Isabel de Sabran, la mare de Jaume III de Mallorca, mor suposadament enverinada, com Myrcella Baratheon

El joc de trons de la Corona d’Aragó

Les guerres, els crims i el sexe entre familiars a la Mallorca i la Catalunya medievals no tenen res a envejar a la sèrie de la HBO, la darrera temporada de la qual s’acaba de publicar en DVD

Isabel de Sabran, la mare de Jaume III de Mallorca, mor suposadament enverinada, com Myrcella Baratheon

El primer comte independent de Barcelona deixa un escut fet a partir de les seves pròpies ferides. El seu descendent, Pere Ramon, assassina la madrastra. Els seus germans bessons hereten la corona i l’un mata l’altre, defensat per un falcó. Ja rei d’Aragó, a Pere el Catòlic li asseguren que una dama misteriosa l’espera al llit, un parany per aconseguir que engendri un hereu amb la seva esposa. A aquest jove l’eduquen els cavallers templers, sempre envoltats de misteri, i té una ratapinyada com a animal totèmic. Els seus fills, sobirans d’Aragó i de Mallorca, s’enfronten entre ells fins a la tercera generació. Batalles i crims entre familiars, dones excepcionals, bastards, savis, màgia i llegendes... La història medieval de la Corona d’Aragó no té res a envejar a la sèrie de culte de la HBO Joc de trons, la darrera temporada de la qual s’acaba de publicar en DVD -que molts rebran com a regal aquests Reis-, ni a les novel·les de George R. R. Martin en les quals està basada.

Com en la ficció, la història de la Corona s’estén al llarg de set regnes, de vegades units, de vegades separats: Aragó, Mallorca, València, Sardenya, Sicília, Nàpols i el comtat de Barcelona o Principat de Catalunya. Però tot plegat es podria dir que comença a mitjan segle IX. Llavors tot Hispània està ocupada pel califat de Còrdova, llevat del petit regne d’Astúries, a les muntanyes del nord, i de la Marca Hispànica, domini dels francs de punta a punta dels Pirineus. D’aquesta barrera sorgiran el regne de Navarra a la banda occidental, Aragó i altres petits territoris i, al costat més oriental, els comtats catalans, governats per delegats dels emperadors carolingis, de la dinastia del gran Carlemany.

10 propostes per a un 2020 seriòfil

A mesura que l’imperi es debilita, els seus delegats van augmentant el grau d’autogovern. Un d’aquests senyors, Guifré el Pilós, comte de Barcelona, arriba a ser pràcticament autònom, i els seus successors aniran incorporant la resta de comtats veïns, fins a establir un govern unificat: Catalunya. L’episodi absolutament de pel·lícula de Guifré el Pilós, segons la llegenda, és quan, malferit, demana al monarca dels francs un escut d’armes per a la seva dinastia, i aquest fica la mà a les vísceres del comte i deixa l’empremta sanguinolenta dels quatre dits damunt l’escut.

Les meretrius de Venus

Els comtats catalans se separen i es tornen a reunir entre els descendents de Guifré. Un d’aquests és el seu net Oliba, comte de Cerdanya i Besalú, que té un fill també amb el seu nom que s’acaba coneixent com l’abat Oliba i recorda Samwell Tarly de Joc de trons. Tot i que és de boníssima família, abandona els títols per entrar com a monjo en un monestir, famós per la seva biblioteca, i consagrar-se a la cultura. El seu tarannà pacífic i conciliador el durà a establir la ‘pau i treva’: la prohibició als cristians de combatre de dissabte horabaixa a dilluns dematí, adoptada a la resta de l’Europa medieval i que Pau Casals donà a conèixer en el seu famós discurs a les Nacions Unides, el 1971.

Una germana bastarda d’Oliba, de nom Ingilberga, era l’abadessa precisament del monestir de Sant Joan de les Abadesses, i un germà de tots dos, Bernat Tallaferro, la va acusar, a ella i a les seves monges, de ser “meretrius de Venus”. Oliba va donar la raó a Bernat i la comunitat fou expulsada, però no tant pels pecats d’Ingilberga i les seves companyes, sinó perquè Tallaferro es volia quedar el convent i les terres.

