Així es va preparar el cop d'estat que va canviar la història de Mallorca

PalmaNo sabien que seria el començament d’una guerra que duraria tres anys. Havia de ser un cop d’estat, suposadament per salvar Espanya d’una pretesa revolució comunista. Tampoc no tots eren feixistes, tot i que se’ls digués així de manera generalitzada. El fet és que elements de l’exèrcit, d’una Falange molt minoritària i de la dreta, també els carlins, prepararen a Mallorca –amb no gaire discreció– aquella revolta contra l’autoritat legítima de la II República, que va esclatar el juliol del 1936, ara fa 90 anys.

La incomoditat dels monàrquics –seguidors del destronat Alfons XIII o bé d’una altra branca dinàstica, els carlins– era manifesta des de la proclamació de la República el 1931. I la dels conservadors en general, recelosos amb els avenços progressistes. Ara es parla molt de polarització, però una part del PSOE d’aleshores era admiradora de la revolució soviètica, mentre que la dreta coquetejava perillosament amb el feixisme, molt de moda a Europa en aquells moments i la versió espanyola del qual era la Falange, fundada per José Antonio Primo de Rivera, fill del dictador que havia governat fins al 1930. Es poden afegir-hi els efectes de la crisi del 1929, un analfabetisme generalitzat i l’enorme influència d’una Església catòlica molt conservadora.

La victòria de l’esquerra a les eleccions generals de febrer del 1936, no a Mallorca, però sí al conjunt de l’Estat, va encendre encara més els ànims. Tot d’una es va generar una bolla espectacular: els comunistes –que eren una minoria, i més encara a les Illes– preparaven una revolució. Se’ls havia d’aturar els peus i salvar la pàtria de la dictadura marxista. Això de “que venen els comunistes” sembla que és recurrent, fa no res que Trump ho ha tornat a fer servir.

Només uns dies abans d’aquells comicis, a un míting a Manacor, el dirigent falangista Joan Riera ja feia una crida a l’acció, sense gaire eufemisme. Riera assegurava que “les hordes marxistes al servei de Rússia” conduïen l’Estat “a una lluita fratricida que serà la ruïna de la pàtria si no us aprestau a la lluita com nosaltres ja ho estam”.

Conspiracions no gaire discretes

El cervell de la conspiració al conjunt de l’Estat era el general Emili Mola, des de Pamplona. A Palma es va constituir una Junta divisionària, presidida pel comandant Mateu Torres Bestard. Pel que fa als grups polítics, hi col·laboraven els falangistes, els carlins –encapçalats per Josep Quint Zaforteza–, i dues formacions de dreta: Renovació Espanyola i Acció Popular. El comandant militar de les Balears, el general Manuel Goded, era un decidit partidari del cop.

La Falange havia estat declarada il·legal, i els dirigents, entre els quals Alfonso de Zayas, empresonats al castell de Sant Carles. Però no sembla que el règim penitenciari fos gaire estricte. Se’ls permetia sortir tranquil·lament del recinte –talment un tercer grau a la brava–, assistir a les reunions clandestines on es cuinava el cop i després tornar a la presó, quan ja començava a clarejar, com qui ve de fer una passejada.

De fet, resulta sorprenent com les reunions dels conjurats es duien a terme a diversos escenaris de Palma, sense que, aparentment, aixecassin la més petita sospita. Ferrari Billoch registra com els militars es reunien a un lloc ben concret i ben cèntric: un entresol de la Rambla, el domicili del comandant Llobera. Hi arribaven a reunir-se fins a una desena de conspiradors, sense prendre cap precaució i sense que en cap moment els destorbàs ningú.

Un altre lloc habitual de trobada era Can Quint Zaforteza, entre el Born i el carrer de Sant Feliu, residència del principal dirigent dels carlins. Sense que aparentment ningú no es demanàs què dimonis hi feien tots aquells reunits, amb periodicitat setmanal es trobaven a aquell palau, de les 17.00 a les 19.00 h, els principals promotors del cop.

Josep Quint Zaforteza havia rebut instruccions a Madrid del llavors cap dels tradicionalistes, Manuel Fal Conde, de seguir les ordres de l’autoritat militar en produir-se el cop. No tenien gaire cosa en comú els carlins amb els falangistes: els colpistes formaven un còctel amb excés d’ingredients, i només el fet de sotmetre’s, tots, als comandaments de l’exèrcit, els va proporcionar una certa unitat. Altres llocs de trobada per als conspiradors foren els domicilis dels capitosts falangistes, com el del mateix Zayas, i la seu del Cercle Tradicionalista, carlí.

