'Heinsenberg', una magnífica comèdia sentimental de cors solitaris a la Beckett
Una esplèndida Sílvia Bel i un magnífic Pep Cruz protagonitzen l'obra de Simon Stephens
'Heinsenberg'
Festival Grec: Sala Beckett. Fins a l’1 d’agost
Si a vostè li agraden les comèdies sentimentals amb perdedors emocionals ben escrites, ben dirigides i molt ben interpretades, no llegeixi més i vagi corrents a comprar entrades per a la Sala Beckett, perquè és clar que Heisenberg (irònic títol amb el nom de l’encunyador del principi d’incertesa) serà un nou èxit de Simon Stephens. I diem nou perquè ja el va assolir el 2015 amb la versió dirigida per Julio Manrique d’El curiós cas del gos a mitjanit. El britànic Stephens (que actualment imparteix un curs a l’Obrador de la Beckett), autor d’una vintena d’obres estrenades a tot arreu i sobretot al món anglosaxó (Londres i Broadway), té una ploma d’or per crear personatges i posar-los a parlar amb un immens sentit teatral. I és el cas de la Clare Bruns i l’Alex Priest, dos genuïns exemplars de cors solitaris que entraran en contacte per casualitat. O no?
Ell és un carnisser de 75 anys sense família que rebutja els sentiments i a qui només li faltaria cantar el No me vuelvo a enamorar de Julio Iglesias. Ella és una noia de 40 anys verbalment abassegadora, amb un punt esbojarrat i un toc d’impertinència que arrossega la seva solitud i amaga un dolor emocional. Una esplèndida Sílvia Bel, a qui el paper li va com anell al dit, és en realitat la conductora de la major part dels diàlegs, sobretot al començament, on l’entranyable Pep Cruz fa de magnífic espàrring esquiu i introvertit. Una trobada accidental i unes altres trobades ja gens accidentals filen aquesta història que podria acabar perfectament tot ballant un tango.
La gràcia del text, allò que reté l’atenció i fa que seguim els personatges, és justament la incertesa de què passarà (tot i que no fa falta ser Einstein per endevinar-ho), el realisme o pragmatisme de la Clare i les dosis d’humor que es desprenen. En un espai escènic conceptual i força asèptic, la direcció d’actors de Josep Maria Mestres és modèlica i treu el millor dels dos intèrprets. No seria estrany que després de la Beckett la proposta recalés en un teatre comercial.