Olenna Tyrell, la senyora temible que Diana Rigg encarna a Joc de trons, recorda bastant Ermessenda de Carcassona, esposa del comte Ramon Borrell de Barcelona. Associada pel seu marit al govern, Ermessenda disputa la sobirania al seu fill Berenguer Ramon I el Corbat, i aprofitant que mor de jove, també la disputa al seu net, Ramon Berenguer I, a qui fins i tot va arribar a fer excomunicar pel seu matrimoni amb Almodis de la Marca. Ermessenda va morir a més de vuitanta anys, edat insòlita per a l’època.

La família d’Ermessenda seria coneguda com els Foix (comtes de Foix i senyors de Bearn) i només ells ja donarien de si per a una temporada sencera d’una sèrie de la HBO. Per Esclarmunda, per exemple, abadessa dels càtars, o per la seva homònima, reina de Mallorca. La darrera Foix, Germana, va ser esposa del seu besoncle Ferran el Catòlic i, en morir aquest, amant del seu net polític Carles, amb qui va tenir una filla bastarda.

Almodis de la Marca podria fer pensar en Margaery Tyrel pels seus successius (i conflictius) matrimonis. A Ramon Berenguer I li dona dos fills bessons, i l’hereu, Pere Ramon, fill de la primera esposa, com que veu perillar la seva corona, assassina la madrastra. Com a càstig, perd el dret al tron i mor en el desterrament. Els petits, que reben els noms (gens originals) de Ramon Berenguer i Berenguer Ramon, representen l’únic cas en la història en què dos bessons hereten el poder (i qui hagi vist L’home de la màscara de ferro ja sap com de malament poden acabar aquestes històries). Ramon Berenguer II, conegut com a Cap d’estopes pels cabells rossos, surt de caça i no torna.

Hi ha un animal salvatge, un falcó, tan fidel com el llop Fantasma de Jon Snow, que amb els xiscles atreu els cortesans on es troba el cadàver de Cap d’estopes. La llegenda diu que l’au fins i tot havia intentat protegir Ramon Berenguer II, estenent les ales, del punyal de l’assassí. Després de caure presoner del Cid, i un pic alliberat, Berenguer Ramon el Fratricida, pres dels remordiments, se’n va a les croades i deixa el govern al seu nebot Ramon Berenguer III, fill de Cap d’estopes. Va comandar una incursió contra Mallorca i, a més, es va vincular (pel seu tercer matrimoni, amb Dolça de Provença) amb les terres occitanes, nou camp de batalla dels comtes catalans.

El seu fill i successor, Ramon Berenguer IV, és el primer a adoptar el títol de príncep de Catalunya, arran del seu compromís amb l’hereva d’Aragó, Peronella, que només té un any, i com a regent del territori veí. Neix així la Corona Catalanoaragonesa. Al fill gran de Ramon i Peronella li posen (com no!) Ramon Berenguer. Però com que és un nom estrany per als aragonesos, se’l canvia per Alfons el Cast i passa al seu germà Pere el de Ramon Berenguer, com serà conegut des d’aleshores.

La concepció de Jaume I

El segon monarca de la nova confederació, Pere el Catòlic, fill d’Alfons, recorda Robert Baratheon -tot i que a la seva esposa, Maria de Montpeller, li manca crueltat per ajustar-se al personatge de Cersei Lannister-. L’historiador Vicente Moreno Cullell el descriu a la revista Sàpiens com un home “fastuós, amant de la cultura cortesa, valent, ardit, necessitat de grandeses i força eixelebrat”. No era conegut per ser prudent ni discret.

Pere no volia saber res de la seva muller. Així que, conta el cronista Bernat Desclot, el varen haver de convèncer que una misteriosa desconeguda (bellíssima, és clar) l’esperava entre els llençols. El varen enganar: era la reina, qui tria el nom del fill encenent dotze espelmes per als dotze apòstols: com que la darrera que aguanta encesa és la de sant Jaume, així es dirà el futur rei. Tot plegat, un pla digne de Melissandre d’Asshai.

