PalmaFruela Fernández, escriptor asturià que viu al poble de Sant Joan i treballa com a professor de Traducció i Estudis Anglesos a la Universitat de les Illes Balears, és un enamorat de la Mallorca rural i de Grècia, i tot just acaba de publicar el llibre titulat Incertidumbre de aldea (La Vorágine, 2021), un recull de meditacions i pensaments emocionals, difícils de classificar dins un gènere determinat, escrits des de la tranquil·litat i el silenci de foravila. Conversam sobre l’escriptura com activitat privilegiada per comprendre, donar sentit i orientació moral a la vida neorural, i expressar el seu agraïment per gaudir de la bellesa del paisatge del Pla.
El vostre llibre és un intent de comprendre els símbols més representatius de la cultura i el mode de vida rural. Quin lloc ocupa en el vostre món la ruralia mallorquina?
— Quan em vaig traslladar a viure al Pla, vaig sentir la necessitat d’entendre aquest nou espai i de pensar com em podia vincular amb els seus habitants, conflictes i tradicions. I evidentment, la Mallorca rural ara em defineix. Sovint dic que som un foraster d’aquí. Som i no som mallorquí, visc la Mallorca rural des de la pertinença contradictòria de ser i no ser d’aquí.
És impossible habitar un lloc sense intentar comprendre’l?
— Per mi és una necessitat mirar de comprendre l’espai on visc per poder participar-hi i cercar la manera de contribuir-hi i formar-ne part. Sense aquest esforç de comprensió, la meva aportació seria egoista i individualista. Cerc connectar la meva realitat personal amb l’entorn per mirar de saber allò que aquest lloc i la seva comunitat poden requerir de mi.
Es podria dir que la vostra escriptura és la manera que heu trobat de relacionar-vos amb aquest món rural?
— Efectivament, jo em relacion amb el camp i els seus habitants a través de la paraula, que és la meva eina. Escriure m’ajuda a formar part de la comunitat rural.
Quines són les principals figures que formen la geometria particular de la pertinença al camp mallorquí?
— La gran dualitat es dona entre mallorquí i foraster, i mallorquí i estranger. La figura que sobta més és la del foraster, perquè els estrangers no participen de la vida del poble i, per tant, es veuen com a elements en trànsit, que avui són aquí i demà no hi seran; però, en canvi, el foraster té una presència més visible, és una persona que no vol assumir els codis propis del poble, que obliga els mallorquins a repensar qui són. Un foraster és una pregunta per la identitat mallorquina.
Si us pareix bé, podríeu aprofundir en la figura del foraster. M’interessaria saber de quina manera pot arribar un foraster a definir un mallorquí?
— El foraster defineix el mallorquí per oposició. El foraster simbolitza la diferència. I per tant, és mitjançant els forasters que els mallorquins arriben a definir-se com allò que són. Amb la presència del foraster es descobreixen també altres maneres de viure.
Però la vostra proposta de pensar la identitat des de la diferència, i més concretament de pensar la dicotomia mallorquí-foraster com a figures representatives de maneres de ser diferents, ha estat rebutjada habitualment pels mallorquins que s’han afirmat en contra dels forasters, entrant dins una dinàmica d’exclusió.
— Certament, aquest és el problema. Tradicionalment, els mallorquins no han entrat en aquest procés de definició a partir de la diferència, és a dir, s’han definit contra la diferència, però no han cercat la manera d’obrir-se als altres. En tot cas, l’obertura a la diferència ha passat per l’abandonament de les tradicions i les arrels. I de fet, el procés de substitució lingüística és una conseqüència de la manca de diàleg entre diferència i identitat.
La Mallorca interior, el foravila, té una estructura, que crea una unitat i un sentit espacial, i fins i tot una fesomia particular, no?
— Quan una persona comença a viure a un poble, s’adona que hi ha noves maneres de fer i viure. D’una banda, descobreix la utilització dels malnoms i les genealogies personals. D’altra banda, s’adona de l’especial relació existent entre foravila i la vida.
Us ha cridat l’atenció el costum popular d’assignar malnoms. Interpretau els malnoms com una manera de donar un sentit social i relacional a la identitat personal, de mantenir viu i donar continuïtat al passat?
— Els malnoms són un dels elements que caracteritzen la vida rural mallorquina. La seva funció és garantir la continuïtat en el temps, permetent que persones nascudes als anys 80 del segle XX comparteixin el malnom amb d’altres que han nascut a final del segle XIX. Malauradament, una gran part de les expressions i maneres de pensar dels padrins contingudes en el llenguatge es perden i ja no arriben als nets. La interrupció d’aquesta cadena és un indicador que la tradició popular està en perill.
La pèrdua de les tradicions i la memòria i l’abandonament de les formes de transmissió oral del coneixement té una dimensió política, com apuntava en el seu moment Walter Benjamin?
— Des de l’escriptura estic lluitant perquè la cadena de transmissió de la saviesa popular continuï i no s’interrompi definitivament. Recuperant expressions orals antigues, que tal vegada tenen més d’un segle d’antigor, cerc preservar la saviesa popular i repensar la nostra manera de viure i estar en el món.
A alguns fragments del llibre deixau entreveure que la cultura tradicional permet alliberar tensions, però també advertiu que té elements opressors. La lliçó que voleu transmetre és que és perillós idealitzar la cultura popular?
— Jo crec que és perillós idealitzar qualsevol element de la nostra realitat, perquè des del moment en què idealitzes caus en el problema de la nostàlgia, en el desig de tornar a un passat ideal en el qual tot funcionava suposadament bé. La idealització deixa de banda una sèrie de problemes i conflictes que han existit sempre. Allò que hem de fer és no caure en el risc de la idealització ni tampoc no hem de rebutjar la cultura tradicional com ha fet l’esquerra, pensant que es tracta d’una cultura tancada. Hem de saber mostrar les tensions que hi ha hagut a l’interior de la cultura tradicional i, al mateix temps, seleccionar aquells elements que tenen un sentit per al nostre present i encara són vàlids per a l’acció política.
Els estrangers han establert una relació estètica amb el paisatge, mentre que el pagès hi veu un mitjà de producció i subsistència. Es pot mantenir la productivitat del camp i preservar la seva bellesa?
— La contemplació estètica podria coexistir amb la subsistència? Sí, si aquesta contemplació assumeix el sistema pagès com a part d’aquesta bellesa, però la contemplació de la bellesa es pot convertir en enemiga de la vida si es manté la voluntat d’identificar-la amb el desenvolupament de xalets i piscines de mides impossibles i altres construccions que alcen barreres i divideixen.
