De quan ens van fer fora

PalmaLa revolta de Jaume d'Urgell, candidat frustrat a la Corona d'Aragó, contra el monarca triat, Ferran I; aquest és el marc històric de l'òpera de Giuseppe Verdi Il Trovatore, que el teatre Principal de Palma posa en escena els pròxims dimecres 26, divendres 28 i diumenge 30. Un enfrontament originat per la mort sense hereu del rei Martí l'Humà i que es va resoldre mitjançat un acord –el Compromís de Casp– del qual, fa sis segles, aragonesos, catalans i valencians varen excloure els representants del Regne de Mallorca, fent-los fora.

El llibret de Salvatore Cammarano que va fer servir Verdi es basa en la tragèdia romàntica El trovador, d'Antonio García Gutiérrez. L'heroi, Manrico, és partidari de Jaume d'Urgell –que ha competit per la corona sense èxit– i ha encès la revolta contra el nou sobirà, Ferran de Trastàmara; mentre que el seu enemic, el comte de Luna, és fidel a ell. I tots dos competeixen per l'amor d'Elionor, la protagonista femenina.

La Corona agrupava sis territoris i cadascun d'ells amb el seu autogovern. Eren Aragó, Catalunya, València, Mallorca –és a dir, les Balears–, Sardenya i Sicília. La disputa per controlar-la arrancava el 1409, en morir Martí el Jove, únic hereu del rei Martí l'Humà. Tot i que el Jove s'havia casat dues vegades: amb Maria de Sicília, que l'havia aportat aquell reialme, i amb Blanca, hereva de Navarra, només li sobrevivien dos bastards, Frederic, comte de Luna –títol manllevat per Il Trovatore– i Violant.

Martí l'Humà aleshores comptava 53 anys, edat avançada per a l'època, però, desesperat per aconseguir descendència, es tornà a casar amb Margarida de Prades, que rondava els vint. Amb aquest objectiu, assenyala la professora de la Universitat de Còrdova Margarita Cabrera, va "ingerir, possiblement de forma massiva, medecines per corregir la seva impotència sexual", cosa que probablement el conduí a la mort. Tractà de legitimar el net Frederic i, com a fórmula alternativa, anomenà lloctinent del Regne –títol habitual dels hereus– Jaume d'Urgell, el parent més pròxim per línia masculina: besnet d'Alfons el Benigne i, per consegüent, el seu fill de cosí.

La temible filla d'Isabel de Mallorca

Però l'any següent el monarca es moria i ningú sabia qui seria el seu successor. L'escriptora Eusèbia Rayó conta que Margarida de Montferrat, la mare de Jaume d'Urgell, arribà fins i tot a sacsejar el moribund perquè el designàs com a hereu. Aquesta Margarida era l'única filla d'Isabel, la frustrada hereva de Jaume III de Mallorca, a qui el mateix pare de Martí, Pere el Cerimoniós, havia arrabassat les Illes, mig segle enrere; així que aquella possible successió, encara molt més valuosa, constituïa una mena de revenja.

Sembla que a Martí, al llit de mort, li varen demanar si acceptava que el seu successor fos a qui correspongués per dret, i l'agonitzant sobirà va respondre: "Hoc", és a dir, "sí". Si bé, com apunta l'historiador i periodista Arnau Cònsul a un reportatge a Sàpiens, tal vegada "més que 'hoc' Martí va emetre un so gutural què ves a saber què volia dir". Era el primer pic, des de Guifré el Pilós al segle IX, que mancava un hereu directe a la dinastia de Barcelona.

Semblava que Jaume d'Urgell, el fill d'aquella temible comtessa mig mallorquina, era el candidat més ben situat. Era membre de la mateixa dinastia, el més proper al finat. Però tenia en contra una bona part de la noblesa. I n'hi havia cinc més: el bastard sicilià Frederic; Lluís d'Anjou, la mare del qual era Violant, filla de Joan el Caçador –el germà gran de Martí l'Humà, a qui havia succeït; Ferran de Trastàmara, fill de Joan I de Castella i d'Elionor, germana de Martí, i els més remots Alfons, duc de Gandia, i el seu oncle Joan, comte de Prades, també del llinatge barceloní.

Que un fill natural accedís al tron no resultava inconcebible, llavors. El mateix avi de Ferran, Enric II de Castella, ho era, i també Joan I de Portugal, que s'havia cenyit la corona el 1385. Lluís d'Anjou era familiar pròxim dels reis de França i ostentava títols imponents: comte de Provença i rei de Nàpols, si bé aquest era més aviat teòric. I Ferran podia fer valer la seva experiència de govern, com a regent del seu nebot. Alfons i Joan no tenien gaires possibilitats.

Com que Jaume d'Urgell acabà perdent, seria idealitzat pel catalanisme –enfront de la castellanització, certament, portada per Ferran– i es donà per bo que ell era l'hereu legítim. Però si bé és cert que els comtes de Barcelona havien estat tots mascles, també ho és que hi havia almanco un precedent d'una dona titular d'un altre comtat català: Aurembiaix d'Urgell, amant de Jaume I. I si Aragó s'havia afegit als seus dominis –amb el títol reial– havia estat gràcies al matrimoni del comte de Barcelona Ramón Berenguer IV amb Peronella, l'hereva d'aquell territori. El familiar legítim més pròxim de Martí era, sense dubte, Ferran, que era fill de la seva germana.

