Literatura
Cultura 04/09/2017

Mor John Ashbery, l’últim gran poeta nord-americà

Els lectors i la crítica descriuen la seva extensa obra com a impenetrable i també captivadora

Marta Terrasa
4 min
John Ashbery amb el president dels Estats Units Barack Obama

Barcelona“En la cada cop més convincent foscor, les paraules es tornen palpables, com una fruita que és massa bonica per menjar”. La foscor finalment ha atrapat qui signava aquest vers, John Ashbery, que va morir ahir al matí amb 90 anys. Segons el seu marit, David Kermani, va ser una mort per causes naturals, mentre era a casa seva, als afores de Nova York. Però com diu el vers inicial, les paraules es tornen palpables avui més que mai, per reivindicar la figura de l’últim gran poeta nord-americà del segle XX.

John Ashbery va néixer a Rochester (Nova York) l’any 1927, fill d’una biòloga i d’un agricultor de fruita, i net de Henry Lawrence, un conegut físic a la universitat de Rochester que va introduir el jove Ashbery a Dickens, Eliot i Thackeray. Quan tenia 12 anys, va perdre el seu germà petit a causa d’una leucèmia. Ashbery va començar a escriure poesia a l’escola, i va arribar a publicar a la revista Poetry gràcies a un company de classe, que va enviar-hi els seus poemes sense permís. Entre els seus amics de la universitat hi havia autors com Kenneth Koch, Barbara Epstein, V.R. Lang i Frank O’Hara, entre d’altres.

Al llarg dels anys va treballar com a periodista, mentre seguia escrivint sovint sobre el món de l’art, ja fos sota la forma de crítiques artístiques d’obres com les d’Andy Warhol o bé com a editor de la revista Art and Literature durant l’època que va viure a França.

La seva poesia estava fortament influenciada per l’art, com demostra el seu poemari més conegut, Autoretrat en un mirall convex. Publicat l’any 1975, és un llibre que es basa en el quadre de Parmigianino de títol homònim, i que va suposar un punt d’inflexió en la seva carrera, allunyada del gran públic. Amb aquesta obra musculosa, es va endur premis de rotund prestigi, com el Pulitzer de poesia, el National Book Award i el National Book Critics Circle Award.

Emocionar contra tot pronòstic

John Ashbery va ser un dels pocs poetes que van gaudir en vida d’un gran reconeixement. Tanmateix, “ell mai no es va arribar a identificar amb aquest reconeixement”, segons explica Melcion Mateu, traductor al català d’algunes de les seves obres. Per a Mateu, Autoretrat en un mirall convex, tot i els premis, no representa l’essència de la poesia total d’Ashbery, ni tampoc es troba entre els poemes “preferits” del poeta. Tot i que Ashbery va ser considerat un referent ineludible per a les generacions posteriors i va ser categoritzat com l’últim gran poeta dels nostres dies, la seva obra representa dues cares de la mateixa moneda. “La poesia d’Ashbery no s’entén, i és difícil reproduir totes les seves ressonàncies literàries”, afirma Mateu, que precisament va voler traduir part de la seva obra per capbussar-se en el seu sovint impenetrable món. “El repte més gran va ser mantenir-ne l’efectivitat poètica”, recorda el traductor d’ Alguns arbres i Autoretrat en un mirall convex.

La musicalitat d’Ashbery

“No tota la seva poesia és inintel·ligible o obscura”, puntualitza Andreu Jaume, filòleg i editor a Lumen d’algunes de les seves obres, com ara Una ola o Un país mundano. També hi ha un sector de la crítica i dels lectors que advoquen per llegir Ashbery des de la musicalitat de la seva escriptura, tan ben orquestrada a través d’arranjaments verbals. “Una part pot ser més instintiva i que es reflecteix a l’oïda, però l’altre vessant mostra perfectament el que fa, l’anècdota o la reflexió artística que dibuixa el poema”, diu Jaume.

Potser hi té a veure el fet que Ashbery sempre escrivia “amb música”, recorda Melcion Mateu. Amb motiu de la traducció d’ Alguns arbres l’any 1996, Mateu va visitar-lo a la seva casa de “sostres alts”, que semblava sortida d’“un llibre d’Edgar Allan Poe”. Allà va descobrir les tres biblioteques d’Ashbery: una de dedicada a la narrativa, la segona a la poesia i la tercera a l’assaig. Però gairebé més important que les sales carregades de llibres era la discoteca, contingent de tota la “gran música contemporània”: des de Stravinsky fins a John Cage, passant per Xavier Montsalvatge.

Andreu Jaume assegura que el repte més gran a l’hora de publicar obres de John Ashbery és “creure encara en la gran poesia” i fer un treball curós amb la traducció. Amb Ashbery culmina la tradició poètica del segle XX, de la qual ell era l’últim exponent que quedava. Fins ahir. “Va continuar el camí de Wallace Stevens, però introduint un element demòtic, ja que incorpora la parla del carrer -explica Andreu Jaume-. Era un poeta magmàtic, torrencial”. Per a Melcion Mateu, el fenomen Ashbery és força “estrany”, ja que el reconeixement com a poeta trencador i d’avantguarda per a uns, i la seva acceptació alhora pel públic general esdevé “símptoma d’un canvi cultural”. Una cultura que avui s’enfosqueix una mica amb l’adeu a l’últim gran poeta nord-americà del segle XX.

stats