BarcelonaVaig conèixer Kazuo Ishiguro a finals de l’any 2000, una tarda que va venir a la llibreria Foyles de Londres, on jo treballava, a presentar Quan érem orfes : el recordo dret en un racó, discret i educadíssim, amb posat tímid i molt somrient. Va llegir en veu alta fragments del seu llibre, va contestar preguntes del públic i va signar exemplars als prop de dos-cents lectors que hi havia aquella tarda allà. En algun moment va parlar de la importància dels detalls i de les coses petites a l’hora de construir una novel·la, coses aparentment insignificants però que en realitat són les que donen profunditat a les històries. Jo me’l mirava una mica de lluny: feia uns anys que havia llegit El que resta del dia i m’havia agradat molt, però en la distància d’ara em sembla que era una mica massa jove per entendre i apreciar la meravellosa subtilitat i la delicada construcció d’aquella novel·la.
Al cap de set anys ens vam tornar a trobar amb motiu de la publicació a l’editorial Empúries de la seva sisena novel·la, No em deixis mai, molt diferent de les seves obres anteriors. Vam parlar una estona de Barcelona i de l’ocurrència del seu editor castellà, Jorge Herralde, de batejar amb l’analogia futbolística de British Dream Team a ell i als altres escriptors de la seva generació -Martin Amis, Ian McEwan, Hanif Kureishi i Julian Barnes, tots publicats per Anagrama-, cosa que li feia gràcia i alhora l’incomodava.
A la roda de premsa que va oferir tot just després, Kazuo Ishiguro va agrair la feina del traductor Xavier Pàmies i va dir que ser traduït al català era el més glamurós que podia passar-li a un escriptor britànic, i que era per a ell era tot un honor.
Des d’aleshores han passat més de deu anys i només dos llibres: Ishiguro és un escriptor pausat i sense presses, i si bé hi ha temes que són habituals en les seves novel·les -la memòria i el pas del temps, per exemple- i en totes hi batega una angoixa sorda i persistent, la seva és una obra heterogènia i versàtil, d’estil i de gèneres, i tant les trames i els escenaris on se situen com les convencions narratives que tria l’escriptor canvien amb cada llibre. Avui toca celebrar-los.
