Publicitat
Publicitat

TEATRE

Una identitat 'hardcore'

S'han de tenir ben posats per, en una mateixa obra, convertir Catalunya en un territori de frontera, posar cap per avall la tradició noucentista del drama rural, escenificar un tiroteig amb més bales perdudes que en una escena de Tarantino, coquetejar amb el culebró sud-americà i acabar Una història catalana amb un miracle digne de Dreyer. Només per jugar amb foc, ja cal tenir en compte Jordi Casanovas i la seva iconoclasta trilogia sobre la identitat catalana. Una violenta comèdia negra que, en la seva revisió, incorpora el paisatge de la revolució sandinista a un Pallars transformat en Puerto Hurraco i una Barcelona preolímpica en la versió més crua dels pijoapartes de Marsé i els baixos fons de Montalbán. Una Nicaragua d'opereta televisiva que no està a l'altura dramàtica de les dues històries que transcorren a Catalunya -un malbaratament de text i temps només per justificar l'aparició deus ex machina d'un personatge en l'últim terç de la funció. Millor mantenir l'obra en un contundent díptic sobre la construcció del catalanisme dels últims trenta anys. Una anàlisi molt poc amable que deixa caure com si res -entre una festa de gèneres bastards, com l' spaghetti western - algunes de les veritats més sagnants que s'han sentit al Teatre Nacional.

Un espectacle que aposta per la complicitat amb el públic i que permet als intèrprets lluir-se amb els seus personatges. Brillant el camaleonisme de David Bagés, rotund el dramatisme primitiu d'Alícia Pérez, ferotge l'ètica xarnega de Borja Espinosa i, dominant l'escenari, l'ambició d'Andrés Herrera i la seva versió hardcore de l'Onofre Bouvila de La ciudad de los prodigios .

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF