Els filòsofs també riuen

Sovint, la filosofia es presenta com una activitat seriosa i extremadament avorrida, però hi ha nombrosos testimonis que desfan aquest tòpic i mostren que els filòsofs també riuen. La primera referència que vincula humor i amor a la saviesa està associada als orígens de la filosofia. Plató conta, al Teetet, que el considerat primer filòsof, Tales de Milet, caminava distret observant el cel estrellat, de manera que va caure dins un forat que no havia vist, fet que provocà la riallada d’una criada tràcia. Aquesta anècdota ridícula s’utilitza per criticar la figura del filòsof despistat que descuida la vida i les coses mundanes. Però l’autèntic humor filosòfic neix amb la ironia de Sòcrates i la seva coneguda eficàcia per persuadir i rebatre opinions, i educar la ciutadania en la cerca del coneixement a l’interior d’un mateix. La ironia li és útil també en les disputes amb els amics i la seva malhumorada esposa, Xantipa. Diògenes Laerci recorda el comentari irònic de Sòcrates dient “quan Xantipa trona, és que plourà”, en resposta a l’acció de Xantipa de tirar-li aigua a la cara durant una discussió domèstica.

Demòcrit té fama de filòsof graciós que es riu despreocupadament de tot. Epicur era partidari de riure i filosofar a la vegada i defensava que el bon humor forma part de l’ideal de felicitat del savi. Diògenes el Cínic va fer de l’humor la seva filosofia de vida, un art d’enginy i provocació. A les cites que se’n conserven utilitza la ironia i l’humor per expressar-se amb radicalitat, com un antisistema, criticant les convencions socials i la corrupció política del seu temps. Laerci li atribueix una gran quantitat d’anècdotes representatives del seu peculiar caràcter i sentit de l’humor, com aquella vegada en què va demanar ser enterrat cap per avall perquè creia que, una vegada mort, el món canviaria radicalment; o aquella altra, en què el totpoderós Alexandre Magne li demana per allò que més desitja i la seva resposta va ser que no li fes ombra i el deixàs prendre el sol. Es mostrava insensible a les befes que li feien els altres, dient: “També els ases es riuen de la gent, però ni la gent els pren en consideració, ni jo tampoc ho faig amb la gent”.

Riure amb moderació

Sembla que Plató va adoptar sempre un posat seriós, procurant riure amb moderació, encara que als seus diàlegs introdueix elements còmics a través de la ironia socràtica i de certes bromes i jocs de paraules entre els protagonistes. Considera que la rialla ha de ser moderada per la raó, perquè és una alegria violenta, que genera plaer i dolor i romp l’harmonia de l’ànima, i li impedeix dominar el cos. La rialla és necessària a la comèdia, en bé de l’eficàcia del discurs, i a la vida, però gens adequada per a aquell que vulgui dedicar-se a la filosofia, perquè l’allunya de la veritat i el coneixement, ni tampoc convenient per al governant, perquè desperta les passions més baixes i pot dur a actuar amb violència.

Aristòtil pensa, com el seu mestre Plató, que la rialla no ha d’acompanyar l’activitat filosòfica, perquè els jocs i les rialles impedeixen adoptar l’actitud contemplativa i seriosa necessària per orientar la ment cap al coneixement. Recomana evitar la bufonada, el riure que ridiculitza els altres, i practicar un humor intel·ligent, relacionat amb la ironia i el bon gust, perquè és èticament desitjable i propi de l’home lliure. Proposa riure amb moderació i critica el riure manipulador dels sofistes, com Gòrgies, que cerquen únicament deixar en ridícul l’adversari. El mateix Aristòtil utilitza la ironia a fragments de les seves obres, a l’epíleg de la Retòrica.

La filosofia cristiana prohibeix l’humor perquè Déu no riu, relacionant l’humor i la rialla amb el pecat. L’únic riure acceptat pel cristianisme és la rialla venjativa del judici del dia final en què els pecadors pagaran les seves faltes.

Per Kant, el filòsof més sistemàtic de la Il·lustració, la rialla és una emoció que apareix quan les expectatives que es tenen es veuen contrariades. Les bromes i les rialles de sobretaula són entreteniments passatgers que ajuden a fer passar el temps de manera plaent i no tenen cap altra fi que el gaudi immediat. L’humor és un art que té regles i es pot aprendre, i està relacionat amb els sentiments i la imaginació, però no amb el coneixement. El bon humor és senyal de vivacitat i bona salut corporal. Segons Kant, la riallada té quelcom d’absurd. Voltaire, un altre filòsof il·lustrat, és un autèntic mestre aplicant críticament la ironia a la seva producció literària i filosòfica. Sovint, utilitza l’humor per desprestigiar altres pensadors. Al Càndid, per exemple, fa ús de la ironia per criticar l’optimisme epistemològic de Leibniz.

El primer filòsof que dedica una obra sencera a explicar l’origen de la rialla és Henri Bergson. La seva tesi principal és que la rialla té la funció de regular les relacions socials, posant en evidència i corregint els errors i les conductes que es desvien de la normalitat. La societat ha inventat la rialla per castigar les accions repetitives i mecàniques que desvien l’ésser humà del camí de la llibertat.

El filòsof del pessimisme

Schopenhauer, el filòsof del pessimisme, té tocs humorístics, s’interessa per la rialla com a fenomen estrictament humà, i l’analitza des de la psicologia i la fisiologia. La rialla es produeix psicològicament quan es percep una incoherència entre el que es pensa i els objectes. A mesura que augmenta aquest contrast, també ho fa la comicitat. A més, destaca que la comicitat s’expressa lingüísticament a través de paraules o gestos i accions, i és el resultat d’una ocurrència enginyosa o d’una acció extravagant.

Nietzsche ocupa un lloc destacadíssim a aquesta història perquè fa de la rialla una actitud vital i filosòfica essencial. La rialla de Nietzsche és nihilista, es gira contra els valors de la filosofia occidental, té el poder de dissoldre i superar la moral cristiana del ressentiment, la venjança i l’igualitarisme. La seva rialla el situa més enllà del bé i del mal, juntament amb el joc i la música. El seu riure no neix del ressentiment, sinó que és un riure joiós, dionisíac, una celebració festiva de la vida, un cant al viure mateix que accepta de manera natural la mort i el sofriment. La rialla allibera de la por de la vida i esdevé creativa gràcies a l’artista.

Wittgenstein considera que els acudits són molt útils per analitzar les trampes del llenguatge. Zizek incorpora habitualment acudits en els seus assajos, mesclant humor i reflexió, fidel al seu estil punk, subversiu i provocador. Segons Zizek, els acudits són incòmodes amb el poder, perquè alliberen idees que prèviament han estat reprimides per l’estat. Dos exemples: Diu Kierkeegard sobre Déu: “Qui és Déu exposat als capricis d’un filòsof? Un rei exposat als capricis d’una assemblea popular”. Diu Brecht sobre els bancs: “Què és robar un banc, comparat amb el fet de fundar-ne un?”. Si hi ha interès per saber-ne més, s’ha de consultar el llibre de Zizek, Mis chistes, mi filosofía (Anagrama, 2015). Com apunt final, és bo recordar que no prendre’s les pròpies idees massa seriosament és el millor antídot contra el dogmatisme i la intolerància.