Joaquim Oristrell resumeix un país en un pla seqüència

BarcelonaPlaça de Lavapiés, Madrid. Un paio estrany recull objectes de plàstic de terra. Un jove balla sol mentre parla pel mòbil. Una noia llepa l’embolcall d’una xocolatina amb desesperació. Són només tres de la vintena de personatges que passegen per Hablar, un experiment cinematogràfic amb la firma d’algú poc conegut per complicar-se massa la vida: Joaquim Oristrell. Però el director va pensar que, per una vegada que s’embarcava en un projecte sense ajudes ni subvencions, com a mínim que fos amb “la màxima llibertat creativa”.

L’origen d’Hablar -ja a la cartellera- se situa fa quatre anys en un seminari amb actors de l’escola de Cristina Rota, en el qual sorgeixen uns monòlegs improvisats, i Oristrell hi veu un potencial encara per definir. Teatre? Audiovisual? Al cap d’un temps, Oristrell té la idea audaç i irresistible. “L’única manera de rodar una cosa amb tanta gent i tan diversa és fer-ho en un sol pla seqüència”, diu sense saber el que acaba de posar en marxa. Pel camí cauen els monòlegs del seminari i sorgeix la idea de realitzar “una fotografia del moment present d’Espanya” a partir de noves improvisacions d’actors com Juan Diego Botto, Antonio de la Torre, Miguel Ángel Muñoz, Raúl Arévalo, Marta Etura, Sergio Peris-Mencheta, etc. El retrat que surt no és bonic: gent desesperada perquè ha perdut la feina o no en troba, mares que no poden alimentar els fills, empresaris mesquins, treballadors desprotegits... “La gent està malament -diu Oristrell-. Estupefacta pel que té al seu voltant. La classe alta està cada cop més lluny d’una classe mitjana. I la distància entre qui té diners i qui no en té és molt gran”.

Un rodatge a Lavapiés

La preparació del pla seqüència no va ser fàcil. El carrer de Lavapiés que volia Oristrell no es podia tallar al trànsit, així que mentre rodaven passaven cotxes i succeïen coses. En qualsevol lloc hauria sigut una bogeria, però com apunta el director, “Lavapiés és un lloc on hi ha gent molt variada i l’equip de rodatge es va acabar fonent amb l’ambient”. La seqüència es va assajar un diumenge, el dilluns van rodar dues preses -una al crepuscle i una altra de nit- i el dimarts dues més. I això va ser tot. “Però aquell dimecres vaig esmorzar amb la crònica del Festival de Venècia en què parlaven d’un film rodat en pla seqüència anomenat Birdman!”, recorda, resignat. I si bé el pla seqüència d’Iñárritu és fals, Hablar i Birdman sí que tenen en comú el seu homenatge als actors. “Els estimo molt, esclar, sobretot davant la càmera -riu Oristrell-. Darrere, depèn”. Però no és el seu afecte pels actors el que va fer que aconseguís un càsting tan llaminer. “S’hi van apuntar de seguida que van sentir que la pel·lícula era un pla seqüència”, explica. L’altre factor clau va ser l’atreviment dels actors madrilenys. “Aquí n’hi ha de magnífics, però no tenen tant aquesta cosa de jugar-se-la i tirar pel dret”, opina.

Madrid, un personatge més de la pel·lícula

Potser el personatge més important d’aquest film coral és Madrid, una ciutat de la qual Oristrell creu que “els catalans tenen una visió inexacta”. Per al director, Madrid “no és el govern ni el PP” i només cal anar a La Latina o a Lavapiés per trobar “un Madrid més progressista i obert”. “Madrid té una energia brutal que Barcelona potser té més reprimida”, diu el director, que no podria haver rodat Hablar a cap altre lloc. “Però principalment perquè està íntimament lligada a l’escola de Cristina Rota”, matisa.