pep Consciències, però no deixa de ser un trist”, diu López.

El punt de partida de Descarrilados és una herència enverinada. Els personatges interpretats per López, Sevilla i Valls són els beneficiaris del testament d’un antic amic, que els ha deixat 600.000 euros. Però per cobrar-los abans hauran de fer el viatge per Europa amb Interraïl que no va van fer vint anys enrere... i sempre carregant les cendres del difunt. Ni són amics ni tenen cap ganes de compartir un viatge, però tampoc estan en condicions de renunciar al regal. Com recorda López, “són tres infeliços que s’agafen al que sigui per canviar el rumb de les seves vides”.

Reviure la joventut

El guionista David Marqués, autor també del guió de Campeones (2018), juga la carta còmica de la desubicació generacional situant tres paios de 40 anys en situacions més pròpies dels 20, que és una manera de mostrar la impossibilitat de reviure la joventut. “És cert que a tothom li agrada sentir-se jove i fer moltes coses, però el cos és molt llest i et demana altres coses –admet López–. No voldria posar-me molt intens o filosofaire, però és una cosa que m’he plantejat sovint, i encara més fent aquesta pel·lícula, perquè quan tens 40 anys no fas coses dels 20 anys. Tot i que puguis trobar a faltar l’efervescència de quan sorties a menjar-te la nit, aleshores també hi havia mancances que ara potser tens cobertes. La vida és molt llesta”.

El pas del temps, però, no ha afectat substancialment la manera de treballar de López, que manté “la gestualitat i l’humor físic” com un dels seus forts. “Potser sí que últimament he fet alguns personatges una mica més sobris, però així i tot sempre tenen alguna cosa d’humor físic, que, a més, m’agrada molt”, explica l’actor, que gairebé sempre encara els personatges “pensant molt en la manera de moure’s, de riure, de caminar”. “Per exemple, per al paper del Jaime a Superlópez, volia treure panxa; no podia perquè soc prim, però ho intentava”, diu.

Descarrilados va ser una de les primeres pel·lícules que es van rodar després del confinament de la primavera del 2020. El propòsit inicial era filmar-la als llocs d’Europa on passa l’acció, però la pandèmia va obligar a canviar els plans. El rodatge es va fer a Bilbao i Madrid. Després es va enviar una unitat a filmar ambients en diferents ciutats europees... i la postproducció va fer la resta.