Pere ha de defensar els seus vassalls occitans, entre els quals s’ha escampat el catarisme, l’heretgia dels ‘homes bons’ o ‘purs’. No són seguidors del Pardal Suprem de la sèrie -i a diferència dels fanàtics de la ficció, són pacífics-, però hi tenen alguns punts en comú. El papa ha autoritzat una croada en contra seva encapçalada pel franc Simó de Montfort. Però la nit abans de la batalla entre els dos exèrcits el rei Pere se la passa fent bauxa i, sobretot, sexe. Fins al punt que, segons el Llibre dels fets del seu fill Jaume I, al matí Pere el Catòlic ni tan sols s’aguanta dret. Mor allà mateix, a la batalla de Muret.

Si hagués estat més bon al·lot (amb les dones, amb els musulmans o amb el bisbe de Girona, a qui va tallar la llengua), Jaume I, arquetip del cavaller medieval a les rondalles, podria identificar-se amb Jon Snow. Però en certa manera recorda més Theon Greyjoy, perquè és hostatge de Montfort. L’eduquen els templers (monjos guerrers equivalents a la Guàrdia de la Nit) i té com a símbol la ratapinyada. Una llegenda diu que el rei va salvar la vida d’un d’aquests animalons que voletejava dins la mesquita de Ciutat de Mallorca, on ara hi ha l’església de Sant Miquel.

Com els seus avantpassats, i com era costum a l’Europa medieval, Jaume I reparteix els territoris (Aragó, Catalunya, València i Mallorca) entre els seus dos fills majors, Pere el Gran i Jaume el Bo. Pere rep Catalunya, Aragó i València, als quals afegeix la conquesta de Sicília pels drets de la seva dona. Jaume, el nou Regne de Mallorca, compost per les Balears, el Rosselló, Montpeller, l’Omeladès i el Carladès: un mosaic dispers que ni tan sols complirà un segle com a entitat política separada.

Hi ha un cunyat, com no: Felip l’Ardit, rei de França i marit d’Isabel, filla de Jaume I. Jaume el Bo és vassall del seu germà per Mallorca i vassall del seu cunyat per Montpeller. Així que, quan tots dos entren en guerra, el rei ‘enmig de la mar’ es troba en un bon dilema entre ambdues fidelitats: més o menys com els banderers de Joc de trons quan els Stark els demanen que s’afegeixin a l’exèrcit del rei al nord, i els Lannister, que siguin obedients al Tron de Ferro. Jaume II de Mallorca es decanta pel que considera el mal menor (el cunyat), que és el que esperava el germà per arrabassar-li les Illes. El Bo ha de fugir fent servir les clavegueres del castell de Perpinyà. Anys més tard, el seu nebot Jaume el Just d’Aragó li tornarà l’Arxipèlag, en un gest de cavallerositat.

Els fills de Jaume II també farien bon servei per a uns quants capítols de la HBO. El major, també anomenat Jaume, renuncia als seus drets a la corona i es fa frare franciscà. El segon, Sanç, serà rei: un monarca pacífic, malaltís i amb una dona, Maria de Nàpols, sembla que no gaire equilibrada. Si Sanç recorda Doran Martell de la sèrie, el tercer germà, Ferran, podria fer pensar en Oberyn Martell: plantós, valent, eixelebrat, prest al combat. Isabel -la “pus bella criatura”, en paraules de Ramon Muntaner- mor uns dies després de donar a llum el futur Jaume III de Mallorca. El sospitós d’enverinar aquesta al·lota innocent (una Myrcella Baratheon) és un altre cunyat: el rei Robert de Nàpols. Ferran es casa una altra vegada, amb Isabel d’Ibelin-Lusignan, i uns mesos més tard mor en una escaramussa.

