Cultura 18/06/2021

Fins i tot el Comte Mal va ser indultat

Rebels, bandejats, enemics, opositors i delinqüents han rebut mesures de gràcia a les Balears al llarg de més de mil anys

Francesc M. Rotger
6 min
L’espectacle de 'La nit del Comte Mal'.

PalmaPel renou i la polèmica que estan generant els possibles indults del govern central als condemnats pel Procés català, qualsevol deduiria que aquesta és una mesura extraordinària que només es fa en comptades ocasions. Però la Història ens indica que no és així, ni de bon tros. Rebels, bandejats, enemics, opositors polítics i delinqüents comuns han rebut a les nostres illes, al llarg de més de mil anys, indults, amnisties o perdons, parcials o totals. Fins i tot al Comte Mal, el personatge més sinistre del nostre passat, el rei li perdonà la confiscació dels seus béns.

Ni tan sols encara havia conquerit les Balears l’emirat de Còrdova quan, el 848, narra l’historiador Miquel Àngel Casasnovas, l’emir Abd al-Rahman II hi enviava una expedició de càstig per “haver trencat el pacte” de submissió al sobirà Omeia. Els habitants de Mallorca i Menorca s’adreçaren a Abd al-Rahman “queixant-se de la repressió” que patien i aquest els concedí l’aman (perdó), si bé “no els atorgà la devolució del botí” de què s’havien apropiat les seves tropes, “tal com demanaven els illencs”.  

Després de l’expedició pisanocatalana del 1114, l’emir almoràvit Alí ben Yusuf, narra el cronista Álvaro Campaner, va designar un governador, Wanur, que “es va fer molt prest odiós per als illencs” i que pretenia reedificar la Palma arrasada a una altra ubicació, “terra endins, abandonant l’antiga capital”. Els mallorquins es revoltaren i enviaren una delegació a l’emir, qui, “assabentat d’aquells esdeveniments deplorables (...), els atorgà el seu indult incondicional”, nomenant un nou governador.

No tots els pobladors musulmans derrotats per Jaume I, el 1229, patiren el destí dels habitants de Madina Mayurqa passats a ganivet. Segons Casasnovas, el Conqueridor “rebé la capitulació” del rebel Su’aib “oferint-li la promesa de permetre-li continuar a Mallorca amb els seus seguidors”, si bé perderen “el seu patrimoni, que fou repartit entre els cristians”. Molt pitjor sort varen tenir els darrers resistents, que foren esclavitzats.

En reintegrar el Regne de Mallorca a la Corona d’Aragó, el 1343, Pere el Cerimoniós, relata l’historiador Gabriel Ensenyat, “va decretar una amnistia general” per als seguidors del destronat Jaume III, “fins i tot els que havien guerrejat” contra Pere, només a canvi de jurar-li fidelitat en el termini d’un mes. Tot i així, Jaume encara comptava amb partidaris, com Bernat Domingo, que fou detingut, però “poc temps després el feu posar en llibertat”. Acusat per segona vegada, se’l condemnà a mort, però aquesta pena li fou commutada per l’exili. 

Arran d’una conspiració jaumista el 1345, afegeix Ensenyat, una altra vegada es produïen represàlies. Però, un altre pic, Pere el Cerimoniós –tot i la seva pèssima fama d’‘usurpador’– optava per la clemència: l’abril del 1346 “promulga els primers indults a favor d’alguns dels deportats poc temps abans”. Curiosament, “aquesta política tolerant i conciliadora del rei no era compartida pel governador illenc”, Felip de Boïl, qui “es lamentava dels indults concedits” i, actuant pel seu compte, “continuà foragitant qualsevol sospitós, per la qual cosa l’acusaren que, si continuava actuant així, acabaria despoblant l’illa”. 

“Perdó general” per als catalans 

El conflicte per la successió a la Corona d’Aragó del fill de Pere Martí l’Humà (1410), que acabà amb l’elecció del castellà Ferran I (1412), el mirà d’apaivagar el nou monarca reconciliant-se amb la resta de candidats, raonablement frustrats per la seva no elecció: Frederic de Luna, Alfons de Gandia i Joan de Prades el van reconèixer com a sobirà legítim. L’únic que mantingué les seves pretensions fou Jaume d’Urgell, que per aquesta raó estaria empresonat fins a la seva mort. Però Ferran, en carta a sant Vicent Ferrer, que aleshores era a Mallorca, segons l’escriptor Llorenç Riber, presumia de la seva “pietat i misericòrdia”, ja que “el perdonàrem del suplici capital que mereixia, i de la mutilació dels membres (...), i amplificàrem aquest perdó (...) a la seva mare i a la seva muller i a les seves germanes”.  

Pel que fa al fill gran de Ferran, Alfons, tal vegada no era tan magnànim com assegura el sobrenom amb què és conegut. Com assenyala el doctor en Història Guillem Morro a Lo poble era senyor de la terra, que acaba de publicar Lleonard Muntaner Editor, el monarca atorgava el seu perdó per les infraccions contra la seva autoritat a canvi de sumes respectables. El 1451 aprovà una multa de 50.000 florins d’or als forans de Mallorca revoltats, a condició que un terç “es destinàs als seus comptes”. El 1427, atorgava “indult i salconduit”, assenyala Casasnovas, “a tots aquells que, amb les seves famílies, passassin a residir a Menorca”, despoblada “per les continuades mortalitats”.

El seu germà i successor, Joan Sense Fe –tot un malnom significatiu–, practicà la seva benevolència amb el seu fill i hereu, Carles de Viana, a qui perdonà el 1460 haver-li fet la guerra. Per descomptat, a canvi d’alguna cosa: de cedir-li la part de Navarra controlada pels seus seguidors. No durà gaire la reconciliació, ja que uns mesos més tard l’envià a la presó. De bell nou l’alliberà, però Carles moria el 1461, fet que originà les revoltes de catalans i menorquins. Els primers, indica Casasnovas, reberen “un perdó general”, mentre que als segons se’ls confiscà els béns; a diferència del 1455, quan Alfons els havia atorgat “una amnistia general” per haver-se sumat als aldarulls mallorquins.  

No seria tan benèvol, el 1523, el jove Carles I amb les Germanies de Mallorca, tot i que escolliren “Visca el rei!” com una de les seves consignes. La peça teatral de Llorenç Moyà Joanot Colom (1972) reconstrueix, de manera dramàtica, la frustració del dirigent agermanat en ser-li denegat l’indult. Contrasta la repressió ferotge de la revolta illenca amb la generositat del monarca amb els Comuners, dels quals, sembla, “només hi hagué vint ajusticiats”, i “publicà una amnistia de la qual només quedaren excloses vuitanta persones”, apunta el professor de la Universitat de Cantàbria Roberto López Vela; mentre que a Mallorca les execucions superaren les dos-centes.

De condemnat a mort a virrei 

I és que no era el mateix ser artesà o forà que noble o cavaller. El 1626, recull el catedràtic de la Universitat de les Illes Balears Josep Juan Vidal, Pere de Santacília i Pacs “fou condemnat a mort i a la pena de pagar 6.000 ducats”, una fortuna a l’època, pels enfrontaments entre les grans famílies, però obtingué l’indult del rei Felip IV a canvi de sufragar, de la seva butxaca, una companyia de soldats. Després fou membre del Consell de Guerra, governador de Menorca, procurador reial vitalici de Mallorca i virrei interí.

