Karmento: “Hi ha alguna cosa molt potent en la mirada externa”

PalmaKarmento és el nom artístic de Carmen Toledo Sánchez, una cantautora de neofolklore originària de Bogarra, un poble de la part d’Albacete de Sierra de Segura. Començà a fer música quan ja tenia més de trenta anys, de manera “amateur”, com explica ella. D’això ja fa més d’una dècada: l’any 2015 va treure el disc Mudanzas; el 2020, Este devenir, considerat com un dels millors àlbums de Música d’Arrel d’aquell any. El 2024 publica l’àlbum La Serrana, que guanya el premi de l’Acadèmia de la Música a Millor Àlbum Folklòric. És un disc, La Serrana, que neix de la recerca i, posteriorment, un diàleg amb el lloc de pertinença, la memòria i les relacions amb la comunitat. El folklore manxec de Karmento sonarà a Montuïri aquest dissabte, 29 d’agost, en el marc del festival La Lluna en Vers de la Fundació Mallorca Literària. 

Estau arribant al final de la gira de La Serrana, un disc que es publica l’any 2024. Com viviu aquest moment?

— Deix que les coses succeeixin i em sorprenguin. I venir a tocar a les Illes sempre ve de gust… I això que no és fàcil venir i dur la banda o formats grans, ja que la logística és complicada… L’any passat vaig provar diferents formats per adaptar-me a les diferents propostes de concerts i vaig acabar mig boja. Així que la decisió va ser que plantejaríem el format amb banda, perquè és el que vull fer: el desenvolupament complet del xou i de la proposta. I més ara que estic en un moment de tancament. He gaudit molt aquest projecte, a l’escenari estam a gust, està tot molt controlat… Hi ha hagut un procés de prendre decisions més empresarials: estructurar el treball, fer que sigui sostenible. Ara estic en un moment bo en aquest aspecte.

Per què La Serrana? D’on surt aquest personatge i tot el que hi ha al darrere del disc?

— La Serrana és l’alter ego que parteix de l’anàlisi i l’exploració de la identitat i la pertinença. Parteix d’un lloc molt físic: la Sierra del Segura, a Albacete. La Serrana es va desenvolupar una mica amb les històries i memòries, els conflictes, el folklore que envoltava el lloc d’on soc, el paisatge, la criança, la relació amb la comunitat del poble, la cultura, la societat que des de petita havia observat i en què estava immersa. A través del treball creatiu vaig poder veure tot això, separar-ho del cos i preguntar-me com ho podia integrar per generar una proposta artística. Què significa tot això? Em va sortir així. No li vaig donar gaires voltes. Amb els projectes anteriors estava cercant alguna cosa nova, però amb La Serrana tenia més clar que volia anar a l’origen, que em tocava aquesta part. Vaig explorar més termes de so i de concepte, més orientats cap aquí.

Karmento - La Serrana (Videoclip oficial)

I el nom també va arribar d’una manera una mica inesperada, no?

— La idea va sorgir amb l’artista Vicente Navarro. Estàvem component un altre tema i li vaig dir: "Tenc un tema que es diu La Serrana". I em va dir que era un bon títol per al disc. És curiosa aquesta cosa que passa quan li dones un nom a alguna cosa: les idees van sortint. De sobte, La Serrana es va convertir en una categoria. Quan vaig tenir clar que havia d’enfocar-ho cap allà, tot va anar millor: cercar inspiració, demanar històries… És un àlbum de concepte, una narrativa de concepte. 

Què ha significat el recorregut fet durant aquests anys?

— M’alegr d’haver explorat això. El recorregut de l’àlbum està essent molt generós. Des del 2024 fins ara, que som al final de la gira. M’he hagut d’enfrontar moltes vegades a tot el que he explicat i he creat. No som una artista lleugera. Les meves lletres són profundes, hi ha molta intensitat emocional, m’agrada filosofar… La música és una font de creixement personal. M’he hagut d’enfrontar a històries que parlen de mi, de la relació amb la família, amb la comunitat, amb la criança… He passat moments molt intensos. Durant la gira, hi ha cançons que no et venen de gust cantar i ho has de fer. També he descobert coses sobre mi que tenia bloquejades. Ara estic en un punt de tenir-ho molt integrat. El treball terapèutic està acabat, la moguda de la identitat, també. Però això és com tot: creus que ho has resolt i arriba una altra crisi i apareix de nou algun fantasma.

Aquesta intensitat emocional va amb vós des de petita?

— Sempre he estat així. Una nina supersensible, intensa. M’agrada arribar al fons de les emocions més profundes i empatitzar amb el que li passa a la gent. He viscut les emocions amb una intensitat molt forta. He treballat molt per gestionar aquesta manera de ser tan semblant a una muntanya russa. Ma mare em conta que jo, de petita, plorava, i no sabia per què plorava. Sempre he estat una nina especial en aquest aspecte: amb esperit d’artista, en la manera de veure les coses… Tot t’afecta: les coses boniques, però també tot el que és lleig, el dolor de la humanitat.

I aquesta sensibilitat també té molt a veure amb la manera com treballau la paraula?

— M’agrada la paraula, m’agrada la poesia. Aprendre a dir el que volem dir, utilitzar la paraula per arribar a un lloc concret. Hi ha cert plaer a saber i sentir que som un, que tot està connectat i que les persones estam fetes de la mateixa matèria i essència. Amb la meva música, intent obrir canals de comunicació perquè això succeeixi. Deixar de fragmentar la vida com si fóssim enemics. Deixar l’enveja, l’avarícia… Adonar-nos que som el mateix. 

Com ha anat canviant la manera de compondre?

— Ha sortit de moltes maneres, en funció de les cançons. Vaig començar molt amateur, no tenia experiència en música, però hi havia una espècie de talent natural... Mai m’havia dedicat a això fins als trenta, que vaig començar a compondre per una sèrie de circumstàncies. Durant aquests anys he après moltes coses. Abans era jo amb la meva guitarreta i, de sobte, apareixen altres formes de composició. A vegades, a casa, en qualsevol moment, en qualsevol circumstància, apareix una melodia o una lletra directament, com si estigués escrita a l’aire. Després t’adones que també cal treballar-hi. Demanar-te sobre què vols parlar, com vols fer-ho, fas jocs de paraules…

És com si fos un joc?

— Sí. Jo tenc una pissarra al menjador. I hi vaig escrivint coses. Llavors potser estic allà, cuinant, i me la vaig mirant, a veure què hi diu. Sempre amb els retoladors a mà per si hi he d’escriure una altra cosa…

I fins a quin punt heu après també a compartir aquest procés creatiu amb altres persones?

— He après a relaxar-me, a confiar en altra gent. Tenc un productor que ador, en Joel [Condal], i ens encanta treballar junts. Ara estic en un punt que, quan faig col·laboracions, són per sortir del meu concepte i aprendre a treballar amb altra gent.

I com ha estat adaptar la vostra vida a aquesta professió?

— Quan te n’adones, ja ha passat. Hi ha un equip darrere, la meva gent, família, amics… Tanta sort que la vida no et permet tornar enrere, perquè ha estat molt cansat. Crec que la forma de vida de l’artista som jo. Hi ha moltes coses que faig d’una determinada manera: els horaris, la manera com maneges el temps, l’energia, l’estrès… En dos mesos he dormit en més de vint llits. Hi ha alguna cosa molt potent en la mirada externa, en el moviment, en el nomadisme. Jo ja era així, encara que em dedicàs a altres coses. Sempre he tingut una tendència a cercar la llibertat com a principi. I, en realitat, el que m’omple és que ser artista m’agrada i és la meva professió.