El 2024, vint-i-tres anys d’ençà de l’abolició de la ‘mili’, es trencà per primera vegada el tabú de la violència que es continuà exercint a les casernes militars espanyoles durant els primers anys de la democràcia. Va ser gràcies al documental Et faran un home, dirigit per Mireia Prats i Joan Torrents i que emeté el programa Sense ficció de TV3. Hi apareixien testimonis colpidors com el del crític de cinema Àlex Gorina, que relatava la violació que patí a Melilla a mans de tres sergents borratxos. Arran de l’emissió del documental, la bústia de denúncia del programa s’omplí de correus electrònics. Centenars de persones demanaren que es continuàs estirant el fil per tractar els suïcidis que la documentació militar sempre presentà com a ‘accidentals’. Al cap de dos anys ja s’emetia la segona part d’aquell ‘Mee too antimilitar’ amb el títol de Morts silenciades.
El Ministeri de Defensa ha reconegut que, entre el 1983 i el 2001, hi hagué 303 reclutes que se suïcidaren. “Aquesta xifra –adverteix Mireia Prats, la codirectora del documental– no s’ajusta a la realitat. Nosaltres calculam que en foren 1.900 pel cap baix. L’Estat mai no ha tingut interès a investigar el motiu real d’aquelles morts, ni ara amb la Llei de transparència del govern de Pedro Sánchez. Hi ha hagut la voluntat d’encobrir-ne els culpables, els comandaments. Llavors no hi havia mòbils amb càmeres com avui i era difícil que transcendís a l’opinió pública el que passava dins les casernes”.
L’exèrcit comunicava les morts d’una manera molt freda. “Un dia les famílies rebien una telefonada que els notificava la defunció ‘en circumstàncies especials’ d’un fill o d’un germà a la ‘mili’. Els solien dir que havien estat víctimes d’un accident amb arma de foc, sense saber si havia estat provocat pel mateix soldat o per un tercer. No entenien res perquè tenien cartes d’ells de dies abans que manifestaven il·lusió i ganes de viure. A algunes famílies no els permeteren veure el cadàver del seu ésser estimat, ni tan sols durant l’enterrament. El fèretre quedava precintat. Hi hagué pares que cercaren explicacions a aquelles morts. Alguns reberen amenaces. Els digueren: ‘pensi que l’altre fill seu encara ha de fer el servei militar’”.
“També –continua Prats– hi hagué casos de joves que, en llicenciar-se, tornaren a casa amb el caràcter canviat, taciturns i amb la mirada perduda, i que s’acabaren suïcidant. Durant els anys 80 i 90 el suïcidi era un estigma que les mateixes famílies silenciaven amb resignació i vergonya”. Aquest silenci autoimposat s’ha anat allargant durant dècades. “Després de tant de temps va costar que els pares o germans d’una víctima fessin memòria dels fets. Tenien els records totalment bloquejats i no eren conscients del trauma que arrossegaven”. Ara, arran de l’emissió dels dos documentals de TV3, familiars i víctimes de la ‘mili’ han constituït la plataforma Trencant el silenci. “Duran la seva causa al Congrés dels Diputats per demanar justícia reparativa. Esperen almenys unes disculpes del govern espanyol, que durant dècades va custodiar les vides de centenars de joves que sofriren maltractaments”.