El ‘príncep dels llibres’ alemany que revolucionà Alcúdia

PalmaA prop de la mar, les murades medievals d’Alcúdia guarden un tresor que no sempre ha estat ben valorat. L’anècdota la conta Victòria Vives, una de les tècniques de Can Torró: “Fa uns anys va venir una dona tota esverada i ens va dir: ‘Però, què és això? Quina classe de biblioteca és aquesta, on pot venir tothom, famílies senceres amb els seus fills’”. L’iconoclasta projecte veié la llum fa 35 anys per iniciativa de Reinhard Mohn. Era un potentat turista alemany, però no un qualsevol. A part de doblers, era un bibliòfil compulsiu, una passió que havia heretat de la seva família, propietària d’un destacat grup editorial. Nascut el 1921 a Gütersloh (al nord d’Alemanya), el 1962 Mohn impulsà a Espanya el Círculo de Lectores, un club on els subscriptors podien comprar música i llibres directament des de casa (desapareixeria el 2019 en mans del Grup Planeta). El 1977 també creà la fundació cultural Bertelsmann Stiftung, amb seu a la seva ciutat natal.

“A final dels 80 –apunta Vives– Mohn tenia una filla amb una malaltia respiratòria. Perquè es recuperàs, els metges li varen recomanar un canvi d’aires. Va recalar aquí per un amic seu que vivia a la urbanització de Bonaire. Després ell ja s’hi va comprar una casa d’estiu. Un dia vingué a visitar la biblioteca municipal. Era un espai d’uns 30 metres quadrats, situat a l’actual Casa de Cultura. En va quedar molt decebut. De seguida es posà en contacte amb l’Ajuntament d’Alcúdia per ajudar a promoure un altre concepte de biblioteca”. El model a seguir d’aquell ‘príncep dels llibres’ era el centre cultural polivalent que havia implantat a la seva ciutat de Gütersloh i que després havia exportat al Caire (Egipte). “Amb el seu avió privat s’endugué a Gütersloh una delegació del Consistori perquè coneguessin en persona aquell projecte. Llavors el batle era el socialista Antoni Alemany i el regidor de cultura, Antoni Bibiloni. Ambdós acceptaren entusiasmats fer-lo realitat també a Alcúdia”.

Per a l’ocasió es constituí un patronat entre les autoritats municipals i els representants de la fundació alemanya. El lloc elegit per a la nova biblioteca fou la imponent casa renaixentista del segle XVI, situada al centre històric, de tres plantes i un soterrani. “Estava habitada –afirma la tècnica– per Miquel Ques, Torró de malnom. Era el cunyat del polític artanenc Josep Melià. No posà cap problema per vendre-la. Li oferiren poc més de 100 milions de pessetes, que pagà íntegrament l’Ajuntament. Els doblers per a la reforma, l’equipament i la formació del personal els aportà Mohn”.

Un supermercat de llibres

El 23 d’abril del 1990, el Dia del llibre, arribà l’esperada inauguració del complex. Vives hi començà a treballar al cap de vuit anys i n’acabaria sent gerent del 1999 al 2005. “Va ser una biblioteca que trencà esquemes no només a Mallorca, sinó a tot l’Estat. Aleshores les biblioteques tradicionals pràcticament no tenien finestres perquè empraven totes les parets per posar-hi el màxim nombre de prestatgeries. La nostra, en canvi, té molta claror natural, la qual cosa fa que l’usuari s’hi senti més còmode. Una altra novetat del moment va ser la ludoteca”.

Can Torró també oferí una nova manera d’accedir als llibres. “Els vàrem agrupar per temàtiques –assenyala l’antiga responsable– i la gent els podia consultar directament, sense la intervenció del bibliotecari. Per millorar el servei, vàrem seguir normes procedents del món comercial. Així poguérem detectar quins llibres tenien més demanda. Això, però, no suposava prescindir dels clàssics”. Hi havia més al·licients. “Els usuaris podien fer els préstecs que volguessin, de manera il·limitada. I no només podien treure llibres, sinó també música amb format de CD, pel·lícules en DVD i jocs”. Els caps de setmana no hi havia motius per tancar. “El diumenge dematí és el dia del mercat a Alcúdia i Mohn volgué que aquest dia la biblioteca estigués igualment oberta (encara és l’única de Mallorca que ho està). Es tractava de concebre l’espai com un supermercat de llibres i no només com un lloc d’estudi revestit de seriositat”.

Un altre detall crida l’atenció: a Can Torró el silenci sepulcral característic de tantes biblioteques és trencat per un fil musical, que sovint connecta amb Ràdio Alcúdia, creada un any després, el 1991, com a eina de cohesió municipal. “A Mallorca –apunta Vives– som de xerrar fort. Però aquí els usuaris tenen clar que no poden fer-ho per damunt del fil musical. Quan es deixa de sentir, és quan els cridam l’atenció”. Per als qui volen llegir més en silenci i a l’aire lliure el recinte disposa d’un pati interior, que va veure néixer els primers festivals de jazz i de poesia abans de la inauguració de l’Auditòrium el 2000.

Per cobrir la plaça de la primera gerent es feu una convocatòria d’àmbit estatal. La guanyà la catalana Eulàlia Espinàs. “Cinc anys després deixà el càrrec i fou l’encarregada d’obrir a Barcelona una sucursal de la fundació Bertelsmann. Des d’aquesta entitat donaria a conèixer el projecte pioner de Can Torró, que avui s’estudia a les facultats de biblioteconomia. Sempre tenim bibliotecaris de la Península que ens venen a visitar a posta”. Avui, després de 35 anys, s’espera que el patronat de Can Torró es dissolgui perquè l’Ajuntament es faci càrrec de la gestió directa de la biblioteca. Vives celebra que el somni de Mohn s’hagi mantingut viu malgrat els canvis de govern. “Una biblioteca pública és la manifestació més clara de la democràcia. Permet a la gent tenir accés directe al coneixement i a la informació de qualitat sense que hi hagi cap mena de barrera, ni d’edat, ni de caire social o econòmic”.

Valor patrimonial

Can Torró no només té un gran valor cultural. El 1990 es convertí en la pedra angular d’un pla d’embelliment que rescatà de l’oblit un extraordinari patrimoni arquitectònic. Així ho confirma Carme Suárez, tècnica de Cultura de l’Ajuntament: “Alcúdia està ple de cases senyorials del segle XVI. Les aixecaren els nobles de Palma que es refugiaren rere les murades del municipi arran de la Guerra de la Germania (1521-1523). Per això seria anomenada ‘Ciutat Fidelíssima’. Amb el temps, les seves característiques façanes de marès es taparen de capes de calç. La gent considerava que feien massa antic. Tot plegat es començà a revaloritzar a final dels 80 del segle XX amb un pla de rehabilitació que impulsà el Govern balear amb participació del Consell de Mallorca”.

Alcúdia fou el primer municipi que s’acollí a aquella rentada de cara, que tingué el suport incondicional del batle Alemany, encara que no despertà gaire fervor popular. “Tanmateix –apunta Suárez—, les condicions eren molt bones. Els propietaris només havien de pagar el 30% de la reforma. Després, l’Ajuntament engegà un altre pla de rehabilitació integral amb subvencions del Ministeri d’Habitatge. Així, a mesura que s’anaven fent intervencions en els edificis, a través del boca-orella la gent s’hi anà apuntant. De sobte, en treure la calç, molts descobriren que tenien façanes de marès, escales gòtiques i arcs de mig punt”.

També hi hagué doblers per empedrar els carrers i per refer tant les murades medievals com les renaixentistes. Els canvis es notaren de seguida. “Llavors Alcúdia estava molt deteriorat. La gent preferia anar a viure al port. Amb les ajudes governamentals, molts començaren a tornar a ocupar les cases del poble”. Aferrat a Can Torró, també lluiria Can Fondo com a galeria d’art. No menys important fou la restauració de Can Domènech, la seu de la Fundació Bryant, l’entitat americana encarregada des dels anys 50 de les excavacions de la ciutat romana de Pol·lèntia. Des del 2003, durant les nits d’estiu, l’espectacle Via Fora s’encarrega d’escenificar al carrer la història del municipi amb tot aquest ric patrimoni.

Poble turistificat

Avui, amb les façanes de marès al descobert, Alcúdia és vista com una extensió més de Ciutadella, amb qui dista 63 quilòmetres per mar. El municipi ha canviat totalment de fisonomia. “De tenir 6.000 habitants fa quatre dècades –assegura Suárez–, ara en té uns 20.700, comptant també els del port. Alguns alcudiencs s’han sentit temptats de vendre a bon preu les seves cases reformades, que s’han convertit en un reclam turístic més. Ara tot són restaurants, botigues o petits hotels. El poble està totalment turistificat, com Valldemossa”.

Enmig d’aquesta despersonalització de l’antic refugi dels nobles de les Germanies, Can Torró s’erigeix en un autèntic oasi cultural que emula la Casa Encendida de Madrid. “Sovint els turistes –afirma Vives– hi entren per anar al bany i al·lucinen”. L’ànima alemanya de l’innovador projecte, Reinhard Mohn, va morir el 2009 a la seva ciutat natal, a 88 anys. El 2005 va estar temps de viure el seu nomenament com a Fill Il·lustre d’Alcúdia. I el 1998 ja havia estat guardonat amb el premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats.