Arts escèniques
Cultura 06/11/2022

Inca i Manacor: el teatre per la teulada o pels fonaments

Més de 22.000 assistents han passat pel nou teatre del Raiguer, que té el repte de fer créixer l’afició, una tasca que el Llevant inicià als anys 80

5 min
El teatre Principal d'Inca

PalmaEl monòleg de José Corbacho Ante todo mucha calma va ser la primera funció que es va representar al teatre Principal d’Inca en gairebé dues dècades. Ara farà un any d’aquell espectacle, perquè va ser pel Dimecres Bo del 2021. Aquella representació tancava una etapa que, per al teatre, no ho va ser gens, de calmada: retards en les obres, anades i vengudes de les diferents empreses concessionàries i un pressupost de reforma que acabà sent de 6 milions d’euros. De llavors ençà, més de 22.000 assistents han passat per taquilla.

El teatre Principal d’Inca i el Teatre de Manacor són les principals infraestructures escèniques de la Part Forana de Mallorca. La capital del Raiguer ara té el repte que el nou edifici sigui un revulsiu que faci créixer el nombre d’aficionats i de gent que fa arts escèniques. A Manacor, on el teatre és un fenomen social i també generador d’economia, l’afició va començar a créixer als anys vuitanta, abans que la ciutat disposàs d’escenaris públics.

Nou director artístic i gerent

“Inca ha sembrat una llavor i ara toca cuidar-la, perquè allò important és crear l’hàbit d’anar al teatre. Partíem de no res i hem d’aconseguir que la gent de la ciutat i dels pobles de la comarca vinguin al teatre Principal. Això s’ha d’aconseguir fent coses interessants i de manera constant”, explica Miquel Àngel Raió, que el mes de setembre en va ser nomenat director artístic i gerent.

Raió en aquests moments enllesteix la programació de la propera temporada gener-juny, que d’aquí a poc es presentarà. “Ara mateix faig feina en tres eixos principals: que hi hagi teatre escolar, teatre en català i programació estable de música clàssica. Al marge d’això, però, també hem de diversificar la programació amb dansa contemporània, concerts de música pop i, fins i tot, espectacles de màgia. També m’agradaria que Inca esdevingués un referent en espectacles de noves tendències, amb videoinstal·lacions, màpping i eines digitals. L’objectiu és oferir un servei públic, de qualitat, que arribi a un públic diversificat per gustos i franges d’edat”, comenta Raió.

“Abans de la funció de Corbacho –explica Biel Amer, primer director del teatre i encarregat de posar-lo en marxa– férem visites guiades. Dur gent als teatres és fàcil. Allò difícil és que aquells visitants ocasionals es converteixin en consumidors de la programació habitual. ‘I no us he vist en aquest darrer espectacle que hem fet?!’, deia a alguns d’aquells visitants que em trobava pel carrer. ‘És que ja l’hem vist, el teatre, aquell dia que el mostràreu!’, em solien respondre”.

Entre la dècada dels anys setanta i l’any 1999, quan tancà les portes, al Principal d’Inca se n’hi va fer poc, de teatre. La propietat que aleshores el gestionava hi va prioritzar les projeccions de cinema comercial, de dijous a diumenge, i que suposà la principal oferta d’oci i socialització de les generacions adolescents. La cartellera del teatre Principal competia amb l’antic cinema Novedades, avui desaparegut.

Companyies locals professionals

“Jo som un dels beneficiaris que s’hagi reobert el teatre. En just un any hi he actuat tres vegades –comenta l’actor Josuè Guasch, que també és director de la companyia inquera Teatrix–. Ho he fet amb la meva pròpia companyia, com a actor en una altra representació i també en un espectacle juvenil destinat als alumnes dels instituts. Per tant, el balanç és positiu. Ara bé, si parlam de si aquesta nova infraestructura servirà per fer créixer el nombre d’aficionats al teatre a Inca i que també sigui un incentiu perquè apareguin més companyies teatrals, això ja és una altra qüestió”.

“En l’aspecte de consum teatral, Inca és una ciutat difícil. Partim de molt avall i el teatre Principal ha suposat una arrencada. Fa cinc anys, jo vaig començar a oferir cursos i tallers de teatre a joves i a adults. Començàrem amb just un alumne i ara en tenim 32. Quan feim espectacles de carrer, sempre s’omplen de la gentada que ve a veure’ns, però, és clar, això no té necessàriament un trasllat a fer augmentar el nombre d’assistents a funcions teatrals de sala o, més difícil encara, que es converteixin en persones que fan teatre”, explica Guasch, que es considera el responsable de l’única companyia teatral de la ciutat i que gestiona una sala amb una programació periòdica.

“Coincidint amb Halloween, férem el primer festival de cinema de terror”, coment Raió. “Programàrem tres pel·lícules, una cinta noruega que ha passat per Canes i dues cintes més convencionals. Per ventura qualcú dirà que un teatre no és per fer-hi cinema, però si això serveix perquè la gent s’avesi a entrar-hi i que estigui pendent de la programació habitual, pens que haurà anat bé”, afegeix el director actual.

Manacor començà en un buc

“Molta de gent ara parla del fenomen teatral de Manacor com si fos un referent de les Balears, i jo crec que ho és. Arribar fins aquí on hem arribat, però, no ha estat fàcil. L’any vuitanta al Llevant no hi havia afició, ni teatres, ni companyies”, explica Francesca Pocoví, antiga integrant de la companyia Els Capsigranys.

“L’any 82 –explica Pocoví– férem la primera representació teatral en allò que seria la sala Major del futur Teatre de Manacor. Aleshores era un buc sense acabar i haguérem de fer la funció enmig de les bastides. Això avui, a causa de les normes de seguretat i la burocràcia, seria impossible, però l’empenta de qui llavors era regidor de Cultura, Sebastià Riera, va ser definitiva”.

Els Capsigranys actuaren al Teatre de Manacor el 1982, quan l'edifici encara no estava acabat.

“Aquell edifici feia anys que estava aturat. Allò no havia de ser un teatre en la seva totalitat, sinó que havia d’acollir una sala per representacions i els altres espais s’havien de destinar a sales de mostres de la indústria de la fusta. Agafà tal embranzida, però, que a partir de llavors tot l’edifici es destinà a teatre”, afirma qui durant anys també va ser monitora de la Mostra de Teatre Escolar de Manacor.

“La idea de fer la Mostra de Teatre Escolar va ser d’Els Capsigranys. Anàrem per les escoles a convèncer alumnes i pares. N’hi havia que ens deien que s’estimaven més pagar perquè els nins anassin a futbol que no al teatre, com a activitat extraescolar! La Mostra ha aconseguit que el teatre a Manacor sigui un motor econòmic, amb el sorgiment de moltes de companyies. El mèrit més important, però, és haver creat espectadors de teatre, al·lots que assisteixen a la funció i respecten els actors”, explica qui durant anys va acompanyar generacions d’al·lots manacorins a pujar als escenaris.

“No hi he estat encara, al teatre Principal d’Inca, però en tenc moltes de ganes. Ells ara ja tenen un edifici nou de trinca i esperem que això també creï afició, gent que faci teatre i persones que vagin a veure teatre”.

stats