Jaume Carrió: "Els cineastes de les Illes no confien en la seva llengua per contar històries"

PalmaEl cineasta Jaume Carrió fou el guanyador en la categoria de curtmetratge de la recent edició del l’Evolution Film Festival per l’obra Chat vol dir Moix. Una narració audiovisual que rep el suport d’IB3 i el Consell de Mallorca, i està protagonitzat per Xim Vidal, Margalida Grimalt i Laura Gost. Es tracta de la darrera pel·lícula d’aquest muntador, realitzador i professor, que l’any 2009 va guanyar el certamen Art Jove amb el curt Caragol treu banya. Aquesta producció, de Tomavistes, està inspirada en el relat X(ch)at, de Pere Josep Palou Mas, amb guió de Jaume Carrió i Laura Gost.

Què voleu expressar amb aquest curtmetratge?

Les tecnologies de la informació i la comunicació han avançat a un ritme trepidant. Potser no tant des d’un punt de vista tecnològic (que també), sinó des del punt de vista de l’ús que en fem. Així, en poc més de 15 anys, hem passat de submergir-nos a la “xarxa de xarxes”, des de l’anonimat més absolut, a fer-ho amb el nostre nom complet, cara, cos, i les fotografies de les mascotes. Així que, des d’una perspectiva tecnològica i social, fer una pel·lícula de ficció sobre l’ús de les xarxes socials del 1999 és com fer-ne una d’època.

Us inspirau en un relat?

Fa uns deu anys vaig llegir un relat de Pere Josep Palou Mas titulat X(ch)at. Sempre que es desperta en mi la il·lusió de contar una nova història, sent un frustrant bloqueig per enfilar els fets i, sobretot, per trobar les paraules ideals per transmetre tot allò que em passa pel cap. Però no sent mai frustració a l’hora de narrar amb imatges qualsevol cosa. Per tant, aquell relat semblava un candidat idoni per dur al meu terreny i per afegir-hi tota la iconografia felina que, en els darrers anys, ha estat la meva font d’inspiració.

El moix és un fetitxe? Per què?

El moix sempre ha estat el meu animal preferit, però el que no es podia preveure era que seria en la mascota “no oficial” d’internet. Així, la pel·lícula comença amb un homenatge fotogràfic de moixos, al més pur estil Instagram, i continua explorant la iconografia felina durant tot el metratge. El personatge protagonista d’aquesta història adopta el pseudònim de moix per crear la seva identitat virtual. Així, amb un sol mot català, que només s’empra a les Illes, queda delimitada la seva identitat i el context sociocultural.

El xat és la forma de lligar d’avui dia? Què s’hi pot transmetre?

El xat com a mitjà de comunicació ha cedit terreny a formes més directes d’interactuar per internet. Per una banda, passam de l’anonimat absolut que proporcionava la nostra idealitzada versió de nosaltres mateixos a afrontar les relacions amoroses amb la versió virtual del que som. De l’altra, el que tenen en comú ambdues maneres de lligar per internet és que són simulacres virtuals d’allò que necessàriament es voldrà posar en pràctica a l’hora de desvirtualitzar la relació. Allò que més m’interessa del tema és que, tot i que parlam de relacions virtuals, les sensacions que sentim són totalment reals. Sentim por, angoixa, vertigen i, fins i tot, ens podem sentir enamorats. Però dins d’un context en què la presa de decisions sol ser precipitada i ingènua per culpa de la immediatesa a la qual ens tenen acostumats els mitjans 2.0.

Què creieu que ha premiat el jurat de l’Evolution! Film Festival?

En aquest festival internacional s’han projectat 80 pel·lícules (de llarg i de curtmetratge), entre les quals n’hi havia dues en català. Aquest és un fet cridaner si tenim en compte que el nom de Mallorca surt al nom del festival. És una llàstima que els narradors audiovisuals de les Illes no confiïn en la seva llengua materna per contar històries. Evidentment, m’agrada pensar que els ha agradat la proposta estètica, audiovisual i sensorial del curtmetratge, però crec que el jurat ha pogut valorar positivament que una pel·lícula premiada com a millor curt made in Balears xerri el mateix idioma que es xerra al nostre Arxipèlag.

Un festival de cinema internacional per a un film nostrat o de missatge universal?

Chat, en francès, vol dir moix. Ja des del títol s’extreu la intenció de jugar amb els idiomes. Els idiomes fan que no ens entenguem arreu del món, però el llenguatge cinematogràfic és universal. Com a espectador, els idiomes no han suposat mai cap barrera, fa anys que gaudesc del cinema en versió original subtitulada i és un plaer sentir com s’expressa la gent en cultures completament diferents de la nostra. Com a narrador d’històries, sempre procures treballar la versemblança d’allò que planteges, i per mi, aquest fet, comença en el moment que els personatges xerren, s’expressen i pensen en el mateix idioma que nosaltres.

I amb aquest premi... ara què?

Hem passat per tres festivals amb seu en territoris de parla catalana, i aquest és el primer reconeixement que ens han donat. No és una pel·lícula bona de moure i, sobretot, hem après que la seva llarga durada la fa difícil de programar. Els premis no milloren ni empitjoren les pel·lícules, però, sens dubte, el fet de lluir-los al cartell o abans dels crèdits inicials ajuda que les miram amb altres ulls. Tant de bo aquest reconeixement ens ajudi a obrir alguna porta al territori peninsular.

Com creieu que està l’estat de salut del sector audiovisual a les Illes?

A les Illes hi ha gent vàlida i gent molt vàlida. Però el talent i les habilitats no són factors suficients per poder aixecar un film. Un artista individual, com ara un escriptor, un escultor i un pintor poden treballar invertint temps lliure a aixecar projectes. Però els cineastes necessitam un equip de feina per tirar endavant noves pel·lícules. La qüestió és senzilla, però difícil de resoldre: per als cineastes, contar històries és una manera natural d’expressar-se, però els professionals que necessitam per aconseguir-ho necessiten menjar. No podrem xerrar de professió ni d’indústria fins que no puguem confiar en un suport continuat, estable i creixent per part de les institucions. Els darrers mesos s’ha fet feina des de col·lectius professionals, com ara l’ACIB i l’APAIB, per conscienciar les institucions públiques sobre la necessitat de donar suport al sector. Per sort, sembla que es comença a veure la llum al final del túnel, ja que, amb vista a l’any que ve, es preveu que s’incrementin els pressupostos destinats a aquestes matèries i segurament hi haurà noves partides beneficioses per a la producció.