MÚSICA

Digueu-li a la Montserrat Caballé que no m’oblido d’ella

Amics i companys fan un emotiu homenatge a la soprano barcelonina al Gran Teatre del Liceu

Montserrat Caballé (1933-2018), diva absoluta, “un geni d’una intel·ligència extraordinària”, tal com explicava fa uns dies el director d’escena Pier Luigi Pizzi poc abans de la reposició al Liceu de La Gioconda, d’Amilcare Ponchielli. La Caballé, una soprano imbatible cantant Casta Diva, de Norma, com aquella nit a Orange el 1974 que ahir es va recordar a través d’un enregistrament audiovisual que va fer emmudir d’emoció i admiració el Liceu durant l’homenatge que amics i companys van organitzar per celebrar una vida dedicada a l’art.

“A la Catedral de Barcelona, el 17 de novembre, vam acomiadar la persona, la Montserrat, i ara fem el comiat internacional de l’artista”, deia dijous el president del patronat del Gran Teatre del Liceu, Salvador Alemany. O com va dir Josep Carreras, era el moment d’homenatjar “la Caballé” des de l’escenari on la soprano barcelonina va debutar el 1962 amb Arabella, de Richard Strauss.

L’homenatge, titulat El somriure de Montserrat Caballé i dirigit per Lluís Pasqual, va aplegar societat civil i societat institucional, inclosa l’alcaldessa de Barcelona, que un parell d’hores abans havia lliurat a la família de Caballé la Medalla d’Or de la Ciutat, atorgada a la soprano a títol pòstum. També hi era la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga; el ministre de Cultura, José Guirao, i el comissionat de Cultura de l’Ajuntament, Joan Subirats. I a l’escenari, companys com el mateix Carreras, Joan Pons i Jaume Aragall, també cantants de generacions posteriors com Josep Bros, María Gallego, Begoña Alberdi, Carlos Cosías i Saioa Hernández, i deixebles com Anthony Harutian, Jordi Galán, Pene Pati i Agostina Smimmero; a més del cantant italià Al Bano, l’únic que va fer servir micròfon, i amb qui Caballé havia compartit alguns recitals en festivals com el de Peralada. Al Bano, per cert, va interpretar Mattino, la cançó que Leoncavallo va compondre per a Caruso.

“Ella va fer créixer el Liceu”

Ahir, el dia que Caballé hauria fet 86 anys, Salvador Alemany va presentar l’homenatge recordant que la soprano “va créixer al Liceu, però també el va fer créixer”. De fet, la relació entre el teatre de la Rambla i la soprano va planar sobre un espectacle que Lluís Pasqual va dissenyar sabent equilibrar la pura emoció artística, la simpatia i la profunditat del llegat pedagògic. “El Liceu, un lloc tan estimat per ella”, va dir Pasqual en un parlament inicial en què va revelar per què era ell qui dirigia l’homenatge: “Em va triar ella”, va assegurar. I a més, hi va aportar una prova documental: un arxiu d’àudio de Ràdio Reus en què ella li demanava que quan es morís, si li feien un homenatge, que el dirigís ell, “perquè la gent no s’avorrís”. “Ja estava decidit”, va concloure Pasqual, que encertadament va decidir que la conductora de l’acte fos la mateixa soprano.

Mitjançant vídeos d’entrevistes, de reportatges (inclòs un amb Freddie Mercury), de classes magistrals i, esclar, d’actuacions memorables com una Maria Estuarda del 1979 al Liceu, era la mateixa Caballé qui donava pas a les actuacions, en què els cantants van estar acompanyats per l’Orquestra del Liceu sota la direcció de Guillermo García Calvo, que aquests dies està dirigint La Gioconda.

L’emoció de les veus

La temperatura emocional va començar molt amunt, amb Josep Carreras interpretant la cançó napolitana Dicitencello vuie, de Rodolfo Falvo. El vers en què demana que li diguin a ella que ell no s’oblida d’ella va agafar un significat especial, i així ho va entendre el públic aplaudint el tenor amb moltíssim d’afecte. Joan Pons, “el baix que era baríton”, també va rebre tot el caliu del Liceu quan va cantar Nulla! Silenzio!, d’ Il tabarro de Puccini, amb una intensitat dramàtica molt commovedora. I l’ovació va anar acompanyada de “bravos” quan Jaume Aragall va fer Non ti scordar di me, d’Ernesto de Curtis. La profunditat dramàtica va enlairar la soprano Saioa Hernández a l’ària Ecco l’orrido campo d’ Un ballo in maschera. Però perquè l’emoció no amarés el Liceu de tristesa per l’absència, va haver-hi duets juganers, com el de Begoña Alberdi i Carlos Cosías a Un dì felice, eterea, de La traviata, i a més Pasqual va seleccionar una sèrie de vídeos que reflectien la simpatia de la diva, fins i tot la trapelleria. El tenor Juan Diego Flórez, via vídeo, en va destacar precisament “el seu bon humor”, a més de la “veu d’àngel”, esclar.

Tot i no ser presents a la sala, altres companys i amics van donar testimoni de la seva admiració a través de la pantalla, com Plácido Domingo, que va recordar aquella veu prodigiosa que desafiava els límits de la respiració; Roberto Alagna, per a qui Caballé és “un símbol molt important de la cultura espanyola”; Teresa Berganza, que recorda una veu que “seguirà emocionant”; i Levy Sekgapane, guanyador del Concurs Montserrat Caballé i per a qui la soprano era “com una mare”. De tots el missatges, potser el més corprenedor va ser el de Zubin Mehta, certament emocionat quan va adreçar el seu adeu a Caballé.

Pasqual va tornar a l’escenari per tancar la nit demanant al públic un minut de silenci que es va trencar amb una gran ovació de més de tres minuts. Va ser, ara sí, l’últim adeu a la Casta Diva.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF