La gestió cultural del Govern: pitjor impossible

PalmaÉs difícil d’imaginar que els nostres gerents de la cosa pública puguin gestionar pitjor la cultura. De la ineficàcia o ineficiència administrativa han passat a la destrucció de la cultura pròpia i a dificultar la possibilitat de construir-nos un futur. Paraules que en un altre temps tenien un significat digne com democràcia, inclusió, igualtat, transparència i llibertat abandonen el seu significat en boca seva, com utilitza l’actor el seu maquillatge, per confondre, burlar i atordir el poble.

Aquests representants del poble, en comptes de promoure la llibertat d’expressió (dret universal), han aprovat la llei mordassa; en comptes d’un IVA moderat per afavorir i promoure la cultura, ens han convertit en víctimes d’una pujada de l’IVA sense parangó a cap altre país; en comptes de promoure la professió artística, mantenen una pressió fiscal i uns costos de Seguretat Social que condemnen la majoria dels artistes a no poder viure de la seva professió; en comptes d’impulsar una nova Llei de mecenatge i patrocini cultural que fomenti de manera eficaç la participació dels sectors de l’economia productiva en el finançament de projectes culturals com a complement als recursos aportats per les administracions publiques, només hem rebut una llei autonòmica amb uns límits ridículs que no són equitatius al tipus d’ajudes que pots intentar aconseguir o donar per beneficiar la cultura; i a més, en comptes de promoure l’educació artística i facilitar un entorn adequat per fomentar la creativitat dels infants i afavorir una actitud reflexiva i crítica envers el món que ens envolta, la nova llei educativa (LOMQE) ha concebut un currículum en què les matèries vinculades a l’educació artística han perdut el caràcter obligatori.

El Govern balear, en comptes de treballar en un pla d’actuacions clar i amb vocació de futur i consensuat amb el sector, ha gestionat sense un full de ruta per a la creació contemporània; com a comunitat turística, en comptes de posar en marxa un pla a llarg termini que posàs en valor el teixit cultural com a element únic, propi i diferenciador, ha deixat la gestió d’exposicions d’art contemporani al servei de la política turística provinciana; l’IEB, en comptes de donar una resposta efectiva a les necessitats reals de promoció de l’art contemporani balear, no té estratègies contemporànies ni d’innovació malgrat el pressupost important que maneja; en comptes d’una gestió cultural que afavoreixi la igualtat d’oportunitats, mitjançant convocatòries obertes i transparents en què s’apliquin criteris objectius fàcilment identificables, l’IEB aplica una fórmula confusa ja que, d’una banda, decideix tractar com a propis alguns projectes finançant-ho tot directament i, d’una altra banda, per a la resta de projectes, considera que han de passar per la comissió de subvencions per cobrir un percentatge generalment petit del pressupost final amb un sistema que obliga els artistes a avançar els doblers per dur a terme el seu projecte (això es mereix una auditoria); els gestors polítics, en comptes de tutelar les bones pràctiques professionals en les arts visuals, han presidit el patronat polititzat d’un museu que ha conduït artistes a programar gratis els seus projectes artístics o ha fet una crida pública perquè comissaris i artistes presentassin projectes però que (sic) no esparessin ser remunerats; i en comptes de promocionar i fer una difusió adequada de la creació jove de les Illes Balears, l’IBjove ha descuidat les seves obligacions amb els artistes joves, fins i tot ha cancel·lat el certamen d’arts plàstiques del programa Art Jove després de les queixes dels artistes participants en la darrera convocatòria oficial de 2012, artistes que tan sols, legítimament, demanaven respecte al seu treball i reivindicaven bones pràctiques professionals.

En comptes de resoldre problemes històrics, remoure obstacles i crear les condicions necessàries per afavorir les noves maneres de fer i entendre la cultura, el resultat és: pitjor impossible.