PalmaFrancisco Fullana de bell nou a l’Auditòrium i de bell nou un autèntic luxe en el qual es repeteix la història. Una història que no és una altra que, cada cop que el podem escoltar, pensam que difícilment es pot tocar millor. Error: Francisco Fullana cada cop augmenta prestacions i mai toca igual de bé que l’anterior, sempre la supera amb escreix. Que ho faci amb el 'Mary Portman', que va ser propietat de Fritz Kreisler i signat per Giuseppe Guarneri, no és un símptoma, ni dir-ho cap tipus de xovinisme –que és un tret que no ens caracteritza als mallorquins–, és una evidència del seu nivell artístic i, per descomptat, el seu reconeixement arreu del món. Per això, a més de gaudir del seu indiscutible talent, està bé un plus d’agraïment. El va tenir en forma d’aplaudiments, sentits, sincers i afectuosos, que el violinista va retornar en forma de "petit bis”, amb una nova exhibició de talent i amor per la música, interpretant la Gavota en Rondó de la Partita núm. 3 de Johann Sebastian Bach. Això va ser tot just després d’interpretar la peça principal de la funció, que, com va explicar, s’està consolidant dins els repertoris de música clàssica. Es tracta del Concert núm. 1 per a violí i orquestra. Op. 35, de Karol Szymanovski (1882-1937), considerada una de les primeres composicions, si no la primera, allunyada de les característiques que semblaven inviolables. Vista amb la perspectiva del temps, no n'hi havia per tant. La ruptura, si es pot considerar així, és poca cosa més que estructural, però el que està clar és que estam davant un torrent de sons, profús i variat, com un calidoscopi de les més diverses sensacions i versàtils harmonies. Una paleta de colors immensa que, per descomptat, serveix al violinista per exhibir virtuosisme i versatilitat alhora. O sigui, un món per on Fullana va navegar amb la fluïdesa que li dona el seu domini d’un instrument amb el qual va temperar una partitura amb un lirisme en el qual conviuen tots els seus vessants.
Per una altra banda, el director va ser Perry So, amb un currículum que també mareja i ocuparia tota aquesta crònica; però dient que va ser director de la Filharmònica de Los Angeles, també queda clar el seu nivell. De gest subtil i enèrgic alhora, també formava part de l’espectacle, escrutat amb lupa, una injustícia habitual com sempre que no és el titular. Perry So oferí una direcció impecable prop de Fullana, amb qui hi va haver una entesa i aconseguiren que tot es pogués escoltar amb la màxima fidelitat. Quedava després Chout, la Suite del ballet del mateix nom, de Serguei Prokófiev. Dotze moviments, també sense pausa, com el concert de Szymanovski i com la introducció del concert, Subito con forza, un homenatge a Beethoven d'Unsuk Chin, una miscel·lània d’estils i èpoques perfectament enramellades. Tot va rutllar a la perfecció, des de la direcció fins a l’orquestra, amb un programa d’alguna manera poc conegut, però sens dubte impecable, de nivell estratosfèric.
