Rafael Ruiz, l'home que va pintar els cinemes de Palma

PalmaEls cinemes de Palma no sempre s’han promocionat amb pòsters impresos digitalment ni amb pantalles lluminoses. Durant dècades, a les façanes de moltes sales hi regnaven grans cartells pintats a mà que anunciaven les estrenes de la setmana. Darrere bona part d’aquelles imatges monumentals hi havia un mateix nom: Rafael Ruiz. Ara, la seva feina torna a la memòria amb l’exposició Palma, ciutat de cinemes, que es pot veure al centre cultural de la Misericòrdia. Entre altres documents històrics, la mostra inclou material original del cartellista i el documental El somni efímer, dirigit per Toni Bestard.

Ruiz, que va néixer a Palma el 2 de març del 1938, va començar en l’ofici quasi per casualitat. Un amic de son pare, el també cartellista Gabriel Palmer, cercava ajuda urgent per acabar un gran cartell. “Estic apurat perquè no trob ningú”, li va dir. El pare de Ruiz, que feia feina a la clínica Mare Nostrum –l’actual Rotger–, li va respondre que coneixia la persona adequada: el seu fill, que sempre havia tingut “bona mà” per al dibuix.

D’aquesta manera, el 1957 –a 19 anys i just després d’acabar la mili– Ruiz es va presentar al desaparegut cinema Borne –on avui hi ha una botiga de Zara– per acabar un fragment del cartell de la pel·lícula Napoléon, de Sacha Guitry. Havia de pintar una capa enorme, de gairebé tres metres, i el característic bicorn del protagonista. L’endemà, Palmer va veure el resultat i en va quedar impressionat. Aquell moment marcaria l’inici d’una trajectòria que acabaria vinculada durant gairebé cinquanta anys a la imatge dels cinemes de Palma.

Sense cobrar

Ruiz va aprendre l’ofici sense cobrar els primers anys. “Vaig estar dos anys fent feina així”, recorda Rafael. No va ser fins que li va dir al seu mestre que es volia casar que les condicions es renegociaren i començà a percebre un sou.

La feina de cartellista era artesanal en tots els sentits. Abans de pintar, calia preparar les pintures. Els pigments arribaven en pols i s’havien de mesclar amb cola vegetal per aconseguir el color desitjat. “Hi havia més feina preparant la pintura que pintant el cartell”, explica entre rialles.

La clau d’aquelles imatges era la perspectiva. No havien de ser perfectes de prop, sinó convincents a distància. Des del carrer, a diversos metres, els rostres havien de ser immediatament reconeixibles. Estrelles com Ava Gardner, Humphrey Bogart i Marilyn Monroe s'havien d'assemblar molt a les originals perquè el públic les identificàs al primer cop d’ull.

La documentació oficial de la pel·lícula no sempre arribava a temps i Ruiz sovint recorria al seu arxiu personal de fotografies. Si sabia que hi sortia Marilyn, per exemple, començava a pintar-ne el rostre amb les imatges que tenia i després adaptava la composició al cartell definitiu.

El sistema de feina era gairebé itinerant. Ruiz anava d’un cinema a un altre mentre les capes de pintura s’assecaven. Pintava el fons en un cinema; després anava a un altre a fer-hi les figures o les lletres. El procés es feia en capes successives i solia implicar diverses sales en un mateix dia.

La seva feina no es limitava als cinemes. També va pintar durant anys els cartells per a l'Auditòrium de Palma, va dissenyar el mural a les parets del mític restaurant El Click del passeig de Mallorca; va pintar per a videoclubs, bingos i discoteques de Calvià com BCM. També va fer els cartells interiors dels multicines de Portopí i, fins i tot, la barrera de la botiga de la històrica Norma Còmics.

Malgrat la presència constant als carrers, Ruiz mai va donar una gran importància al seu treball. "Era una feina", diu. Però les entrevistes i el reconeixement públic li varen fer veure amb els anys que aquella feina també tenia un valor creatiu. "Mai no em vaig considerar artista, però amb el temps m'he sentit reconegut com a tal", admet.

Emmanuelle

Una anècdota ben destacada de la seva carrera es va produir el 1975, després de la mort de Franco, quan el cinema eròtic –el conegut com cinema S– començà a arribar a les pantalles espanyoles. Un empresari li encarregà el cartell d'Emmanuelle, amb instruccions clares: "Pits i cuixes fora, que es vegi bé". La pel·lícula va ser un fenomen a Palma i va aguantar a la cartellera tres o quatre mesos, molt més que altres títols clàssics. Però l'escàndol no va trigar a arribar. El censor va visitar el cinema i va donar un ultimàtum: en 24 hores la protagonista havia d'aparèixer "ben vestideta". Ruiz va pujar a una escala i li va pintar la roba.

La part més gran dels cartells que Ruiz pintava estaven destinats a desaparèixer. Molts només es mostraven una setmana abans de ser esborrats per deixar lloc a la següent estrena. Conscient d'aquesta fragilitat, ell mateix i un amic seu, fotògraf professional, fotografiaven els que més els agradaven. Gràcies a aquelles imatges avui es pot reconstruir la seva obra.

Amb el temps, també arribaren canvis tècnics. La introducció de la pintura plàstica va simplificar molt la feina: ja no calia preparar els pigments manualment. "Només destapaves el pot i podies començar", recorda.

El declivi dels cinemes de sala única i l'arribada d'internet, el DVD i els nous sistemes de publicitat varen reduir cada vegada més la feina dels cartellistes. Ruiz es va jubilar el 2003, després de veure com moltes sales tancaven. Un dels seus darrers projectes va ser per al cinema Metropolitan de Palma. Li varen encarregar una sèrie de cartells que representaven les diferents dècades del cinema, pensats per estar exposats un o dos anys. Finalment, hi varen quedar catorze. "Encara m'estranya que la pintura aguantàs tant", diu.

Aquelles obres efímeres tornen a veure la llum a la Misericòrdia –fins a l'11 d'abril. Recorden, tal com diu el cineasta Toni Bestard, que abans d'Internet, els rumors, les filtracions, els teasers i els tràilers, aquests grans cartells fets a mà "eren l'únic reclam" per entrar a veure una pel·lícula al cinema.