PalmaEl racisme il·lustrat de Hume i Kant encara es veu superat per les especulacions de Voltaire sobre la naturalesa humana desenvolupades en els seus textos més historicistes. Per valorar el racisme de Voltaire, cal recórrer a la lectura dels primers capítols de la Filosofia de la Història (1765) sobre els orígens de la humanitat, tenint molt en compte l’acció de la naturalesa i la providència en l’aparició de les diferents races i cultures. El seu punt de partida és una visió comuna de la naturalesa humana, molt ajustada als patrons dominants en la societat burgesa europea del segle XVIII. Per al filòsof il·lustrat, els negres són animals propers als homes. Dels albins africans que ha examinat, diu que no tenen aparença humana, excepte en l’estatura del cos. També diu que s’assemblen als europeus en disposar de les facultats de parlar i raonar, però en un grau molt més baix. Voltaire s’atreveix a pronosticar que la raça negra viurà durant molt de temps en un estat natural d’ignorància i estupidesa. L’actitud del filòsof a favor de la inferioritat de la raça negra no hauria de sorprendre ningú, sobretot si es recorda que en la seva vida particular havia fet una part de la seva gran fortuna a través de negocis relacionats amb el tràfic d’esclaus africans.
Posteriorment, l’idealista Hegel desenvolupa una filosofia racista i colonialista de la història. La filosofia hegeliana parteix d’una concepció dialèctica de la història, en la qual, dit en termes abstractes, el pensament racional acaba assolint una dimensió universal i coincidint amb la realitat, i en termes més concrets, ve a dir que els pobles inferiors progressen cap a estadis evolutius superiors. En el text Lliçons de Filosofia de la Història (1830), Hegel introdueix la seva visió eurocentrista, fonamentada en la superioritat cultural europea sobre els altres pobles i cultures del món, i especialment dels habitants del nord d’Europa. Des de l’eurocentrisme hegelià, la història és vista com el desplegament de la civilització europea, des del seu naixement asiàtic fins a la seva culminació en la nació germànica i el seu esperit cristià, com a escenari més avançat de la humanitat en el món. En el desenvolupament històric, cada poble té una missió. Així, els anglesos serien els encarregats de civilitzar la resta del món, i els germànics d’espiritualitzar la humanitat a través del cristianisme, a la vegada que també tindrien la important funció de polititzar els pobles a través del desenvolupament de les institucions estatals, la llei i el dret.
Eurocentrisme
L’eurocentrisme impregna tota la concepció de la història de Hegel i es concreta en algunes característiques diferencials de cada poble. Així, podem llegir sobre els americans, un dels pobles que habiten el Nou Món, i en especial els indígenes, que formen part d’una cultura amb un caràcter natural humil i submís, privat d’amor propi, destinat a extingir-se. Per a Hegel, els americans són inferiors als europeus tant en força física i estatura, com espiritualment, en cultura i costums, i són tan peresosos que els jesuïtes i missioners catòlics els havien de recordar de manera infantil la necessitat de mantenir relacions sexuals entre ells, fent sonar una campana a mitjanit. Hegel insisteix en la idea que la fabricació d’alcohol, apresa dels europeus i el seu consum, ha tingut efectes desastrosos en els indígenes.
El racisme de Hegel contra els africans es basa en els relats dels missioners, a partir dels quals equipara els negres a bàrbars antropòfags, privats de sentiments i moralitat. Considera que la seva ànima és sanguinària i mostra una tendència cap al fanatisme i la destrucció. Des del punt de vista religiós, descriu les seves creences en el poder dels bruixots i els morts, el culte a tòtems i la percepció de la seva superioritat sobre la naturalesa, així com la manca de fe en un Déu transcendent i superior, en sentit europeu. Explica el menyspreu cap a la pròpia vida, amb l’exemple que es deixen matar a milers en la seva lluita contra els europeus, sentenciant que la vida únicament té valor quan es proposa algun fi noble. En definitiva, menysprea el poble africà pel seu salvatgisme, la manca d’humanitat i d’història, i sobretot per la seva incapacitat per desenvolupar-se culturalment.
Però, les arrels filosòfiques del racisme contemporani es troben més directament en l’obra del filòsof Joseph A. Gobineau, introductor de la teoria de la superioritat racial ària en el seu famós Assaig sobre la desigualtat de les races humanes (1853-1855), en el qual no reconeix el mateix valor a totes les races. Així, admira la raça blanca per ser la menys mesclada de les races, i valora la puresa racial del poble germànic, l’anglosaxó i l’escandinau, perquè són una raça selecta de triomfadors, capaços de decidir el destí de la resta de nacions, encara que han anat degenerant i perdent part de la seva puresa en mesclar-se amb altres races. El mestissatge amb la raça negra ha suposat l’adquisició de noves facultats, com la imaginació i la sensibilitat artística, mentre que la mescla sanguínia amb la raça groga ha donat lloc al seu sentit utilitari. Gobineau desmenteix la visió històrica negativa que presenta els aris descendents dels pobles germànics com a bàrbars i els eleva a pioners de la civilització i la cultura moderna, fins al punt d’afirmar que “sense ells no seríem res”, i que el seu esperit bèl·lic i dominador els ha dut a colonitzar pobles i mesclar-se amb altres races, millorant-les a costa de la seva pròpia degeneració i pèrdua de puresa. Tanmateix, els aris són el poble més enèrgic i preparat en la lluita per la supervivència, i amb major geni creador.
Superioritat intel·lectual
Arthur Schopenhauer, a la seva obra Parerga i Paralipòmena (1851) defensa la superioritat intel·lectual i civilitzatòria de la raça blanca, com a resultat de l’esforç d’adaptació a unes condicions climàtiques antinaturals, ja que inicialment la raça humana era negra o morena a causa d’habitar les zones càlides de la Terra. D’aquesta manera el color blanc és el resultat de l’aclariment de la pell a causa del poblament i l’adaptació a regions amb clima més fred. Per tant, el color natural del gènere humà és el negre o moreno perquè és el propi dels habitants de les zones càlides, l’hàbitat original dels primers humans. D’acord amb aquesta idea, l’Adam bíblic seria negre. Segons Schopenhauer la raça blanca hauria anat progressant i adquirint intel·ligència i sensibilitat, mentre que els individus de raça negra s’haurien estancat en les condicions instintives naturals que els fan més forts i irascibles i els apropen més als animals que la resta d’humans. En el procés de civilització, l’home ha hagut d’aprendre respecte i obediència. Cada raça es prefereix a si mateixa perquè l’homogeneïtzació és la principal font de benestar.
El racisme filosòfic continua present en l’actualitat, com ho demostra la conferència Normes per al parc humà (1999), del filòsof alemany Peter Sloterdijk, i el seu polèmic discurs genetista esperançat en la superació del fatalisme del naixement, que té els seus referents en la cria i doma platònica d’humans, la fantasia nietzscheana del superhome i la retòrica nazi de Heidegger.
