Trui Teatre.- Desè concert de la temporada, segon ofert en línia, i el tercer ja volta el cantó. Una circumstància que no resta ni espectacularitat ni grandiositat al fet de tenir sobre el podi la poderosa i fina batuta de Leopold Hager, ja convertit en un habitual, qui, amb una mica de retard, ha dirigit la Simfònica interpretant la setena i la vuitena de Beethoven. De totes maneres, el geni de Bonn mai no arriba tard i, per si de cas, ja s’encarregà el mestre que oblidàssim qualsevol celebració que no fos la música d’alta graduació. Deien fa dos-cents anys i escaig, exactament el 27 de febrer de 1814, després del concert en el qual es varen estrenar ambdues composicions, que la vuitena havia quedat minimitzada per la grandiositat de la setena. El temps les ha apropades, però dins un ordre. Potser per això al programa les han capgirades. Així, hem pogut escoltar la Vuitena simfonia en fa major com a primer plat i la Setena simfonia en la major com a principal. Cap problema.
Com als restaurants de luxe, el chef Hager ens ha ofert un menú degustació de primer ordre i gran nivell. És cert que la vuitena és menys vigorosa, menys Beethoven que cap altra, tot i que ell la qüalificava com “la més important”. Fins i tot es pot considerar com una mirada al passat immediat, amb alguns trets que poden recordar Mozart o Haydn, però el director, gràcies a una lectura absolutament beethoveniana, s’ha encarregat de transformar les referències en anècdotes. Pel que fa a la setena, no hi havia cap dubte ni possibilitat d’al·lusions que no identificassin el gran mestre, amb la seva immensa gosadia i extraordinària personalitat. Ja des de la introducció, infinita, la més extensa, des d’on pengen totes les danses, es conforma un calidoscopi musical que neix directament de les arrels que varen fer créixer un Beethoven tan poderós com harmònicament atrevit i a la recerca de l’originalitat absoluta. La composició sembla sorgida de l’habilitat d’un màgic que va canviant de tonalitat amb tanta velocitat com subtilesa, per no parlar d’un segon moviment cabdal en la història de la música i que alguns han assenyalat com el punt de partida del romanticisme. Baixos exhuberants, trompes que emboliquen tota la composició fins a convertir-la en marbre de Carrara, exquisidesa mil·limètrica de la flauta i l’oboè. Leopold Hager, als seu vuitanta-cinc anys, ha mostrat i demostrat que no ha perdut ni energia ni delicadesa per conduir unes peces de tal magnitud fent servir la força, precisió i escrupolosa elegància amb què es varen escriure. Brillant. ‘Noch einmal’. Com sempre.
Manacor.- La guerra no té rostre de dona, de Svetlana Aleksiévitx, premi Nobel de literatura el 2015, és un llibre d’assaig, de converses i entrevistes per reivindicar el paper de les dones soviètiques que anaren a la guerra i varen complir funcions de soldat, franctiradores, tanquistes… I tot i que varen ser més d’un milió no havien aconseguit ni una sola línia als llibres d‘història. Oriol Broggi i Clara Segura són els responsables de la dramatúrgia de l’obra que porta el nom del llibre en qüestió, però la peça està basada en el discurs que va pronunciar la periodista i escriptora bielorussa a l’entrega del preuat guardó.
No és un monòleg. Són reflexions, pensaments, experiències, denúncies, converses, sentències demolidores…Un seguit de sentiments i sensacions que Clara Segura trabuca amb tendresa, força, ràbia, nostàlgia, veritat… Les notes mentals que vas prenent vessen per tots els costats i no saps per on començar a escriure aquest paper. Dient que la tornaria a veure tot d’una, després del darrer aplaudiment? Després fer una llista de temes de què parla, com la guerra, l’amor, Txernòbil, la història, les històries sense herois, com li retreu un censor, dels soldats, de la tragèdia, el drama, sempre personal i mai transferible, la vida, la mort, pares, fills, marits… De la posada en escena, de la difícil i treballada translació des del paper a l’escenari? Una meravella, imaginativa, sòbria, exquisida. Dels autors que cita, com Flaubert, Adorno, Dostoievski... No oblidar per res del món parlar de la interpretació de Guillem Balart, l’altre protagonista; ni tampoc la utilització de les pantalles on apareixen les dones que mai no tenen rostre a les guerres i que dona títol al recull de testimonis, interpretades per Màrcia Cisteró, Nora Navas, Violeta Broggi, Pepa López, Marta Marco, Montse Vellvehí,… I la banda sonora, encapçalada per Händel i la determinant ària de Rinaldo (el corrector escriu Ronaldo), Lascia ch’io pianga, que diu “deixa que plori la meva cruel sort i sospiri per la llibertat”, interpretada per Clara Segura i acompanyada al piano per Balart, o Leonard Cohen o… Impossible abastar-ho tot. Llegir el discurs tot just després és una bona manera d’intentar-ho, però insuficient per arribar a la complexitat d’una dramatització colpidora, extenuant, brillant. Un altre obús al cor.
