La història de Mallorca l’escriu el dimoni gros

PalmaEl candidat republicà a la Casa Blanca, Donald Trump, va acusar la seva rival, Hillary Clinton, de ser “el dimoni” en persona. El seu mal gust va córrer “com dimonis” pels rotatius de mig món perquè les perles del “nou Berlusconi” són pitjors que “cent mil dimonions”.

Ell, "caparrut com el dimoni", es posa "com un dimoni" quan diu que Barack Obama és incapaç d’exercir de president perquè “és el fundador de l’Estat Islàmic”. Ho diu tot "amb la força d’un dimoni" mentre el seu auditori el coreja. És veritat que les Illes Balears mantenen el to incendiari de Trump a les pàgines internacionals, però també Mallorca, com a poble, creu que tothom, abans de morir, veu el dimoni. I és així perquè la història de les Illes, que s’escriu a cop de glosa i rondalla, arrela a les faldes negres del príncep de les tenebres, administrador del càstig de l’infern.

De dimonis n’hi ha molts i de molts tipus. Miquel Sbert, filòleg i pedagog nascut a Llucmajor, n’ha comptat centenars als cançoners populars. En la seva conferència Les males llengües de dimoni, a Montuïri, els invocà tots gràcies a la feina que feren abans Rafel Ginard i Bauçà, Sebastià Cardell i Tomàs i Gabriel Janer Manila quan decidiren fer de paraula cançons. Durant el discurs “infernal” d’Sbert, “diables” substantius i adjectius “malvats” i “polissons” pintaren el contrincant de sant Antoni “amb unes horribles banyes, uns bigots d’un pam de llarg, uns nassos com muntanyes i unes celles com arcs”. L’expert en tradició oral parla sempre en nom de “la saviesa d’homes i dones nascuts a diferents indrets de Mallorca, persones amables, d’altres d’esquerpes; tímides o bé agosarades; dolces o aspres”, que posaren la història damunt un pentagrama de relats impossibles per a forasters.

Enguany, la Fundació Casa Museu Llorenç Villalonga, Pare Ginard i Blai Bonet, entitat gestora de la Casa Pere Ginard. Museu de la Paraula gestiona, estudia i divulga el patrimoni oral de Mallorca, a través del projecte ‘2016. Un any de mil dimonis’. En aquest sentit, Sbert explica la figura del dimoni “com un dels elements arrelats a la nostra cultura tradicional que millor ha connectat amb la societat actual. Aquesta devoció -molt especialment entre els més infants- constitueix un aval de la seva continuïtat i ofereix un excel·lent punt de connexió des del qual treballar per reforçar la fixació i promoció d’altres pràctiques d’arrel tradicional”. “És part del nostre patrimoni immaterial. No crec que calgui dir res més. Si ignoram o destruïm el nostre patrimoni, senzillament ens menystenim o ens destruïm a nosaltres mateixos”, diu Miquel Sbert.

L’exposició itinerant de Juan José Luna Potti enxampa els àngels caiguts que cremen les festes dels pobles de Mallorca i els connecta amb els textos divulgatius de Ginard. Mentre els enviats de Satanàs s’enfilen, ballen, encalcen i reparteixen garrotades als qui gosen posar-s’hi per davant, el fotògraf mira el mal als ulls, sense necessitat d’artificis visuals.

El fil conductor serveix per explicar la lexicografia, la religiositat popular, les temptacions, les cançons bàquiques, les humorístiques, les invectives, les satíriques, i d’amor, les malifetes a sor Tomaseta i com l’envejós era el dimoni cucarell amb santa Catalina Tomàs, que “escurava plats fins/ a dins es seu rentador/ i el dimoni polissó/ tots els hi feia bocins”.

Però la tradició també sap enganar i tenir cura de l’ànima: “si el dimoni és guerrer teu/ da-li coses beneïdes/ vés a Lluc i du-li mides/ d’aquella Mare de Déu”. Perquè ja ho diuen molts: “molt més m’estim jo segar/ cent anys de civada prima/ que dins l’infern ‘ver d’estar/ es temps que el dimoni dina”.

Ara bé, acaba Sbert, cadascú del seu pa en farà sopes: “Vull esser de Llucifer/ a missa no hi vull tornar; /tateix sé on tenc d’anar/ es dia que em moriré”.