Pot haver-hi res més terrorífic que morir en un restaurant familiar?

Fa uns mesos, l’estrena de la sèrie The last of us em va fer adonar que havíem arribat al punt en què els videojocs s’adapten com si fossin novel·les, amb un públic expectant i susceptible d’arrufar el nas davant les infidelitats al desenvolupament del relat original. Però té sentit això? ¿El concepte d’adaptació no donaria fruits més sucosos si busqués trobar una equivalència als estímuls que experimentem mentre juguem? Torno a fer-me la pregunta mentre veig Five nights at Freddy’s, que porta al cinema el videojoc homònim del 2014, l’èxit del qual es deu a un dispositiu senzill i enginyós basat en monitoritzar les càmeres de vigilància d’un restaurant familiar, seguint els moviments dels ninots mascota del local per evitar que es plantin davant el jugador i li donin un ensurt letal. A la pel·lícula dirigida per Emma Tammi (que a The wind va demostrar tenir bon ull per captar amenaces en espais reduïts) només hi ha una seqüència basada en aquesta idea i, significativament, acaba resultant l’únic moment estimulant. El creador del joc, Scott Cawthon (coproductor i coguionista), menysté el potencial elemental de la seva idea, que esguerrava escenaris i personatges d’infància, i opta per una narrativa que redunda fins al ridícul en la vinculació entre terror i superació de traumes. Joe Dante pot respirar tranquil: no serà aquest el film que amenaci el regnat de Gremlins com a opció preferida per introduir el públic infantil en els plaers de l’esgarrifança.