Allò que l’Estat s’endugué
Recordam la història dels bous de Costitx i la seva sortida de Mallorca, ara que el govern estatal n’ha denegat la cessió temporal
PalmaGairebé al mateix temps, fa només uns dies, ens varen arribar dues notícies. Una: l’Estat denegava la cessió temporal dels tres caps de bou prehistòrics trobats fa més d’un segle a Costitx, per ser exposats al Museu de Mallorca. “El Ministeri de Cultura se’n riu, dels mallorquins”, manifestava el president del Consell, Llorenç Galmés. Dos: la trobada a la serra de Tramuntana d’un petit cap de bou –justament!–, que aquest sí que quedarà a l’illa. Recordam la troballa dels bous i com i per què anaren a parar a Madrid, al Museu Arqueològic Nacional (MAN).
Com ha passat ara amb el cap de bou petit, la troballa es va produir de manera casual, el 1894, quan, segons relata Rafel Horrach, el propietari de Son Corró, a Costitx, feia feina en l’ampliació d’uns marges. El fet va sortir als diaris i tot d’una s’hi va interessar la Societat Arqueològica Lul·liana, una entitat nascuda, justament, per a la defensa i conservació del patrimoni històric.
Un grup de socis, entre els quals Estanislau Aguiló i Bartomeu Ferrà, vicepresident de la Comissió Provincial de Monuments, es desplaçaren fins a Son Corró i hi prengueren fotografies, dibuixos i apunts. No només hi havia els tres bous famosos, sinó molt més material, entre el qual, set pilars cilíndrics, ceràmica i fragments de ferro, restes humans i d’animals i banyes per correspondre ja no a tres caps de bou, sinó a set.
Els representants de l’Arqueològica Lul·liana advertiren al propietari que, ben igual que als escenaris dels crims, no havia de moure-hi res. La sorpresa desagradable que es trobaren, en tornar, va ser que els pilars havien estat arrencats i la terra, remoguda. Semblava com si el propietari hagués cregut en aquella llegenda, tan estesa a Mallorca, sobre els tresors amagats pels ‘moros’ en haver de fugir per la conquesta, i que pensava que tal volta n’hi trobaria un.
Ningú no va moure un dit pels bous
Però el posseïdor de Son Corró sí que havia trobat un tresor. En aquell moment, la llei preveia que el propietari de les terres a les quals aparegués una troballa arqueològica podia demanar-ne una compensació econòmica. I ell va posar preu al lot: 3.500 pessetes, una quantitat molt respectable per a l’època. La Lul·liana no tenia tants de doblers ni de bon tros, així que es va adreçar a la Diputació Provincial, perquè adquirís tot aquell material i evitar que sortís de Mallorca. La premsa ja s’havia fet ressò de l’interès d’alguns antiquaris per obtenir les peces.
Va ser debades: la Diputació només va acceptar de pagar 20 pessetes, per fer unes rèpliques dels bous. Tampoc, relata Josep Mascaró Pasarius, ni l’Ajuntament de Palma, ni el govern civil, ni els mallorquins amb possibilitats econòmiques, no mogueren ni un dit pels bous de Costitx. Una altra cosa hauria estat, probablement, si es tractàs de comprar-li un vaixell nou a Alfons XIII, tenint en compte el que passaria el segle següent amb el seu net. L’Arqueològica va obrir una subscripció popular per sufragar-ne la despesa, sense èxit. Per cert, sí que n’existeixen, a Mallorca, unes còpies: unes al Museu de Mallorca i unes altres a la Casa de Cultura de Costitx.
