Què ha estat dels ossos dels reis de Mallorca?

PalmaAmb una excavació arqueològica s’han cercat a Sòria les restes de Jaume IV, rei titular de Mallorca. En principi sembla desconcertant que els ossos d’un sobirà de les Illes, tot i que no arribàs mai a prendre possessió de la corona, es trobin perduts pel món. Però aquest no és sinó un cas més de les estranyes peripècies, després de morts, d’aquells que en vida foren monarques del ‘regne enmig de la mar’, entre els segles XIII i XIV: trasllats, desaparicions, una tomba amb dos caps i una altra amb un estrany objecte dedins. Talment com si fossin víctimes d’una mena de maledicció o, com a mínim, d’una colossal mala sort.

La història comença amb Jaume I –tot comença amb Jaume I–, qui va morir a València, com se sap, el 1275, ara fa 750 anys. Fou inhumat al panteó dels monarques de la Corona d’Aragó, al monestir cistercenc de Poblet, prop de Tarragona. Ara bé, va arribar la guerra del Francès, i el convent fou saquejat pels invasors. Encara continuaren els desastres amb nous saquejos amb l’arribada al poder dels liberals, fins que, el 1835, fou objecte de desamortització: expulsaren els monjos i els saquejadors arramblaren amb tot el que trobaren de valor, fins al punt que les restes de Jaume I, i d’altres monarques, quedaren disperses pel que havia de ser el seu lloc de repòs.

Un capellà va recollir aquelles despulles. Anys més tard, foren objecte de reconeixement, d’una manera que horroritzaria els forenses dels nostres dies. Com que les cròniques afirmaven que Jaume I era un home de gran alçada, es va convenir que l’esquelet més llarg devia ser el seu. I com que havia rebut, en les batalles, una ferida de fletxa al cap, es va decidir que el seu crani era el que presentava un senyal d’aquestes característiques. Per albergar el que es suposava que era el cos del Conqueridor es va disposar un nou sepulcre, aquesta vegada a la ciutat de Tarragona, dissenyat per Lluís Domènech i Muntaner, l’arquitecte del Gran Hotel de Palma, l’actual CaixaForum.

Prop d’un segle més tard, sota la dictadura de Franco, es va restaurar el monestir i es va decidir que el cadàver de Jaume I tornàs a Poblet. Aleshores es va dur a terme una nova investigació i es va determinar que aquell crani no podia ser el seu. N’hi havia un altre, també marcat, que per les característiques es corresponia més amb la descripció de la ferida. La solució fou salomònica i surrealista: ficar tots dos caps dins la mateixa tomba. Pel que fa al sepulcre de Tarragona, ara és al pati de l’Ajuntament.

Jaume II, que tenia dèria constructora –a costa del contribuent, és clar– va encarregar dos panteons reials: un a la Seu de Palma i un altre a Sant Joan, a Perpinyà, que era la vertadera capital del regne, lloc de residència habitual del monarca. També va disposar que, si moria a Perpinyà, fos inhumat en aquesta ciutat i, si finava a Mallorca, la qual cosa no era probable, l’enterrassin a Ciutat, on efectivament va deixar aquest món, el 1311. Tant de bo que no va decidir el contrari, com l’acudit: “Si em mor a vila de dalt que m’enterrin a vila de baix, i si em mor a vila de baix, que m’enterrin a vila de dalt. Per emprenyar”.

‘La Sopera’ de Jaume II

El cronicó Thalamus Parvus de Montpeller assegura que Jaume II de Mallorca, fill i successor de Jaume I a aquest regne, fou enterrat a Poblet. Com si ens en poguessim refiar, dels cronistes. El cert és que el seu cos va ser inhumat a la Seu de Mallorca. No a la capella reial, com era el seu desig, perquè encara no s’havia finalitzada, sinó davant l’altar major. Les despulles es dipositaren en un taüt de fusta, cobert amb un teixit amb l’escut reial. Com recull Bartomeu Bestard, foren necessàries unes quantes intervencions: un taüt nou, el 1389; un nou drap i una reixa de ferro que envoltaven el sepulcre, el 1588; i un tercer taüt, el 1620.

El 1770, Carles III, el monarca que se suposa que va fer de tot, ordenà l’artista a sou de la Cort Francesco Sabatini, arquitecte de la porta d’Alcalà madrilenya, que dissenyàs un nou sepulcre on albergar les restes del monarca, que es va instal·lar entre l’altar major i el cor, aleshores situat al centre de la Seu. Aquella nova sepultura, coneguda com ‘la Sopera’, va convertir el cos del monarca en una mena d’atracció de fira. Fent servir una trapeta, era possible treure el cadàver cap a fora, perquè els visitants el contemplassin.

