‘La invitación’ revela el terror ocult sota els bons costums
BarcelonaQuan els vells amics es reuneixen per sopar, les normes socials dicten que ha de regnar la bona educació i la concòrdia. Que s’han de passar per alt detalls estranys i comportaments il·lògics. I sobretot, que no t’has de deixar endur per la sospita que els amfitrions et volen assassinar. La invitación, estrenada divendres passat, porta al límit l’ambigüitat d’una situació que arrenca com un drama i que, a cop de tensió, es va transformant en un thriller de terror. Plena de trampes i girs gairebé impossibles, la cinta segueix el retrobament d’un home amb la seva exdona i els seus amics després que una tragèdia separés la parella. Ell encara no se n’ha refet, però, després d’un parell d’anys desapareguda, ella sembla haver girat full i es mostra radiant. Karym Kusama, la directora, s’entusiasma recordant la projecció del film a l’últim Festival de Sitges, on La invitación va obtenir el premi a la millor pel·lícula. “És una de les millors sessions que he viscut -assegura-. Em va encantar l’ovació del públic quan el protagonista creu que les seves sospites són falses. ¿És un llunàtic que s’ho ha imaginat tot? ¿O té raó i està envoltat de psicòpates? A Sitges vaig tenir la sensació que estava amb un públic intel·ligent, amant del cinema, que gaudeix deixant-se portar per la muntanya russa emocional”.
La pirotècnia efectista de La invitación no és gratuïta, sinó que està al servei d’un comentari sobre els perills de negar el dolor i la cultura de la felicitat al fals paradís new age de Los Angeles. “Va més enllà de Los Angeles -diu Kusama-. Als Estats Units predomina un optimisme imposat que té coses positives però d’altres molt pernicioses. No sé si la felicitat ha de ser sempre l’objectiu. A mi m’interessa la revelació i el coneixement. Limitar-se a ser feliç, considerant el que els éssers humans són capaços de fer-se els uns als altres, em sembla una mica buit”.
La directora va debutar amb el drama indie Girlfight -triomfador a Sundance- i després va dedicar-se a aportar una mirada personal i femenina a grans produccions de gènere com Aeon Flux i Jennifer’s body, però feia sis anys que no donava senyals de vida. “Després de Jennifer’s body vaig decidir que volia tornar a les meves arrels independents i fer pel·lícules més barates. Però vaig descobrir que aquest tipus de pel·lícules són encara més difícils de finançar que els blockbusters. Hauria trigat menys a dirigir treballant en un estudi, però no hauria tingut la mateixa llibertat creativa”.
Cada vegada hi ha més dones fent cinema de terror. Good night mommy, The Babadook i A girl walks home alone at night són algunes de les últimes obres de directores que han causat sensació a Sitges. “El que importa és que hi hagi més dones fent pel·lícules, tant se val de quin gènere -diu Kusama-. Però encara és difícil. A Hollywood hi ha un nivell d’escrutini més punitiu pel que fa a les dones. Continua sent difícil. I si una pel·lícula no funciona bé a la taquilla o no té bones crítiques, trigaràs molt a fer una altra pel·lícula”. Ella, tanmateix, ja l’ha rodat: és un episodi del film col·lectiu XX, dirigit només per dones, entre les quals Jennifer Lynch i Mary Harron.
