A la recerca de Ravel

PalmaDe bell nou, tot just després del Festival de Pollença, Bernat Quetglas i l’Orquestra de Cambra de Mallorca, reconvertida en simfònica per a l’ocasió, amb més de cinquanta músics a sobre de l’escenari del Claustre de Sant Domingo, agafa el testimoni musical per endinsar-se en la personalitat d’un músic que amb els estris més clàssics assolí les més altes cotes de singularitat i originalitat. Maurice Ravel no necessita presentació, però revisitar-lo sempre és un goig i d’alguna manera un redescobriment on podem albirar nous detalls i matisos que no fan altra cosa que encimbellar, encara més, el seu indiscutible talent. Si el programa és tan suculent com substanciós, molt millor encara, atès que augmenta les possibilitats de les troballes, com és el cas.

La primera de les tres jornades dedicades al francès es va iniciar amb el Ravel Simfònic, i quina millor manera de fer-ho que amb la delicada i descriptiva Obertura-Fantasia, de Sherezade, que sense pausa va obrir la porta de pinta en ampla al mític Bolero, que per la seva complexa senzillesa i les incomptables versions que qui més qui menys ha escoltat al llarg de la seva vida requereix la més precisa de les interpretacions. D’alguna manera, aquest Bolero va ser el que va marcar el nivell de la vetlada, el que va situar el llistó molt amunt. Una obra mestra articulada sobre l’estructura d’un únic tema del qual van brollant tota una sèrie de variacions cromàtiques en perfecte equilibri. Aquest equilibri és el que Quetglas i l’OCM, corregida i augmentada aconseguiren en el mític recinte ple a vessar.

La segona part s’inicià amb el Concert per a piano i orquestra en sol major M. 83, a càrrec de Llorenç Prats com a solista. Un repte per a virtuosos, amb el qual, el principal protagonista, ja que són molts els que en un moment o un altre es converteixen en personatges cabdals d’aquesta història, assolí una execució molt acurada, pulcra i lluminosa, amb tots els ingredients d’una peça majúscula, amb una cadència al primer moviment farcida de contrastos, que deixa clara la dificultat i heterogeneïtat de la peça. Bis amb sorpresa. Prats convidà el director per interpretar un fragment de Ma mére l’Oye, tal com va ser escrita originalment, a quatre mans. Faltava la fi de festa, la Suite núm. 2, de Daphnis et Chloé, un ballet que Ígor Stravinski considerava no tan sols la millor obra de Ravel, sinó un dels més bells productes de tota la música francesa. Amb la Suite, semblava que el recorregut era prou abundant i considerable, però encara hi mancava un altre bis, que va ser la Pavane pour une infante défunte, d’una delicadesa extrema per arrodonir un concert d’aquests per prendre nota.