El cos de Jaume II va restar incorrupte, la qual cosa –per descomptat– va fer que fos venerat com una mena de sant, tot i que, com se sap, es tracta d’un fenomen natural que es produeix en determinades circumstàncies. Els visitants li arrabassaven dents i petits bocins del cos i dels vestits. Però, com observen Antoni J. Quintana i Rosa M. Calafat, es probable que a Jaume II se’l confongués amb Jaume I, també amb fama de santedat, tot i la seva trajectòria no gaire exemplar.

‘La Sopera’ va anar a parar a l’actual Museu d’Art Sacre amb la cobejada reforma de Gaudí, devers el 1900. I el cos de Jaume II es diposità a un quart taüt de fusta. Se succeïren, segons Bestard, projectes frustrats per a un nou sarcòfag del mateix Gaudí, de Faust Morell i de Guillem Forteza. Fins als anys quaranta, moment en què Frederic Marès va esculpir els nous sepulcres de Jaume II, el seu fill Sanç I i el seu net Jaume III.

El rei Sanç, traspassat el 1324, hauria estat inhumat a l’altre panteó reial disposat pel seu pare, Sant Joan el Vell, a Perpinyà, juntament amb la seva mare i esposa de Jaume II, Esclarmunda de Foix. Per subscripció popular de 80.000 pessetes –molts de doblers aleshores–, els mallorquins pagaren el sarcòfag per a Sanç I, instal·lat a la catedral de Sant Joan –el Nou. Les restes del monarca i sa mare presumiblement deuen continuar a qualque lloc de Sant Joan el Vell, que és al costat.

Els tres enterraments de Jaume III

La història arriba a Jaume III, qui, com se sap, va morir el 1349 a la batalla de Llucmajor, intentant, en va, recuperar el regne que li havia arrabassat el seu cunyat Pere el Cerimoniós d’Aragó. En un primer moment, les restes del monarca derrotat es dipositaren a la mateixa església llucmajorera. Però el Cerimoniós temia que, tot i que els mallorquins no li havien mostrat gaire adhesió, amb el temps es generàs una mena de culte cap al monarca. Així que va fer traslladar les seves restes ben enfora –per a l’època–: a la catedral de València.

Amb el pas del temps es va perdre la pista del monarca, fins que un canonge, Roque Chabás, en va retrobar els ossos. Aleshores es va decidir, el 1905, tornar-los a Mallorca, on foren objecte, amb tota solemnitat, d’una cerimònia de vetlla a la Llotja de Palma fins que els inhumaren a la Seu. La Almudaina recollia com, en la seva exhumació a València, s’havien trobat “tres cúbits”, no dos, com en qualsevol cos humà, i “un objecte de forma estranya”.

I així arribam a Jaume IV, fill de Jaume III i frustrat hereu a la corona en haver-la perdut a mans de Pere el Cerimoniós, i igualment personatge sembla que no gaire admirable, ja que va arribar a maltractar públicament la seva esposa, Joana de Nàpols, potser traumatitzat pel llarg captiveri que va haver de patir de jove. Després d’un intent frustrat de recuperar la corona, va morir a Sòria, el 1375, i l’enterraren al convent de Sant Francesc: el 1618 el varen devorar en la seva pràctica totalitat les flames d’un incendi. Hi queda un solar, on des del 2008 se n’han cercat les restes.

Queda, encara, una darrera sobirana de les Illes: la seva germana, Elisabet, la qual va designar com a hereva –uep! Una dona!– i la qual, tot i no arribar tampoc a recuperar els dominis familiars, es va titular ‘Regine Maioricareum’; si bé va vendre els seus drets a un príncep francès, Lluís d’Anjou, per l’equivalent a uns 113 milions d’euros al canvi actual. Degué morir cap al 1408 i, segons Gabriel Alomar Esteve, l’enterraren al monestir de Santa Caterina, a París, que... Sí, els lectors ja s’ho devien imaginar: va ser enderrocat el 1767, per construir al solar un mercat amb aquest mateix nom, de Santa Caterina.

Què s’hauria de fer? Una altra expedició arqueològica per tractar de localitzar els ossos d’Elisabet de Mallorca a aquell racó de la capital de França, ben igual que s’ha fet amb el seu germà a la ciutat castellana? O, potser, el millor és deixar descansar en pau, mai més ben dit, els ossos cansats d’aquells que foren sobirans dels illencs.

Informació elaborada a partir de textos de Maria Barceló Crespí, Bartomeu Bestard, Román Piña Homs, Antoni J. Quintana i Rosa M. Calafat, Ireneu Castillo, Justo García Añón, Eusèbia Rayó Ferrer, Gabriel Alomar Esteve, Carlos Garrido, Antonio Ortega, Gaston Vuillier, Maurice Durliat, Josep-David Garrido i Valls i J. Ernest Martínez Ferrando i Diario de Mallorca i Última Hora.