Davant aquesta situació i amb la perspectiva que aquelles peces anassin a parar al museu del Louvre, Bartomeu Ferrà i un altre membre de la Lul·liana, Gabriel Llabrés, es posaren en contacte amb el Museu Arqueològic Nacional de Madrid, al qual enviaren fotografies i dibuixos dels caps de bou. Aquell material el va veure en una visita al museu el llavors president del govern estatal, Antonio Cánovas del Castillo, molt afeccionat a les antiguitats, que va donar ordre de desembutxacar les 3.500 pessetes al propietari de Son Corró. “Aquesta és la història autèntica i trista, i la veritat nua i vergonyosa”, escriu Mascaró sobre el perquè l’Estat es va endur a Madrid aquestes peces que, molts d’anys més tard, tant han reclamat els descendents dels mallorquins que les deixaren anar.
Allò no tenia tampoc res de sorprenent. Com escrivia un indignat Miquel dels Sants Oliver aquesta mateixa època: “Les províncies tenien quadres, armes, antiguitats de mèrit, vinga tot a la Cort”. Cap al 1831, el nefast Ferran VII va obligar l’Ajuntament de Palma a cedir a la Reial Armeria de Madrid la cimera del rei Martí, emblema de la festa de l’Estendard. El 1870, la Biblioteca Nacional va adquirir la col·lecció bibliogràfica de tema balear de Miquel Capdebou. Aquesta vegada, almanco, afluixant la bossa, com en el cas dels bous de Costitx.
Era qüestió de temps que algú s’adonàs que, si bé era l’Estat que havia pagat les 3.500 pessetes pels bous, resulta que l’Estat som tots: també nosaltres, i la part corresponent venia dels imposts dels mallorquins. Rafel Horrach recull com a reclamació de fa ja gairebé mig segle la que va fer el 1979 la llavors batlessa de Costitx, Maria Antònia Munar, sol·licitant que els caps de bronze fossin traslladats al Museu de Mallorca. Eren els inicis de l’Estat de les autonomies: amb el centralisme nu i cru era dubtós que s’haguessin plantejat aquesta mena de qüestions, i amb el franquisme, molt manco.
Tornar els bous “atempta contra la unitat”
Munar es va entrevistar a Madrid amb el llavors director del Museu Arqueològic Nacional, Martín Almagro. Segons la premsa, aquest li va respondre que aquella reivindicació “atemptava contra la unitat de les terres i els homes d’Espanya”, fent servir una expressió que era un dels mantres característics del llenguatge oficial de la dictadura. Es notava que tot just feia un parell d’anys que s’havia estrenat la democràcia.
No obstant això, aquelles gestions acabaren donant fruit a llarg termini. L’octubre del 1995, els tres caps de bou tornaren a Mallorca, en qualitat de préstec temporal, per a l’exposició del Museu de Mallorca El santuari talaiòtic de Costitx, coincidint amb el centenari de la troballa. En cent anys, el cost de la vida havia pujat de manera notable: les 3.500 pessetes per les quals els va comprar l’Estat ara havien pujat als 150 milions de pessetes en què foren assegurats, uns 900.000 euros dels nostres dies.
Els bous varen ser la peça estel·lar d’una mostra que també incloïa dues peces descobertes al jaciment aquell mateix any: un guerrer talaiòtic i una divinitat romana. Després, se’ls tornà a embalar dins les seves capses i feren el camí de tornada cap a Madrid, on encara continuen.
El mateix 1995, Son Corró, els terrenys del qual havia adquirit l’Ajuntament, fou objecte d’una restauració, atès que hi reposaren els pilars que s’havien trobat cent anys enrere. Allò va generar una agra polèmica científica: l’arqueòleg Víctor Guerrero va assegurar que la reconstrucció s’havia feta sense seguir els plànols de Bartomeu Ferrà, que havia conegut de primera mà el santuari en el moment en què s’havia descobert.
L’Ajuntament de Costitx també va projectar un petit museu, que seria destinat a allotjar els bous, si s’aconseguia que tornassin definitivament a Mallorca, la qual cosa, tot s’ha de dir, té la seva lògica: per què han d’anar a parar a Palma, si es varen trobar a Costitx? No deixa de ser un altre centralisme.
