He arribat o som arribat? Un vestigi medieval que sobreviu

PalmaQuan els alumnes tornen a l’escola al setembre i escriuen allò típic de “què he fet a l’estiu”, les respostes gairebé sempre són les mateixes: “he anat a la platja”, “he vist els amics”, “he fet el quadern d’estiu”. Tot amb ‘haver’. Ara bé, qui hagi fullejat textos antics o hagi parlat amb padrins d’alguns llocs sap que la cosa no sempre ha estat tan uniforme. En molts racons del territori encara hi ha gent que, en trepitjar un lloc, explica que jaés arribada, o que, en veure’ns, s’alegra que ja siguem tornats, amb ‘ser’ en comptes d’‘haver’.

En català antic, els temps composts es podien formar amb ‘haver’ o amb ‘ser’, una tria que no era aleatòria. ‘Haver’ s’utilitzava amb verbs transitius, com menjar i veure, i amb molts intransitius actius, com treballar, riure i repapiejar, entre d’altres. En canvi, ‘ser’ apareixia amb verbs de moviment i amb verbs que descrivien un canvi d’estat: “és vingut”, “és partida”, “s’eren enfadats”. A més, quan l’auxiliar era ‘ser’, el participi concordava amb el subjecte: “elles són arribades”, “ells són anats”. Aquesta distinció responia a una lògica clara: ‘haver’ indicava accions que el subjecte podia controlar, mentre que ‘ser’ s’aplicava a estats o resultats que afectaven el subjecte.

‘Ser’ per ‘haver’

Amb el temps, el sistema es va simplificar. La major part del domini català va deixar enrere l’ús de ‘ser’ i es va quedar amb ‘haver’, com passa en castellà o romanès. El canvi, però, no va ser complet, cosa que fa especialment interessant el cas de la nostra llengua.

Viatgem, en primer lloc, fins a l’Alguer. Allí, el contacte amb l’italià i el sard ha ajudat a conservar la distinció, i encara és habitual sentir que els nostres amics “són venguts”, que algú “és mort” o que, per fi, el nostre company dormilega “s’és aixecat”. La distinció depèn del verb i és similar a la del català antic, de manera que l’auxiliar amb ‘ésser’ tendirà a aparèixer amb els verbs que indiquen moviment o canvi d’estat.

Al Rosselló també es manté viu l’ús de l’auxiliar ‘ser’, però la cosa és una mica diferent, perquè la tria depèn sobretot de la persona gramatical. Així, amb la primera i la segona persona (és a dir, ambjo i tu) es fa servir ‘ser’: “soc arribat”, “ets vist”. En canvi, amb la tercera persona, l’auxiliar sol ser ‘haver’: “ha arribat”. No importa si el verb és de moviment o transitiu: el factor clau és qui parla. Es tracta d’una distribució curiosa dins la família romànica, que mostra com les llengües poden reinventar les seves regles a partir de punts de partida semblants.

El ribagorçà encara ofereix un altre escenari. Sembla que conservi l’ús de ‘ser’ en alguns temps, però en realitat tot prové de la coincidència formal entre les formes dels dos auxiliars, ‘haver’ i ‘ser’, en alguns temps verbals. Aquí, doncs, més que continuïtat, el que hi ha és una confusió de formes que ha fet que sembli que l’auxiliar sigui ‘ser’ quan en realitat ja no ho és.

I a les Illes Balears el que tenim és un mosaic. Actualment la forma majoritària és ‘haver’, però encara hi ha qui diu “som arribat” o “sou venguts”, sobretot entre gent gran o de zones més ‘rurals’ (si és que avui dia es pot parlar en termes de ruralitat). A més, hi ha casos híbrids que combinen els dos sistemes. Així, no és estrany sentir “he arribada”, amb ‘haver’ com a auxiliar, però amb el participi concordat amb el subjecte (això, però, ja serà objecte d’un altre article). Aquestes formes, que a ulls dels més joves (o de parlants d’altres dialectes) poden sorprendre, són testimonis d’una transició en procés.

Llengües com el francès, l’italià, l’alemany i el neerlandès ens indiquen que el fet de tenir dos auxiliars per a un mateix temps verbal no és una cosa exclusiva del català. En francès, per exemple, es distingeix “je suis allé” (literalment, “som anat”) de “j’ai mangé” (“he menjat”), d’una manera semblant a la distinció que fa l’italià entre “sono arrivato” (“som arribat”) i “ho letto” (“he llegit”). Fora de l’àmbit romànic, l’alemany i el neerlandès diferencien “ich bin gegangen” o “ik ben gegaan” (“som anat”), amb ‘ser’, de “ich habe gesehen” o “ik heb gezien” (“he vist”), amb ‘haver’.

Dos auxiliars

En canvi, el castellà, el romanès i el noruec només disposen de l’auxiliar ‘haver’: “he llegado”, “am ajuns” i “jeg har kommet” (“he arribat”) es formen igual que “he leído”, “am citit” i “jeg har lest” (“he llegit”). Podríem dir, doncs, que el català es troba a mig camí entre el sistema de dos auxiliars, que era l’antic i que només conserven alguns dialectes, i el que en té un de sol, que és el de la major part de parlants avui dia.

Encara que algú pugui pensar que això no té més interès que el d’una curiositat dialectal, la realitat és que aquestes diferències són molt valuoses per a la recerca: permeten entendre com es transformen les llengües, com es reinterpreten les regles gramaticals i com els parlants poden innovar dins d’un sistema heretat.

En definitiva, quan deim que “hem anat” a algun lloc i algú ens respon que ja “n’és tornat”, el que tenim és un record que la gramàtica no és una herència fossilitzada, sinó un camp de joc en què conviuen tradició, innovació i variació. I, sobretot, que aquests detalls tan concrets –com triar entre ‘haver’ i ‘ésser’– són precisament els que permeten entendre millor com es construeixen i evolucionen les llengües.