Curiosament, assenyala el medievalista José-Luis Martín, Ferran "era un dels menys qualificats aspirants al tron, com demostra el fet que trigarà més de quatre mesos en presentar-hi els seus drets". Disposava, això sí, d'un argument molt superior als dels seus rivals: l'exèrcit de Castella, que actuava a les seves ordres com a regent, i que va dominar "aviat la major part d'Aragó". Com el també regent Cisneros un segle més tard, podria haver dit: "Aquests són els meus poders", mostrant els seus soldats a aquells que li demanassin sobre la seva autoritat.

Els delegats mallorquins, ignorats

Però el que acabà decantant la balança al seu favor fou el suport del pontífex d'Avinyó, l'aragonès Benet XIII o Pere de Luna, el Papa Luna, que, si sortia Ferran com a guanyador, confiava a obtenir no tan sols el seu reconeixement, sinó també el de Castella, enfront del seu rival de Roma. Perquè, aleshores, es vivia el Cisma d'Occident, amb dos papes que es proclamaven legítims. Una disputa que a Mallorca s'havia seguit, recull l'arxiver Joan Rosselló, amb "períodes de pràctica indiferència o neutralitat", molt d'acord amb la mentalitat illenca.

En la mateixa línia, segons l'historiador Álvaro Santamaría, el Gran i General Consell mallorquí va respondre tant a Alfons de Gandia com a Ferran de Trastàmara que reconeixeria com a rei "al competidor de millor dret, segons justícia", i a Jaume d'Urgell que estava equivocat si pensava que li donaven el seu suport, ja que "només treballarem a favor de qui sigui elegit rei". Enviaren tres emissaris a les corts catalanes i aragoneses del 1411, els quals, després d'argumentar en va que Mallorca havia de ser "tractada en peu d'igualtat amb la resta de territoris", s'embarcaven a Barcelona nou mesos més tard –es veu que això de trigar a arribar a pactes no ve d'ara–, "sense més bagatge que la seva natural decepció, la seva penosa desil·lusió i un amarg sentiment de frustració", conclou Santamaría, en ser exclosos de la presa de decisions.

"Marginació arbitrària i antijurídica"

Segons el també historiador Miquel Àngel Casasnovas, a Mallorca eren partidaris de Jaume d'Urgell sobretot mercaders, artesans i forans, els sectors més populars. Si bé Santamaria qualifica l'exclusió de les Illes de "marginació arbitrària i antijurídica", el cert és que el Regne de Mallorca era un territori perifèric –com Sardenya o Sicília–, sense corts –a diferència d'aragonesos, catalans i valencians– i, per acabar-ho d'adobar, en fallida: el 1405, recorda Casasnovas, la Universitat del Regne signà el "Contracte Sant", pel qual tots els ingressos es destinaven "al pagament dels interessos i l'amortització del deute"; així que, per pagar les despeses, "no tenia altre remei que recórrer a noves emissions de deute públic".

La fórmula d'elecció, suggerida per Benet XIII amb la col·laboració de sant Vicent Ferrer, consistia en tres compromissaris aragonesos, tres de catalans i tres de valencians –entre ells Ferrer i el seu germà Bonifaci–, de manera que l'afortunat havia de rebre almanco sis vots, i com a mínim un de cada territori. El tercer delegat valencià, Gener Rabassa, es va tornar boig i va haver de ser substituït per Pere Bertran. El 24 de juny del 1412, a Casp –per això es coneix com a Compromís de Casp–, Ferran fou elegit rei, i el 28, narra Casasnovas, hi arribava "un nou enviat del Regne de Mallorca, Francesc del Postigo, el qual es trobà amb l'elecció ja consumada". Tot i això, la proclamació fou celebrada a Mallorca, que envià a la coronació a Saragossa, recull Santamaria, "els mateixos" tres emissaris que "havien participat en les negociacions de successió de la Corona, fins que foren apartats". Els seguidors de Jaume d'Urgell foren detinguts quan "s'apressaven a fugir pel port de Sóller", afegeix Casasnovas.

Ferran estava disposat a compensar Jaume amb noves possessions –ja al seu avi, Enric de Castella, li deien el de les Mercès, per les moltes que havia hagut de concedir per consolidar-se al tron–, però la mare del comte no estava disposada a transigir: "O rei, o res", li va dir Margalida, qui, segons Rayó, va contemplar com a "pla B" la reconquesta de la Mallorca del seu avi, "amb un exèrcit portuguès". Després d'una revolta fracassada, amb suport d'anglesos i gascons, Jaume, dit el Dissortat, fou empresonat al llarg de dinou anys, fins a la seva mort, a Xàtiva, el 1433. Sembla que el nou rei, Alfons, fill de Ferran, va suavitzar les seves condicions de captiveri, fent gala al seu malnom de Magnànim. Naixia, així, un mite del catalanisme. I l'argument per a una òpera.