Què feia falta per poder dur a terme aquella revolta amb la qual aturar la suposada amenaça comunista? La resposta és òbvia: armes. Segons Ferrari, el militar Sebastià Feliu Blanes va distribuir-ne un grapat entre els civils disposats a participar-hi. Una de les formacions implicades, Acció Popular, arribà a fer-se’n amb un bon dipòsit. Dos vaixells francesos, de la ruta Marsella-Argel, també les proporcionaren als conspiradors. El dirigent falangista Antoni Nicolau va aprofitar les seves bones relacions amb els estanquers d’Inca per fer-se amb armes de caça i munició.

Armes amagades en llaunes de sabó

Per descomptat, aquell arsenal s’havia d’amagar a llocs discrets, com a les golfes de Can Quint Zaforteza, a llaunes de sabó destinades a un comerç de queviures i a una fàbrica de pasta per a sopa. El més surrealista de tots: el mateix castell de Sant Carles, presó de falangistes i de militars díscols i, en teoria –només en teoria–, rigorosament vigilat. Quan una parella de la Guàrdia Civil, alertada per una delació, hi va dur a terme un registre, no hi va trobar res. S’interessaren per un gran armari, molt sospitós, però els advertiren que era dels oficials, i se n’anaren sense tocar res. Qui mana, mana.

Les armes no servien de res si no les sabien fer servir. I, per a això, calia fer pràctiques, talment com en les pel·lícules d’acció, a les quals els personatges disparen contra una diana o contra el que sigui. Els falangistes, segons diu Ferrari, feien exercicis de tir a la torre d’en Pau, al Coll d’en Rebassa. Amb aquella absència de discreció que va caracteritzar tota la conjura, els membres de la junta de Palma desxifraven les instruccions que rebien de Mola mentre feien tranquil·lament un cafè al Born, després rebatejat com a Miami.

El senyal que directament demostrava que s’anava cap a la catàstrofe fou l’assassinat a Madrid, dia 13 de juliol, del diputat de dreta José Calvo Sotelo per part de membres de la Guàrdia d’Assalt, un cos policial. Dia 16, els conspiradors ultimaven detalls a un lloc, també, la mar de discret: l’església de santa Teresa, al cèntric passeig de la Rambla, a Palma.

Que es faria el cop ja era clar. Restava fixar-se’n la data exacta. La primera va ser 17 de juliol: a les 02.00 h, hi hagué una concentració a Palma de falangistes que procedien de diverses localitats de la Part Forana. Però hagueren de tornar a casa seva, discretament, sense que passàs res.

Aquell mateix dia, a l’església de Sant Francesc, a Palma, s’oficiava un funeral per l’ànima del parlamentari assassinat. Narra Josep Massot que els joves de les formacions conservadores hi assistiren desarmats, per si de cas les forces de l’ordre els volien escorcollar. En canvi, les seves germanes i al·lotes duien pistoles sota les faldes; a cap policia se li hauria acudit mai d’importunar unes senyoretes.

Dia 17 esclatà la insurrecció al Marroc. Hi va donar el seu suport un mallorquí, Joan March, que va pagar les despeses de l’avió Dragon Rapide, que va dur Francisco Franco des de la seva comandància general de les Canàries fins al territori colonial, on es va posar al capdavant de les tropes d’elit destinades.

El governador civil de les Balears, Antonio Espina, només feia una setmana que havia pres possessió del càrrec. Dia 18 va cridar al seu despatx el governador militar, el general Manuel Goded, i li va demanar si restaria fidel a la República. “Només faltaria. Naturalment”, va respondre Goded, mentint sense cap escrúpol. Espina el va creure. Es va negar a repartir les armes que li demanaven els dirigents dels partits d’esquerra i se’n va anar a casa seva, a dormir.

Aquella va ser una nit molt llarga a Palma, la del 18 al 19 de juliol. Un dels punts de reunió dels colpistes fou l’actual seu del parlament autonòmic, el llavors Cercle Mallorquí, un referent de la classe alta illenca. A les 04.00 h s’oficiava una missa a casa del marquès de la Torre, l’actual seu del Col·legi d’Arquitectes. El capellà va assegurar després que no tenia ni idea de per què s’hi havia concentrat, a aquella hora intempestiva, tota aquella gent.

El palau de l’Almudaina, la seu de Capitania, fou el lloc de concentració. A les 07.30 h, Goded va fer públic l’estat de guerra. Era el començament d’un conflicte armat que es perllongaria tres llargs anys i que donaria com a fruit una dictadura, la de Franco, que es mantindria quatre interminables decennis.

Informació elaborada a partir de textos d’Antoni Ignasi Alomar i Canyelles, David Ginard i Féron, Francisco Ferrari Billoch, Albert Herranz Hammer i Joana Maria Roque Company, Joan Mas Quetglas, Miquel Àngel Casasnovas, Bartomeu Garí Salleras, Antoni Janer Torrens i Genoveva García Queipo de Llano