‘La forza’ arriba a Ciutat

PalmaLa forza del destino, de Giusepe Verdi, mai no havia estat representada a Ciutat. Per tant, podem qualificar la representació com un esdeveniment. Un esdeveniment que supera amb escreix l’aprovat. Però abans, una petita reflexió. A Verdi no li va agradar el llibret de Francesco Maria Piave per massa violent, però val a dir que Piave no hi va posar gaire imaginació. Tan sols en el primer acte, Leonora, la protagonista parla de “Patria, famigilia”, el seu estimat Álvaro canta al seu sogre, que el rebutja, “pura sicomme gli angeli”, i aquest, tot just abans de morir, maleeix la seva filla, una Maledizzione que repeteix el pare guardià a Il Santo nome, que d’alguna manera recorden algunes de les estructures argumentals de Rigoletto. Verdi les va mantenir, tot i que va encarregar-ne una segona versió, una revisió, set anys després de la primera, a Antonio Ghislanzoni, per malaltia de Piave, que és la que es representa habitualment i és la que es va interpretar al teatre Principal, a la segona entrega de la 38a temporada d’Òpera. 

Els protagonistes: Francesco Pio Galasso com a Don Álvaro, l’únic que no va estar a l’altura de la resta dels components del repartiment. Li va mancar força i color, que va millorar amb la romança Oh tu che il seno agli anceli, però molt hieràtic pel que fa a la composició dramàtica del seu personatge. Un personatge amb moltes arestes i registres que no feren acte de presència en cap moment. Alessandra di Giorgio va fer una Leonora molt acurada, tot i haver començat molt conservadora amb un Me, pelegrina ed orfana, que l’agermana una mica més amb Gilda. La interpretació va guanyant intensitat a mesura que transcorr la història; i arriba la Madre, pietosa Vergine, amb tot el dramatisme que requereix el moment. El Don Carlo de Damiano Salerno va brillar sense màcula en totes les seves intervencions i naturalment va cantar una Urna fatale del mio destino, impecable. Impecable també va estar Simón Orflia com a Padre Guardiano, que encara que ho sembli no és, ni de bon tros, un personatge secundari de la peça. Des de Chi mi cerca? fins al trio final, Non imprecare umiliata, va fer palesa la seva qualitat i el luxe que representa tenir-lo al repartiment. El seu company de fatigues, Fra Melitone, encarnat per Toni Marsol, també va aportar la seva dosi de qualitat i saber estar sobre un escenari desenvolupant tan simpàtic personatge, com també ho va fer Ketevan Kemoklidze en el paper de Preziosilla. Pel que fa a la collita local, Pablo López com a Marquès de Calatrava i metge militar, i Joan Miquel Muñoz com a Batle i Vega Escribano com a Curra no varen decebre ni abaixar el nivell de la funció, com tampoc no ho va fer l’orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida per Gianluca Marcianò, en tot moment exhibint idoneïtat en el volum i precisió amb l’execució. El cor va mostrar afinació i la potència que li permet el nombre d’integrants.

A la dramatúrgia hi va mancar fluïdesa, molta, i a l’escenografia li va sobrar cartó pedra. Clàssic no és el mateix que estovat. Cert que la història del Duque de Rivas, el qual, juntament amb Verdi, va assistir a la representació que va tenir lloc l’any 1863 al Teatro Real, trontolla des dels fonaments, però també hi guanyaria amb un parell més d’al·licients a la direcció d’actors.