Empadronades a l’Olimp

Una altra vetllada inoblidable, inqüestionable i portentosa. Inoblidable per haver pogut veure un talent d’aquestes proporcions, quan encara no ha complit els disset anys. Alexandra Dovgan, deixebla de Sokolov, ja entusiasma per tot allà on va. Per tant, és ben segur que no tindrem gaire més oportunitats de gaudir del seu talent per la mateixa raó que també és molt probable que torni a casa nostra Lise Davidsen, empadronada definitivament a l’Olimp, indret en el qual no trigarà gaire a traslladar el seu domicili la gran protagonista del concert de dijous a l’Auditòrium de passeig Marítim.

El seu mèrit no és com toca per l’edat que té. Tancant els ulls, la seva interpretació sona cristal·lina, al nivell dels consagrats, amb l’avantatge de tot el camí que li queda per endavant, on cada nota i cada acord mai no deixen de formar part de l’anterior, gairebé com si fossin tot el mateix, de manera que no tinguessin entitat pròpia. Així va sonar el Concert per a piano i orquestra en la menor Op. 54, que Robert Schumann va dedicar a Ferdinand Hiller i que naturalment va interpretar el dia de l’estrena la seva esposa, Clara Schumann. No hi ha treva entre el tutti de l’orquestra i l’aparició grandiloqüent de l’instrument solista amb la qual s’inicia el primer moviment, Allegro affettuoso. Ho fa amb una contundent garlanda d’acords que s’anirà transformant en tot un seguit de variacions i canvis de tempi que van combinant moments que dibuixen l’alegria de viure, altres de nostàlgia i fins a altres que expressen l’anhel i l’angoixa de qui va viure per sofrir. Tot plegat, rubricat amb una Cadència, amb la qual Alexandra Dovgan va exhibir tot un collar d’exquisides perles musicals amb les quals situà el concert a un estadi superior. Segueixen un Andantino grazioso, que ho és, i un Allegro vivace, sense pausa entre l’un i l’altre, finalitzant amb un subtil diàleg entre l’oboè i el piano, un altre motiu memorable, que fins aleshores no havia aparegut. Ho torna a fer dins l’exultant coda final, amb un dinàmic Pablo Mielgo, no menys gojós que els seus mestres pel resultat, i el públic, per descomptat.

Les dimensions del concert encara no havien assolit la seva màxima esplendor. Vuitanta músics varen fer acte de presència sobre l’escenari, encapçalats pel concertino convidat, Ori Wissner-Levy. L’Acadèmia Simfònica tornava a convertir-se en contrafort d’un gran edifici en el qual tenia lloc la interpretació d’una composició portentosa, la Simfonia núm. 15 en la major Op. 141 de Dimitri Xostakóvitx. Va ser la darrera d’aquestes característiques i que des de la desena no n’havia escrit altra que fos purament orquestral. Portentosa i peculiar, dos allegrettos i dos adagios, el darrer fins i tot un adagio-allegretto-adagio-allegretto, amb tot un seguit de referències, homenatges o alguna cosa semblant, com són l’Obertura de Guillermo Tell , en un grapat d’ocasions, o la de Tristany i Isolda, el motiu del destí de Sigfried, o algunes frases manllevades a d’altres de les seves simfonies. Per una altra banda, propicia intervencions en solitari del violí, del violoncel, del clarinet, de l’oboè, de la celesta, la trompeta, el trombó… Un mosaic inabastable amb el qual la Simfònica/Acadèmia, de bell, nou, va arrodonir una vetllada que obre les portes a un futur esplendorós, tant com per tocar prest a la porta on conviuen els demiürgs, tan sols al replà de l’avantsala dels immortals, que dirien els gnòstics.