Júlia Colom: “A les dones músic ens diuen sensuals; als homes, sòlids”

PalmaJúlia Colom (Valldemossa, 1997) apunta amunt dalt dels escenaris com a músic cantant. Avui se la podrà escoltar a Palma en el marc de la revetla de Sant Sebastià. El seu quintet, amb la col·laboració d’Enric Fuster, Joan Garcies, Joan Arto i Pep Garau, actuarà a les deu del vespre a la plaça de Cort, on oferirà un repertori de temes de jazz i de swing. Actualment Colom està concentrada en els estudis de tercer curs de cant especialitzat en jazz al Taller de Músics de Barcelona. De moment, no vol treure el seu primer treball discogràfic fins que no acabi la carrera i pugui fer-ne la millor versió. Reconeix que no ho té fàcil, perquè el sector a què es vol dedicar és eminentment masclista.

Us han comparat amb Maria del Mar Bonet, especialment a Catalunya. Us agrada que us vegin com la seva deixebla?

Empatitz molt amb les dones que han tirat endavant el seu propi projecte, segur que en algun moment han estat infravalorades tan sols pel fet de ser dones i això encara les fa més potents, i més encara en l’època que va haver de viure Maria del Mar Bonet, que devia ser molt més dura que la que visc jo ara. Així i tot, crec que musicalment feim estils diferents.

L’escena musical és masclista?

Em fa ràbia que es facin comentaris sobre la dona músic molt allunyats del que és la música en si. A mi em diuen: “És molt sensual, aquesta cantant”; a ells els diuen que són “músics sòlids”. Hi ha molts de clixés sobre la figura de la cantant, a qui es dirigeixen els focus, i en part és normal. Jo, de petita, també m’emmirallava en les cantants i volia ser com elles; ara a mi m’agrada demostrar que form part d’un grup i que no actuu sola. Tot i això, la responsabilitat de la cantant és més gran. De vegades tenc la sensació que ser la dona del grup fa que hagi de preocupar-me també per altres coses que no són estrictament musicals, com que els músics vagin ben vestits als concerts, per exemple.

Fins a quin punt us han arribat a fer sentir malament pel fet de ser dona i músic?

M’han arribat a dir “tu fas concerts perquè estàs bona”; aquest és un maldecap que l’home no té. És un pes que jo he de carregar i això desgasta, perquè a mi m’agradaria invertir aquest temps a ser millor músic. Jo m’ho qüestion tot, som fràgil i reconèixer-ho és més comú entre les dones. Per mi, tot això és masclisme.

Com heu arribat on sou ara, sense ni tan sols haver acabat els estudis?

A 15 anys vaig descobrir l’imant de la música jazz com a cantant solista i que cantar és la meva passió. A poc a poc vaig començar a fer concerts per tot Mallorca, acompanyada de músics reconeguts, i vaig gaudir del feedback positiu del públic. Ara fa tres anys que, amb ganes de créixer musicalment, vaig partir cap a Barcelona a estudiar. L’objectiu és avançar en la meva formació com a cantant i escoltar molta música. Paral·lelament, sent un gran interès per la música tradicional de Mallorca i en el meu repertori això queda palès. He format part de dos discos dirigits per Miquel Brunet en què hi és molt present la música tradicional, com per exemple el cant de La Sibil·la.

I no voleu fer temes propis?

Sí, vull compondre les meves pròpies cançons. Cantar temes d’altres músics està molt bé, però sempre hi ha un límit: que la gent ja s’hi ha expressat, amb aquella música. El meu objectiu a llarg termini és fer temes propis i treure un primer treball discogràfic per mostrar la millor versió de mi. Això sí, una vegada acabats els estudis.

Estudiau al Taller de Músics de Barcelona, a la mateixa escola que Rosalía, i fins i tot cursau la mateixa especialitat. Quina és la vostra opinió sobre el fenomen musical i social de la cantant barcelonina?

Qualsevol dona que faci el seu repertori i el tiri endavant amb el seu projecte personal em sembla que està molt bé. Segur que tant Rosalía com tantes altres dones han hagut de lluitar amb moltes coses per ser allà on són. Pel que fa a Rosalía, crec que té un producte tan ben fet que és genial. Si a això hi afegeixes el suport dels mitjans i una campanya de màrqueting extraordinària, fa que sigui una músic imparable, d’aquí el gran ressò que ha tingut. Així i tot, crec que l’èxit de Rosalía és fruit de la bona feina.

Cercau la popularitat o la fama?

Els Antònia Font no eren ningú fins que una revista de Catalunya va dir que eren uns cracs; això m’explicava fa uns dies un dels seus components. Crec que s’ha d’apostar per una música ben feta i, si és bona, tal vegada tinguis el suport dels mitjans. Ara mateix, però, no tenc com a prioritat ni la popularitat ni la fama. Tenc 21 anys i estic centrada en la feina, els estudis i l’aprenentatge; només fa cinc anys que cant. Tot i això, estic molt agraïda per la bona acollida que he tingut com a cantant; el 2018 va ser un gran any, vàrem actuar a Nova York, França i molt per Mallorca i Catalunya.

Apostau per cantar en català.

Cant en català perquè és la manera més honesta que tenc per expressar-me. Intent que el cant passi per pocs filtres i és per això que m’exprés en la meva llengua materna, el català, amb naturalitat.