'First cow': Un 'western' com no n'havíem vist mai cap
Kelly Reichardt porta l'espectador a l'època dels pioners en la pel·lícula guanyadora del premi del públic del D'A
'First cow'
(4 estrelles)
Direcció: Kelly Reichardt. Guió: Kelly Reichardt i Jonathan Raymond a partir del llibre de Jonathan Raymond. 121 min. Estats Units (2019). 121 min. Amb John Magaro, Orion Lee i Toby Jones. Estrena als cinemes
First cow comença amb una noia passejant el gos per un bosc, un inici que remet inevitablement a un film anterior de Kelly Reichardt, Wendy & Lucy. L’eco s’escapça en el moment en què el quisso desenterra una troballa macabra: dos esquelets que jeuen l’un al costat de l’altre, com si haguessin triat aquell punt per descansar eternament, mirant els arbres. Llavors, un tall de muntatge ens transporta a un temps passat, quan tota mena d’immigrants recorrien uns Estats Units encara en formació per buscar or i prosperitat. De camí a un campament situat a Oregon, un cuiner (John Magaro) es fa amic d'un rodamón xinès (Orion Lee) que s’amaga d’un individu que ha posat preu al seu cap.
L’època dels pioners i el retrat dels afectes masculins remet també a dos altres pilars mestres en la filmografia de la directora, Meek’s Cutoff i Old joy; un paral·lelisme matisat per les diferències de paisatge (del desert a uns arbres frondosos) i tonalitat. Si Old joy se centrava en un vincle ferit per soterrades esquerdes vitals, First cow posseeix la llum d’una complicitat que tot just comença, engrescada per l’emprenedoria: els protagonistes fan l’agost cuinant bunyols que preparen munyint d’amagatotis la vaca que pertany a un britànic benestant. Però, en un territori mancat encara de lleis definides, aquesta picaresca comporta un gran risc, anunciat en el pròleg del film. Tot i això, Reichardt no permet que els ànims luctuosos tenyeixin l’adaptació destil·lada de la novel·la de Jonathan Raymond The half-life, sinó que aconsegueix el seu film més càlid, on el minimalisme dramatúrgic no és un gest postmodern, sinó una manera de netejar la mirada, espantar els codis de gènere –què estem veient, un western? Un drama? Cinema d’aventures?– i deixar que siguin les accions dels personatges les que obrin les possibilitats de la narració.
