Cultura 29/05/2021

Com hem xalat!

Analitzem en detall les deu paraules finalistes de la iniciativa participativa Re/mot, que ha guanyat 'xalar'

6 min
Il·lustració

Aquest serà el primer titular de molts amb xalar, la paraula guanyadora de la iniciativa Re/mot, en què han participat més de 3.000 lectors. La resposta a la crida de l’ARA per recuperar paraules va ser espectacular. Ens van arribar gairebé 1.800 propostes i la tria del jurat no va ser gens fàcil. Cadascú tenia els seus motius per preferir una paraula o una altra, i és evident que no totes eren desconegudes per tothom. Ben al contrari, moltes formen part de la nostra llengua passiva, és vocabulari que coneixem però que potser no utilitzem en tots els contextos i que ha sigut exclòs de l’estàndard dels mitjans de comunicació. El que és indubtable és que els lectors tenien ganes de xalar i ho han aconseguit. Tot seguit analitzem en detall les deu paraules finalistes (de més a menys votades).

1.

Xalar

21% dels vots

Des del primer moment xalar es va situar en primer lloc i ja no se’n va moure. Té un origen incert, no se sap si la vam fer evolucionar del llatí exhalare (respirar, esplaiar-se) o bé va venir a través de l’italià scialare (que té el mateix significat que el nostre). Avui dia és viu només en algunes zones del domini lingüístic, com el Camp de Tarragona o les Terres de l’Ebre, d’on eren molts dels participants que la van proposar. Però històricament sembla que tenia una extensió força més àmplia. De fet, un dels lectors la recorda dels estius de petit a l’Escala: “Passava pel nostre costat la gent gran, que venia de comprar, de la feina... i al trobar-nos allà jugant ens deien: «Ai! Que xaleu, vosaltres!»” Altres la veuen com una bona alternativa a gaudir, un verb introduït tardanament a la llengua que, al seu torn, es va proposar com a alternativa al castellanisme històric disfrutar. En el seu ús amb complement (“gaudir del paisatge”) té certa acceptació, però molts parlants no se’l senten seu en l’ús absolut (“com hem gaudit”) i no s’hi senten còmodes. L’extensió de variants geogràfiques no centrals va ser un dels mecanismes utilitzats per Fabra per buscar alternatives catalanes a castellanismes que estaven molt introduïts. Ho va intentar amb envolar-se per despegar, tot i que ha acabat imposant-se enlairar-se.

2.

Andròmina

16% dels vots

La segona classificada també té un origen incert. Joan Coromines la relaciona amb el nom Andròmeda, protagonista d’una faula mitològica, “tan fantàstica que la contada a la gent es degué prendre com a expressió eminent de la idea de faula, mentida, embolic”. Sigui com vulgui, avui una andròmina és un moble, estri, etc., atrotinat, inútil, que no serveix per a res. El secret del seu èxit ha sigut sens dubte la sonoritat: molts lectors destaquen “la música d’aquesta paraula” i, a més, la veuen complementària a trasto, que té un significat semblant però més aviat pejoratiu, mentre que andròmina ho veuen més afectuós: “Ho faria servir amb objectes que em porten records agradables”. Sens dubte, la podríem utilitzar per evitar recórrer als pongos, que sovint no serveixen per a res però acostumen a ser fruit de bones intencions.

3.

Desgavell

14% dels vots

Es va formar a partir de gavell (o el seu pràcticament sinònim gavella), “feix de blat i d’altres coses”, també d’origen incert, però segurament del llatí cavus, “conca formada entre les dues mans”. Esgavellar i desgavellar sí que són antics, però desgavell (desordre, desconcert) sembla que no es comença a utilitzar fins al segle XIX. Aquí la sonoritat també li ha fet guanyar punts, sumada a la nostàlgia que desperta: “Ens retorna al camp, a quan es segava a mà. És com una gavella que es desfà i costa molt de tornar a lligar”. Entre el jurat hi va haver acord que aquesta paraula escau molt a certes situacions de la política actual.

4.

Embranzida

13% dels vots

Tampoc hi ha acord entre els experts per situar l’origen d’aquest mot, del qual no es tenen testimonis més enrere del segle XX. Uns diuen que probablement és el resultat d’un encreuament entre brandir i brunzir, i altres que probablement és una onomatopeia del moviment repetit d’un cos que pren impuls brandant-se. Sigui com vulgui, els escriptors se’l van fer seu de seguida i el trobem en Josep Carner, Prudenci Bertrana i tants d’altres, amb el significat d’“impuls impetuós o importància creixent”, sovint utilitzat en l’expressió prendre o agafar embranzida. Que tingui una sonoritat característica gràcies a la z i que ens ajudi a evitar el castellanisme carrerilla són alguns dels motius esgrimits pels lectors per triar-la.

5.

Reviscolar

8% dels vots

Després de mesos tancats i sense poder fer gaire vida social, tots tenim ganes de reviscolar, que, segons el diccionari, és “Tornar de mort a vida, recobrar el vigor, la puixança, etc., perduts”. Ve del llatí revivisculare, derivat de reviviscere (reviure). Ens agrada la idea de revifar, recuperar-nos, després d’haver passat una situació complicada. “Reviscolà l’Amat son amic con li remembrà ses faiçons”, escriu Ramon Llull. Amb tot, també ha donat lloc a frases fetes com “Poll reviscolat, pica més que cap”, és a dir, qui ha passat per xamba de la penúria a l’abundància, a la riquesa, acostuma a ser més fatxenda i presumit. El rector no es recorda de quan era vicari, vaja.

