Deià/Sineu.- Llegir el currículum de Massimo Mercelli i veure que entre d’altres hi podem trobar que ha estat primer flautista de La Fenice, intèrpret principal a l’estrena de Vuoto d’Anima Piena, d’Ennio Morricone o que Michael Nyman li hagi escrit i dedicat el seu Concert núm. 2 per a flauta i corda, són trets suficients com per reconèixer que, amb un protagonista de tal magnitud, el primer concert del II Festival Internacional de Música Clàssica de Sineu, subtitulat “Piazzola i la resta del món” i agermanat amb la quaranta-tresena edició del que té lloc a Son Marroig, s’ha de qualificar d’esdeveniment. Massimo Mercelli, acompanyat al piano per Alfredo Oyagüez, al claustre de Sant Francesc, d’una acústica fantàstica i una estètica recollidora, varen iniciar la seva intervenció amb tres peces, música de Morricone. De tres pel·lícules, naturalment. La primera, Investigació d’un ciutadà lliure de tota sospita, potser la menys famosa, molt imbricada amb la trama, per després apujar el nivell de fama amb el Gabriel’s oboe de La missió, pel·lícula que interpretaren De Niro i Jeremy Irons, la qual reflexa a la perfecció la intensitat, tragèdia i bellesa de la història. Com a capcurucull d’aquest primer compositor arribà Cançó per a Elena, de la famosa pel·lícula de Giuseppe Tornatore, Cinema Paradiso. Una introducció que ja predisposava per a un concert deliciós. Tampoc mai fa nosa un tast de West Side Story, de Leonard Berstein, de qui oferiren dues versions de les peces més romàntiques de l’obra, Maria i Tonight. Tot sempre ben explicat i contextualitzat ara per Mercelli, ara per Oyagüez, com per exemple com quan el primer va exposar la seva relació amb Nyman, tot just abans d’interpretar Taking it as Read, una composició poc coneguda que inicialment estava escrita per a violí i piano. Seguint amb la secció minimalista li va tocar el torn a Philip Glass, qui, com Nyman, també va arribar al gran públic gràcies al cinema, Koyaanisqatsi i Mishima. De Glass varen interpretar una peça del 1982, Glassworks. Varen ser emotives les paraules que el flautista va dedicar a Bacalov, del qual varen interpretar amb no menys sentiment Il gran duelo, que Tarantino va incloure a la banda sonora de Django desencadenat, i a continuació Il postino, en què Michael Radford contava la relació entre un carter i Pablo Neruda. D’Astor Piazzola proposaren un recorregut per les diferents èpoques en què va transitar el tango, Histoire du Tango. I, com no podia ser d’altra manera, per arrodonir una vetllada cinematogràfica va aparèixer John Williams, de qui ens obsequiaren amb tres peces de La llista de Schindler. Tot plegat, qualitat i entreteniment, que no és poca cosa amb una bona ració de música de pel·lícules amb molt pedigrí, tant com notorietat i renom.
Liceu.- Començaré pel final. Impressionants els aplaudiments que els músics de l’orquestra del Liceu varen dedicar a Gianpaolo Bisanti, tot just dibuixar amb la batuta el final de la segona funció de La Bohème encapçalada per Anita Hartig i Atalla Ayan. Junts, orquestra i director exhibiren color, calor, amor, humor, emoció, tristesa i alegria, com pertoca a cada moment. Tot de la millor condició. Tant és així que ni en els moments de major intensitat musical, com a les acaballes del tercer acte, el del quartet Dunque: è proprio finita!, ni tan sols aquí hi va haver interferències entre el fossat i l’escenari, ans al contrari. Naturalment els aplaudiments que li havien dedicat els mestres es varen repetir amb idèntic entusiasme quan Bisanti va sortir a saludar el respectable.
Per una altra banda, tenim Àlex Ollé, director artístic resident del Liceu, que debutà com a tal amb el mateix muntatge que el Reggio de Torí, on s’havia estrenat mundialment a les ordres de Toscanini, va commemorar els vint anys de la representació que concelebraren Pavarotti i Freni amb el títol que ambdós junts debutaren a la Scala, sota la batuta d’un tal Von Karajan i escenografia de Zefirelli, Història per regalar. Espectacular podria ser un bon adjectiu per definir el treball del ‘furer’, acompanyat per l’escenògraf Alfons Flores i la il·luminació d’Urs Schönenbaum, que han traslladat la bohèmia parisenca de finals del segle XIX a l’actualitat de qualsevol barri humil, de qualsevol gran ciutat, sense cap pretensió ni possibilitat de canviar el seu destí. Una circumstància que no fa que es perdi en absolut l’esperit de l’original. Un immens eixam de pisets presideix aquesta història amb la qual Puccini, flanquejat per Illica i Giacosa, assolí el primer dels tres grans escalons cap a l’eternitat, juntament amb Tosca i Madama Butterfly.
La tercera cama d’aquest gran engranatge potser va ser la que li mancava més alçada i per això el conjunt no tenia la solidesa que necessita per a convertir-lo en una vetllada que honori els seus mèrits originals i, per descomptat, tot aquest ramell d’estels que l’han convertida en alguna cosa més que un clàssic. La llista de grans figures és inabastable i un llast molt feixuc pels cantants que encara viuen a peu pla i sofreixen les inevitables i inexorables comparacions. Per exemple, no hi va haver do de pit a la Che gelida manina que interpretava Atalla Ayan. Un Rodolfo d’escassa potència, que projectava gairebé gens i que l’afinació i les bones maneres no eren suficients per a no quedar una mica lluny de la resta. O sobretot lluny d’Anita Hartig, que va fer una Mimí prou convincent i que destacà en el moment més important de la representació, un Sono andati emotiu amb el qual s’arrodoneix la història. Una història en què brilla amb llum pròpia un secundari de luxe, Musetta, tan important com difícil, assegurava Puccini. Per a l’ocasió l’encarregada va ser una Valentina Nafornita, fastuosa i colorista, en tots els sentits –graciosa, provocativa, sòlida i emotiva– que també va ser guardonada amb una bona ració d’aplaudiments al final de la funció.
Més que correcta la intervenció de Toni Marsol com a Schaunard, mentre que Roberto de Candia com a Marcello o Goderzi Janelidze com a Colline varen tenir una actuació amb poca substància. Però no així el cor del Liceu, que va estar a l’altura de la multifunció que els correspon per a aquesta obra de la qual Ricordi, l’editor, va dir al compositor: “Si aquest cop no l’has clavada, abandonaré la meva professió i em dedicaré a vendre salami”. No va caldre.u
