Els joves, la clau per a la supervivència de les sales de cinema

PalmaS’acaba d’estrenar una de les pel·lícules que, si tot va com s’espera, marcarà enguany un dels màxims de recaptació a les sales de cinema. És Indiana Jones i el dial del destí, cinquè lliurament de la saga i l’últim en què Harrison Ford interpretarà el cèlebre arqueòleg i aventurer. Les bones expectatives amb vista a l’estrena tenen a veure amb múltiples factors, entre ells la diversitat de públic que concentrarà: des dels cinèfils que ja van veure el debut d’Indy en pantalla gran, fa més de 40 anys, fins als infants i joves que l’hi veuran per primera vegada. I aquests darrers són, de fet, una part més que important a l’hora de valorar la situació actual de les sales de cinema.

“Els joves i els infants són els que més han tornat al cinema”, afirma Juan Salas, gerent d’Aficine, empresa que gestiona cinc cinemes a Mallorca i un a Eivissa, “i és sobretot gràcies a ells que ens hem recuperat després de la pandèmia”. Salas, membre de l’Associació d’Empreses d’Exhibidors de les Balears, assegura que en aquests moments les sales de cinema han recuperat al voltant del 70% dels espectadors que tenien abans de l’any 2020 i que on més s’ha notat el canvi és entre el públic jove. “En el cas d’Aficine en concret”, explica, “ens trobam que, a les sales de la perifèria on oferim el cinema més comercial, hem recuperat molt més el públic que no a les del centre, on la gent habitual té més de 50 anys i encara no arriba al 50% del que teníem abans del confinament”.

El retorn postpandèmic

Segons dades de la Fece, la Federació de Cinemes d’Espanya, l’any 2019 hi havia 72 sales a tot l’Arxipèlag, per les quals passaren 2.950.000 espectadors i generaren una recaptació de més de 16 milions d’euros. L’any passat, en canvi, amb una sala de cinema menys, el nombre d’espectadors no arribà al milió i mig i la recaptació se situà en poc més de 8.700.000 euros. Tanmateix, el percentatge de persones que assisteix habitualment al cinema canvia de forma significativa en funció de l’edat, tal com recull l’Enquesta d’hàbits i pràctiques culturals a Espanya de l’any 2022: gairebé el 50% de les persones d’entre 15 i 44 anys assegura que va al cinema, mentre que el percentatge d’aquells que tenen de 45 a 74 anys se situa al voltant del 25%. Abans de la pandèmia, el percentatge de joves superava el 80%.

“És una qüestió de costum”, assegura Juan Salas, “i no té res a veure ni amb el preu de les entrades ni amb l’oferta. Als joves els ha costat menys recuperar el costum d’anar al cinema que no als més grans”. Aquesta idea, però, xoca frontalment amb el prejudici que l’accés a les plataformes ha fet que la gent jove no valori el cinema en pantalla gran. “Venen, sobretot, per un tipus de cinema molt concret”, reconeix Salas, “que són pel·lícules de por o de superherois, i també funcionen molt les familiars i les pel·lícules d’animació per a infants. Sigui com sigui, però, el que és clar és que els joves volen sortir de casa i volen anar al cinema”.

Hi coincideix Javier Pachón, president de Cineciutat, qui reconeix que actualment el públic d’aquest cinema és més jove que abans de la pandèmia. “El que no tenim clar és si és perquè ve més gent jove o perquè a la gent gran encara li fa por la idea de tornar al cinema”, explica, “tot i que sospitam que pesa més la segona opció. Tot i així, s’ha de dir que un cinema com Cineciutat no sol atreure habitualment gent de menys de 30 anys: entre els 20 i els 30 fan altres coses, i abans dels 20 cerquen pel·lícules d’acció, terror i animació, tres gèneres que no solem oferir. Ara bé, no hi ha dubte que la mitjana d’edat dels espectadors ha baixat”.

Per explicar aquest descens s’han de tenir en compte múltiples factors, entre ells la manera de comunicar-se amb els espectadors, que canvia, també, en funció de l’edat. “La lliçó que hem après a Cineciutat és que no hi ha una única fórmula per arribar al públic, sinó que n’hi ha múltiples i canvien en funció del tipus de públic al qual vols arribar”, explica Pachón. “Per exemple, ara tenim la campanya del Ministeri per a majors de 65 anys, amb les pel·lícules a dos euros: haurem de fer campanya a la pàgina web i a la newsletter, és clar, però també haurem de posar cartells físics i anuncis abans de les pel·lícules, i de fet estam treballant perquè hi hagi cobertura als mitjans, i no només als estatals sinó també als regionals, que són els que capten l’atenció de la gent d’aquesta edat. En canvi, amb una campanya o un contingut per a gent jove el que faríem serà penjar-ho a Instagram o intentar trobar la manera de diforndre’l per mitjà de TikTok”, confessa.

La cinefília dels estudiants

Xavier Jiménez és documentalista i professor associat a la Universitat de les Illes Balears, on imparteix les assignatures d’Història del Cinema i Massmedia i Llenguatges Audiovisuals, i admet que la relació dels joves amb el cinema ha canviat. “La posició davant de determinats títols o cineastes no és la mateixa de generacions passades, en part, per exemple, perquè estan acostumats a consumir continguts més breus i a visualitzar-los a través de dispositius mòbils, i a l’hora de planificar les assignatures això ho has de tenir en compte”, explica. “És evident que les plataformes per cable hi han tingut a veure, molt més ara que ja ens trobam amb joves de 18 i 20 anys que només han conegut això en paral·lel a les sales de cinema”, explica Jiménez, “mentre que abans es produïen canvis cada grapat d’anys: la televisió, després el VHS i anys després el DVD, i a principis dels 2000, les descàrregues il·legals! Hi havia cicles, etapes, i ara, en canvi, sembla que tot ha funcionat sempre així”. En general, Jiménez considera que a la societat d’avui dia ens costa més establir un compromís amb un aprenentatge al llarg del temps respecte d’una tendència o una escola, cosa provocada, en part, per la facilitat d’accedir des de casa a una oferta pràcticament inabordable. “La litúrgia de l’assistència a la sala cinematogràfica s’ha diluït amb el pas del temps I, evidentment, ha provocat un canvi pel que fa al model d’aproximació a les pel·lícules”. “A classe intentam cobrir els aspectes clau tant del llenguatge com de l’evolució de la narrativa cinematogràfica del segle XX, encara que també adaptam una part del currículum a plantejar el debat sorgit d’aquestes transformacions culturals més pròpies del segle XX”, conclou.