A Perpinyà (perquè pràcticament no va ser mai a Mallorca) i a nou anys, Jaume III es converteix en rei, a la mort del seu oncle Sanç sense fills legítims. El quart fill de Jaume II, Felip, un franciscà dels ‘espirituals’ (els d’ El nom de la rosa ), educa el seu nebot amb l’aspror que fa servir Tyrion Lannister amb Joffrey Baratheon. D’acord, Jaume III no és un sàdic pervers com Joffrey, però, com a eixelebrat, surt escopit al seu pare. Aquesta vegada, el cunyat (germà de la seva primera esposa, Constança) té un perill espectacular i l’habilitat, la manca d’escrúpols i l’astúcia de Lord Varys, Petyr Baelish i Twyn Lannister plegats: és Pere el Cerimoniós, nou rei d’Aragó i decidit, com els seus predecessors, a reincorporar els territoris mallorquins a les seves possessions.

Un rei al sud

Per acceptar la successió del petit rei, Jaume II d’Aragó (pare de Pere el Cerimoniós ) havia exigit que es condonàs el deute per l’ajuda prestada a la conquesta de Sardenya. Es veu que era cavallerós, però sense exagerar. Aquí no hi havia ‘banc de ferro’ que valgués, així que als mallorquins els va costar una crisi econòmica que Jaume III (de malnom el Dissortat ) es pogués cenyir la corona. Jaume el Just d’Aragó es volgué reconciliar amb els eterns rivals, els Anjou de Nàpols, i acordà tornar-los Sicília. Però els barons illencs de cap manera volien que tornassin els odiats francesos i proclamaren el seu germà petit, Frederic, rei al sud.

El Cerimoniós reclama al seu cunyat (i cosí) Jaume de Mallorca que li reti homenatge i, per subratllar la seva superioritat, el fa seure en una cadira més baixa. Quan tots dos van a presentar els seus respectes al papa d’Avinyó, el cavall de Jaume s’avança al de Pere i aquest s’ho pren com un afront a la dignitat. Acusat d’encunyar moneda pròpia i no la de Barcelona (una excusa com qualsevol altra), Pere crida Jaume perquè li doni explicacions i, quan hi va, un “predicador, de santa vida, qui era familiar nostre, de qui no ens membra lo nom” -segons relata el Cerimoniós a la seva crònica-, li revela que Jaume pretén assassinar-lo.

Amb aquests arguments, Pere procedeix a la conquesta de les Balears i del Rosselló, i només Montpeller queda en mans de Jaume. Aquest, ja vidu de Constança, amb 15.000 florins de dot de la segona esposa i la venda de la seva darrera possessió al rei de França, emprèn una campanya de reconquesta que es tanca tràgicament el 25 d’octubre de 1349, a la batalla de Llucmajor, quan mor.

Els fills de Jaume III, Jaume i Isabel, es converteixen en presoners del seu oncle, ara reunificador de tota la Corona Catalanoaragonesa (rei dels set regnes, diguem-ne). L’oncle manté Jaume dotze anys ficat en una gàbia, fins que aconsegueix fugir-ne i fins i tot contreure un matrimoni -de luxe, per a un príncep sense terres ni béns- amb la reina Joana I de Nàpols. Com el seu pare i el seu avi, Jaume IV s’enrola en una aventura quimèrica, a la guerra civil castellana, a les ordres del Príncep Negre, Eduard, príncep de Gal·les. “Morí amb herbada que li fou dada”, diu la Crònica de Pere el Cerimoniós, la qual cosa sona bastant a enverinament.

Nàpols va ser el darrer dels set regnes a unir-se a la Corona d’Aragó. Alfons el Magnànim el va conquerir i s’hi va trobar tan a gust que mai més en va tornar. El seu nebot Ferran el Catòlic el va incorporar a la força, fent fora una dinastia bastarda, el darrer descendent dels quals jeu a Sant Miquel dels Reis, a València, amb la seva dona, Germana de Foix: un raig de Sol, cada 29 de setembre, marca amb una creu el lloc on són enterrats.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF