El ‘no a la guerra’ de les dones

PalmaLes dones han tingut un paper clau en la història de l’antimilitarisme. Quan els homes estaven obligats a anar a la guerra, mares, esposes i germanes no dubtaren a mobilitzar-se per salvar els seus éssers estimats d’una mort segura. Va ser durant l’Edat Moderna (segles XV-XVIII) que els exèrcits dels estats europeus esdevingueren permanents i cada vegada més grans. Llavors, la monarquia hispànica, seguint el que es feia a la resta del continent, tenia tres maneres de nodrir les seves tropes: amb mercenaris (professionals que lluitaven a canvi d’una paga), amb lleves forçoses (generalment de marginats, presidiaris i vagabunds) i amb les quintes.

El sistema dels voluntaris mercenaris s’acabaria descartant, ja que suposava una gran despesa per a l’erari públic. L’Estat s’estimà més apostar per les quintes, en què el reclutat sortia d’un sorteig que es feia d’un de cada cinc homes –d’aquí el seu nom. Durant les dècades centrals del segle XIX el servei durava vuit anys (quatre actius i quatre en reserva). En un principi els sortejables eren els fadrins d’entre 18 i 25 anys. Si calien, però, molts soldats, el ventall s’obria als vidus i als casats, fins a 45 anys. Aquestes lleves representaven una tragèdia per als afectats, conscients que tenien moltes possibilitats de morir en el camp de batalla o per malalties contretes en unes destinacions sovint força llunyanes (malària, còlera, paludisme...).

Prou revelador és un refrany popular de l’època: “Hijo quinto y sorteado, hijo muerto y no enterrado”. Les famílies no només quedaven tocades anímicament, sinó també econòmicament, ja que perdien una mà d’obra important en temps de molta de fam. El sistema de les quintes era totalment injust. Ho explica la historiadora Catalina Martorell Fullana: “Constituïen un tribut de sang per als pobres i un tribut monetari per als rics. Aquests tenien l’opció de deslliurar-se del servei pagant a un altre jove que el substituís o bé entregant a l’Estat la denominada redempció en metàl·lic. Així doncs, els que acabaven lluitant pels interessos dels poderosos eren les classes populars”.

‘Contra el robatori de fills’

El 1770 el borbó Carles III decretà que les quintes fossin anuals i no puntuals –Catalunya, Navarra i el País Basc en quedaven exclosos. S’instituïa així el servei militar obligatori (la coneguda ‘mili’), tot i que els rics continuaren tenint moltes facilitats per no fer-lo. “Per esquivar el fatídic sorteig –apunta Martorell–, alguns optaren per emigrar, d’altres s’autolesionaren o simularen ser fills d’una viuda o tenir un pare major de seixanta anys, que eren les excepcions que preveia la norma”.

L’antimilitarisme agafà força sobretot durant el Sexenni Democràtic (1868-1874). “L’abolició de les quintes –afirma la historiadora– havia estat un dels lemes de la Revolució Gloriosa que el 1868 provocà el destronament de la reina Elisabet II. La nova classe política, però, fou incapaç de complir aquella promesa davant les guerres obertes que hi havia, com la de Cuba, la carlista i els aixecaments cantonals el 1873. La mateixa Primera República (1873-1974) tampoc no hi pogué fer res”. El 3 d’abril del 1870 tingué lloc a tot l’Estat una gran manifestació contra les quintes convocada pel Centre Federal de Societats Obreres. “A Palma, la mobilització fou molt nombrosa, amb gent arribada de la Part Forana. Al capdavant hi havia les modistes del gremi La Virtud Social. Dins el moviment obrer, les dones eren més conscients de la tragèdia que suposaven les lleves. No podien aguantar més el dolor de veure partir a morir els seus marits, germans i fills mentre elles quedaven treballant per sous miserables, cobrant la meitat que els seus companys. Exhibien pancartes amb lemes com ‘Contra el robatori de fills’”. Al llarg del Sexenni Democràtic hi hauria més marxes com aquella, que foren secundades també a molts pobles de Mallorca i de Menorca.

Setmana Tràgica

Amb l’aprovació de la Constitució del 1876, el servei militar obligatori ja seria extensiu a tot l’Estat. A partir del 1895 una gran quantitat d’homes serien sortejats per sufocar les insurreccions independentistes de Cuba, Puerto Rico i Filipines. A principi del segle XX Espanya decidí compensar la pèrdua d’aquelles colònies d’ultramar amb una major presència al continent africà. El 1909 esclatà la guerra del Rif, també dita del Marroc, prop de Melilla. Llavors el palmesà Antoni Maura, del partit conservador, ocupava per segona vegada la presidència del govern espanyol. La seva intenció era enviar-hi a lluitar 40.000 homes, principalment catalans. Aquella crida fou vista com una vendetta del polític mallorquí contra l’auge del catalanisme polític.

El 26 de juliol del 1909 les forces obreres convocaren una vaga general a tot Catalunya al crit d'"O tots, o ningú" com a denúncia als privilegis que tenien les famílies benestants de no prestar el servei. De seguida Maura decretà l’estat de guerra. A Barcelona, els fets desencadenaren la coneguda Setmana Tràgica, que durà fins al 2 d’agost. La repressió deixà prop d’una vuitantena de morts i centenars de ferits. També hi hagué uns 2.000 processats i cinc execucions, entre elles la del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, acusat de ser ‘el cap de la rebel·lió’. La seva mort originà una gran campanya internacional de protesta que provocà la caiguda del govern de Maura i la pujada al poder dels liberals.

El 1912, tres anys després de la Setmana Tràgica, el rei Alfons XIII ja suprimia les exempcions de les quintes per a les classes adinerades. Amb tot, davant la impossibilitat de mantenir econòmicament els soldats durant tres anys en els quarters, s’implantà la fórmula de les ‘quotes’. Era una opció que permetia escurçar l’estada en funció dels doblers que cada recluta aportàs a les arques de l’Estat. La indignació popular, per tant, continuava. “El febrer del 1914 –afirma Martorell– les dones de Capdepera lideraren una recollida de signatures per impedir que els seus homes fossin novament reclutats per anar a la guerra del Marroc [el conflicte s’allargaria fins al 1927]. S’aconseguiren devers 1.300 signatures en un poble que llavors tenia uns 3.000 habitants”. Durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918) el discurs pacifista fou enarborat sobretot per Menorca, l’illa on arrelà més l’anarquisme.

Maria Mayol

Amb la Segona República (1931-1936) el moviment antimilitarista tornà a reviscolar. Les eleccions generals del novembre del 1933 foren les primeres en què les dones pogueren votar a Espanya després que el 1931, per iniciativa de Clara Campoamor, s’hagués aprovat el dret al sufragi femení. La sollerica Maria Mayol, de 50 anys, estigué a punt d’aconseguir l’escó per Esquerra Republicana Balear. Durant la campanya electoral, enmig del clima prebèl·lic que imperava a tot Europa, demanà el vot de les dones apel·lant al seu esperit pacifista: “Jo voldria que les dones que saben inspirar la pau dins la família, la sabessin inspirar al carrer, i que amb la seva conducta assenyalassin l’altra trajectòria de la fraternitat que saben imprimir entre els seus fills. D’aquesta col·laboració vostra, dones, depèn en gran part que es restableixi aquesta quietud dins la gran llar espanyola, perquè les vostres mans són mans que aplaquen les ires, són mans que calmen i imprimeixen suavitat”.

Durant la Guerra Civil (1936-1939) les mobilitzacions forçoses de soldats foren contínues tant en un bàndol com en l’altre. Inicialment només anaven al front voluntaris i joves de 21 anys que es trobaven fent el servei militar (era l’edat estipulada aleshores). L’abril del 1938, però, els reclutes serien encara més joves. Entre les files republicanes, constituïren la famosa ‘quinta del biberó’ –alguns encara no havien fet els 18. El nom fou encunyat per Frederica Montseny, la primera dona ministra d’Espanya, al capdavant de l’àrea de sanitat i assistència social (1936-1937). En veure’ls desfilar, exclamà: “Desset anys? Però si encara deuen prendre el biberó!”.

Amb la restitució de la democràcia, s’acabaria recuperant el sorteig de ‘quintos’ a través de l’excedent de contingent pel qual alguns joves se salvaven de la ‘mili’. Allò, però, no serví per mitigar l’antimilitarisme liderat pels objectors de consciència i pels insubmisos. Ben aviat aquell moviment tornà a interessar el col·lectiu femení. Ho explica el montuïrer Joan Mas Collet, de 52 anys, exdiputat de MÉS. A principi dels 90 fou el primer insubmís de la Part Forana. “En conèixer el meu cas, hi hagué moltes mares que em demanaren informació per evitar que els seus fills fossin cridats a files. Amb el meu cotxe en vaig acompanyar prop d’una vintena fins a Palma per presentar els papers de la Prestació Social Substitutòria. Estaven espantades amb les notícies que sortien de violència física i de drogues que hi havia als quarters. A més, no volien que els seus fills deixassin de fer feina durant nou mesos per perdre el temps”. El 2001, després de 231 anys de vida, el govern del PP de José María Aznar abolí la ‘mili’.