PalmaIlla del Rei (Hauser & Wirth).- Dins el Festival Pedra Viva 2021, Carles Viarnès i Alba G. Corral varen ser els encarregats d’engalanar el que semblava improbable millorar, transformar o subvertir. La música de Viarnès és pura delícia per si mateixa, però dins les lluminoses imatges amb les quals Alba G. Corral l’embolica, el viatge de l’espectador (bocabadat) cap a un univers tan irreal com de fantasia és immediat. Succeeix tot just escoltar la primera nota que sona dels contemporanis aparells del músic, mentre el petit cap que surt de l’illa, escenari natural impressionant, es converteix en un altre món, irreconeixible, d’una bellesa espectacular, com si un invisible i immens pinzell anàs escampant brolls de color i ombres suggeridores damunt un llenç que orogràficament podria semblar impossible. Però no hi ha res impossible per a aquests dos artistes totals, a la recerca del Gesamtkunstwerk contemporani, que aconsegueixen traspassar els límits de la bellesa i de les sensacions submergint l’espectador (bocabadat) dins un mar d’emocions i una atmosfera sobrenatural. Cada nota, cada frase musical suggereix un nou gest que va creant cada cop un nou escenari sobre la natura. Un rere l’altre, infinitat de gestos entremaliats amb la música, de tal manera que sorgeix una abstracció plusquamperfecta, total, on ambdós protagonistes són complementaris i fonamentals alhora. Potser sigui alguna cosa semblant a la quadratura del cercle. Vitruvià. Camps llaurats de llum, pluges d’estels, invasions d’espermatozoides, brams d’un vermell virulent, que tinten l’escenari de tragèdia, com un immens calidoscopi dins el qual voltam tots, sense treva ni pausa, però tot d’un equilibri i solidesa indescriptible. Sens dubte, aquest és l’adjectiu més adient per definir tota aquesta conjunció d’elements que ens recorden Richter, Motherwell, Kiefer amb sons que ens condueixen a Bach, a Casals, a Nyman, a Oldfield o a Camarón i la seva versió de La leyenda del tiempo, però que tot plegat són indiscutibles originals en estat pur de la parella Viarnès-Corral. Aquesta va ser la penúltima peça que varen interpretar abans de concloure amb Iris, inclosa dins el seu impecable Urban Tactus, àlbum de títol tan suggeridor com la cançó que l’obre, Ut Queant Laxis. Si hi afegim Resonare fibris. Mira gestorum (un altre títol). Famuli Tuorum. Solve polluti. Labi reatum. Sancte Ioannes queda clar el tarannà del músic, també minimalista, també deconstructiu, envoltat de llums i sensacions, seients per a un viatge estratosfèric.
Trui/Manacor.- Quarta edició dels Encontres Orquestrals de les Illes Balears, que varen tenir com a colofó el concert del final d’aquest stage on es reuneixen músics de les Balears, de la Península i de l’estranger d’entre 16 i 26 anys. Podria semblar un concert de fi de curs, amb tot el que d’escassament elogiós té el terme. Errada. No ho és i queda clar des del primer cop d’ull al programa que estan disposats a afrontar, de la mateixa manera que veure el nom del director encarregat de dirigir una orquestra amb més de seixanta músics, el mestre Miguel Romea, el qual ha tingut el plaer d’olorar, com diu ell mateix, aquesta prometedora formació. En aquesta quarta singladura d’un viatge sense fi han estat més de tres-centes les sol·licituds per accedir a la possibilitat de viure aquesta enriquidora experiència, cosa que significa afany de millora i qualitat docent.
Pel que fa al concert, es va iniciar amb l’obertura de Foners, del compositor de Manacor Antoni Parera Fons. Ja des del metàl·lic i potent inici varen aparèixer sobre l’escenari les possibilitats del sòlid conjunt. Hi posaren tota l’energia que necessita la creació, amb el metall com a gran protagonista de l’èpica composició. A continuació, passaren al misteriós i màgic Ocell de foc, el títol més interpretat d’Igor Stravinsky i no precisament per la manca de dificultat. Una peça farcida de colors i l’originalitat que sempre duu inclosa la signatura. La imprescindible precisió potser va ser la virtut més inqüestionable del l’EOIB per a la interpretació de la famosa composició que Diaghilev encarregà al jove i no gaire conegut músic. I com a final de festa, ni més ni menys que la Quarta Simfonia de Piotr Ilitx Txaikoviski, tota una immensa successió de sensibilitat i bon gust, no menys marca de la casa, amb la qual els membres del grup exhibiren ambició, ganes i talent amb molt camí per davant.u