6.

Esma

8% dels vots

Aquesta és d’aquelles que molts trien perquè són difícils de traduir a altres llengües. Sembla que és un derivat del verb arcaic aesmar, “fer estima o càlcul, deduir, albirar”, i des de ben antic es documenta el seu ús també acabat en e (de fet, els parlants que no transformen les a i e àtones en neutres, la pronuncien acabada en e, i el diccionari normatiu recull tant esma com esme). Avui els diccionaris la defineixen com a “aptesa a fer instintivament, maquinalment, alguna cosa”, però té usos variadíssims i forma part de moltes expressions: no tenir esma, fer una cosa d’esma, perdre l’esma, anar sense esma, etc. “Féu un esma de somriure que no arribà a pollar”, va escriure Víctor Català. Avui dia segurament hauria sigut un “esbós de somriure”.

7.

Sidral

6% dels vots

És l’única de les finalistes que no surt al Diccionari català-valencià-balear, símptoma inequívoc de la seva curta vida. Sembla que podria derivar de sidra, de fet, el significat principal de la paraula és el d’una beguda “refrescant, efervescent i lleugerament laxant” que es va fer molt popular en una certa època. Es feia a partir d’un preparat en pols, que també es venia com a llepolia: jo m’havia fet un fart de comprar sobrets de sidral per notar aquella picor a la llengua. En algun moment a algú li va semblar que era una bona manera de referir-se a un gran desordre, confusió, renou, a un desgavell, vaja. És col·loquial, però va bé per no arribar a la vulgaritat de merder. I ha donat lloc a expressions com muntar un sidral, que, com recorda un lector que l’ha votat, és més genuí que dir muntar un pollastre (que seria un calc del castellà).

8.

De debò

5% dels vots

És una locució adverbial amb entrada pròpia al diccionari (debò sol no l’utilitzem), i té un origen diferent de totes les altres: és una contracció de de bo (de veritat) o de la forma encara més reforçada de bo de bo. És ben viva arreu del domini lingüístic, tot i que en la llengua estàndard potser la desplaça de veritat. A molts els agrada perquè ens allunya del castellà, però en la llengua col·loquial continua tenint molta força l’expressió d’origen castellà en sèrio.

9.

Amollar

5% dels vots

Podria venir del llatí admolliare (afluixar) o ser un derivat ja creat en català a partir de moll (fluix). Vol dir deixar anar una cosa que es tenia agafada però també es pot deixar anar una frase. Es pot amollar tant un tret o un cop de puny com una pregunta. Fins i tot s’utilitza com a sinònim d’afluixar (diners). Com en el cas de xalar, és un verb viu en bona part del domini lingüístic, de fet, en aquest cas gairebé a tot arreu excepte al català central, tot i que aquí també se’n recullen usos de no fa gaires dècades: “Eren cinc contra un. Prim amollà el que portava”, escriu Josep Pla.

10.

Acoquinar

4% dels vots

És un derivat de coquí, que vol dir “murri, covard, roí”, emparentat amb el francès coquin, amb origen en el llatí coquus (cuiner). Joan Coromines dedica més de quatre pàgines del Diccionari etimològic a explicar com es passa d’un significat a l’altre en un relat ben interessant però difícil de resumir. És més senzill veure l’evolució per derivació de coquí a acoquinar, “acovardir, descoratjar, tornar pusil·lànime”, que també hem fet pronominal i per això ara podem acoquinar-nos, tot i que precisament si alguns l’han proposat és perquè no es volen deixar acoquinar.

El jurat del Re/mot l'han format Empar Moliner (escriptora), Màrius Serra (escriptor, IEC), Ester Franquesa (directora general de Política Lingüística de la Generalitat), Maria Rodríguez Mariné (cap de Llengua de l'ARA), Míriam Martín Lloret (lingüista), Pau Vidal (filòleg i escriptor), Valentina Planas (La Incorrecta), Enric Gomà (escriptor), Mercè Lorente (filòloga, IEC i UPF), Gabriel Bibiloni (lingüista, UIB), Joana Roch (responsable de l’Optimot), Jordi Bover (director del Termcat), Ignasi Aragay (director adjunt de l'ARA).

Re/mot anual i per temàtiques?

L'èxit del projecte participatiu Re/mot per recuperar paraules poc utilitzades en català assegura la continuïtat de la iniciativa, que podria ser anual però més especialitzada, per àmbits temàtics, registres, etc. Aquest és el compromís del diari i així es va comentar amb el jurat, format per Empar Moliner (escriptora), Màrius Serra (escriptor, IEC), Ester Franquesa (directora general de Política Lingüística de la Generalitat), Maria Rodríguez Mariné (cap de Llengua de l'ARA), Míriam Martín Lloret (lingüista), Pau Vidal (filòleg i escriptor), Valentina Planas (La Incorrecta), Enric Gomà (escriptor), Mercè Lorente (filòloga, IEC i UPF), Gabriel Bibiloni (lingüista, UIB), Joana Roch (responsable de l’Optimot), Jordi Bover (director del Termcat) i Ignasi Aragay (director adjunt de l'ARA).

stats