Semblava insòlit que a un procurador reial exreu de mort el rellevàs un de pitjor, però així fou, ja que el seu successor –i virrei interí dues vegades–, afegeix Juan Vidal, fou Ramon Burgues Safortesa Pax-Fuster, comte de Santa Maria de Formiguera: el Comte Mal, “cristal·litzat com a representant de l’arquetipus del mal, del pecat i l’abjecció”, destaquen els filòlegs Caterina Valriu i Tomàs Vibot, i condemnat eternament “a voltar encès en flames”, a lloms d’un cavall també envoltat de foc. Per les seves malifetes, l’Audiència de Mallorca i el Consell d’Aragó ordenaren que li fossin confiscats els béns, però un altre indult de Felip IV el lliurà de perdre la seva fortuna.  

El segle XVIII, la Guerra de Successió entre els partidaris de Felip de Borbó (Felip V) i l’arxiduc Carles motivà que, segons els vaivens del conflicte, fossin castigats els uns o els altres. Casasnovas recull com el felipista Joan Sureda conspirà per enderrocar les autoritats austriacistes de Mallorca. Fou “detingut i condemnat a mort”, però “la pena fou commutada per una crescuda multa”. L’acord del 1725 entre ambdós candidats “estipulava l’autorització del retorn dels desterrats i la devolució dels béns confiscats”.

Els experiments liberals de la Constitució de Cadis (1812) i del trienni 1821-23 quedarien frustrats pel restabliment de la monarquia absoluta amb el nefast Ferran VII. El 1824, aquest concedia “indult i perdó general” a tots “els que hagin tingut part en els excessos i desordres succeïts en aquests regnes”, si bé s’establien fins a quinze col·lectius que en quedaven exclosos, així que el perdó tan general no era. 

A les guerres carlines, iniciades el 1833, trobam casos com els germans Josep i Vicent Gotarredona Corbatinets, a Eivissa, que el 1841 i el 1858 es beneficiaren d’“un indult i una amnistia, respectivament”, segons l’historiador Maurici Cuesta, i dels també germans Bartomeu i Miquel Blanquer Gerrer, a Mallorca, el 1835, que, recull l’investigador Gabriel Fuster, foren indultats “perquè es dedicassin a delatar fugitius i lliurar-los a la justícia liberal”. Com que “no varen complir l’encàrrec”, foren capturats de nou. Mesures de gràcia que es repeteixen al llarg de la Història, sempre amb un mateix objectiu: apaivagar els conflictes.

Els perdons franquistes que arribaven massa tard

Abans de l’amnistia del 1977, la darrera promulgada fins ara –i que ha estat objecte de crítiques per haver extingit, també, les responsabilitats penals de la dictadura–, foren les víctimes de la repressió franquista les beneficiàries de mesures de gràcia. Miquel Àngel Casasnovas recull com era “pràctica molt habitual” en els primers anys del franquisme que arribàs un indult “quan ja s’havia complit la sentència”, com fou el cas del capellà Jeroni Alomar, afusellat per suposada col·laboració amb l’enemic. A la pel·lícula de Berlanga El botxí, rodada en part a Mallorca, s’espera fins al darrer moment un perdó que no arriba. A la Menorca controlada pel bàndol republicà, indica l’historiador David Ginard, tretze condemnes a mort contra conspiradors franquistes no foren aplicades, tot i “la pretensió” del dirigent comunista Heriberto Quiñones de “complir les sentències mitjançant execucions públiques”.  

A les Pitiüses, recullen els historiadors Fanny Tur i Artur Parron i el filòleg Felip Cirer, foren objecte d’indult els represaliats pel franquisme Aquilí Tur Oliver, destacat lingüista i traductor que havia estat condemnat a mort; el formenterer Josep Morales Riera, sentenciat a quaranta anys per maçó; i la sindicalista Margalida Roig Colomar, de la fàbrica de Can Ventosa, a Vila, a qui havien imposat cadena perpètua. Guillem Puig i Acebo, qui seria secretari general del Partit Comunista de les Illes Balears, es beneficià d’una amnistia per canvi de govern per poder acabar els estudis superiors, ja que havia estat expulsat a perpetuïtat de la Universitat de Barcelona per la seva actuació a l’oposició clandestina. 

stats