Deu anys més tard, el 2005, el possible retorn dels bous el va abordar el Parlament balear, a iniciativa del grup Esquerra Nacionalista. Es va aprovar sol·licitar-ne el trasllat al Museu de Mallorca. Que, per cert, és de l’Estat, si bé la gestió la va dur primer el Govern autonòmic, i actualment el Consell de Mallorca.
El 2006, es va debatre la qüestió a Madrid, a la comissió de Cultura del Congrés: la va plantejar el llavors diputat Josep Antoni Duran i Lleida i un dels seus arguments era l’atractiu que podien suposar aquelles peces per al turisme cultural a Mallorca. La proposta no va tirar endavant, però el Partit Popular va deixar la porta oberta al préstec temporal.
Justament això: el préstec temporal ha estat la darrera sol·licitud –per ara– plantejada des de Mallorca, en aquest cas per a una nova exposició al Museu de Mallorca, petició que s’ha saldat amb una negativa. Per què el 1995 sí que va ser possible el trasllat i ara no ho és, en tots dos casos amb governs de diferent color polític a Madrid i a Mallorca, és un enigma digne de ser desxifrat en un altre jaciment, d’aquí a uns quants milers d’anys.
Les dues grans incògnites entorn dels bous de Costitx, a banda de què dimonis pinten a Madrid, han estat el seu significat i el seu origen. Carlos Garrido subratlla com el bou era, a l’època talaiòtica, “objecte de culte a tota la Mediterrània”. Aquest animal és símbol de la força masculina, però, al mateix temps, per les seves banyes, se’l relaciona amb la Lluna, femenina. El seu sacrifici ritual representaria una mena de boc expiatori. A Rodes es deia que els bous de bronze mugien desesperadament quan s’acostava una desgràcia.
A banda dels famosos de Costitx i de la troballa recent d’un capet, figuretes de bous i dels seus banyams, a més de restes d’aquests animals, s’han trobat tant a Mallorca com a Menorca. A Pollença, uns taüts de fusta tallats en forma taurina. A Torralba va aparèixer un petit bou de bronze als peus d’una de les característiques taules menorquines. Garrido suggereix que servirien d’altar on dipositar els bous sacrificats, mentre que Mascaró Pasarius creu que tal vegada aquesta figura en T és una representació del déu bou.
Això, si els bous de Costitx són, efectivament, representacions religioses. Perquè existeixen altres possibilitats. L’arqueòleg José María Luzón ha suggerit que podien ser mascarons de proa, procedents de vaixells que haurien estat capturats pels mallorquins primitius i instal·lats a Son Corró, com a ofrenes, o com una mena de trofeus de guerra. Curiosament, aquesta expressió, ‘trofeus de guerra’, és la que faria servir el grup Esquerra Nacionalista el 2005, en un dels eterns debats sobre el seu retorn, fent al·lusió a com estaven exposades aquestes peces a Madrid.
Aquí compareix la qüestió de si els bous són de fabricació mallorquina o vingueren de l’exterior. L’arqueòleg Pierre Paris assegurava que, per la seva originalitat, havien estat fets a l’illa, i fins i tot va encunyar l’’estil Costitx’. Mentre que el seu col·lega Antonio García Bellido opinava exactament el contrari: per la seva factura acurada, havien de ser importats –com havien de fer unes meravelles com aquestes, uns perifèrics! Si es manufacturaren a l’illa, tampoc no els degueren fer els avantpassats dels mallorquins actuals, ja que la població autòctona pràcticament va desaparèixer arran de la conquesta catalana.
Informació elaborada a partir de textos de Rafel Horrach, Carlos Garrido, Josep Mascaró Pasarius, Miquel Àngel Casasnovas Camps i Bartomeu Bestard, la Gran Enciclopèdia de Mallorca i els diaris Última Hora, Diario de Mallorca i El Día del Mundo.